HISTÒRIES D’AMOR ( CAPITOL I)

 HISTORIAS DE AMOR (capítulo I)

“Hay que interrumpir el confort con sobresaltos” – Michel HOUELLEBECQ – (2016)

Va trobar la E.  a TINDER,  no era una foto fixe, era un video on ella ballava molt lentament, movent el seu bonic rostre  amb molta gràcia i parsimònia. Durava uns 10 segons. Ho va comprovar. Al costat,  només apareixien aquestes paraules reals:

“ E.   47 años. De Igualada. Perfil: “ Después de ciertos infiernos  , No cualquier demonio me quema Pero trátame como a un ángel Y yo me encargaré de que toques El cielo ...”

A 75  km de distància,  Torre urb. Bruc ,  afegia.

Cementiri Nou - Igualada - Obra del genial Arquitecto ENRIC MIRALLES epd - 

Va sentir com un rampell  elèctric  al cervell, al llegir per tercera vegada aquell poema de perfil de la tal E.   d’igualada. Li ve la ràfega del record de l’Enric Miralles (1954 Barcelona- 2000 Igualada) ,  genial arquitecte igualadí , va morir amb només 45 anys  incomprès pel seu món local.  Fou l’arquitecte del modern edifici del Parlament d’ Escòcia, de l’edifici annex a l’ Ajuntament d’Utrech (Holanda) ,  i sobre tot del Cementiri nou d’Igualada , on és enterrat. Deien que  no és gaire recomanable anar-hi sol a la nit,  molts no han tornat.  La  energia de la E.   li havia tocat el coco. No el cervell, el coco, ho dèiem sempre entre nosaltres,  els que vàrem viure amb plenitud els darrers 25 anys del Segle XX .   Havia de ser algun poema copiat en aquest perfil de la E.  De la literatura del mal? , de Jean Genet , segurament.   “ ¡Però no parlis sol tanta estona¡ “.     Ara potser et mirarien malament si et sentissin segons  quin lloc  dir coco en públic.  “No em mengis el coco”  . Frase de culte.   Baixar  fins el fons dels inferns, com feia Genet.  Sentí una  agradable sorpresa quan va continuar llegint des del seu  “Iphum xLs”  que la seva  cançó de culte és també la seva :   

De MURRAY HEAD , de l’any 1975,  “ Say it ain’t so  Joe...” . Va tenir un èxit tant enorme que amb posterioritat  va ser cantada també per gent com el  Roger Daltrey, el David Bowie, el Phil Collins...

 

 

 

No sabia amb qui parlava,  encantat   escoltant  els agres  gemecs  de  l’aire com tancaven bruscament   la finestra  del seu estudi  de  les Golfes de Gelida, on antigament havien els 3 enormes dipòsits d’uralita  d’aigua . Llavors  va sentir que algun missatge li havia entrat al   “Iphum xLs”   .  L’ignora. No sap que fer. Ha somiat que estava a Barcelona,  segut a la terrassa del FARGA SANT GERVASI , fumant, i   troba a faltar l’aire fresc i generós de GELIDA que regna sota  la batuta  de  la magnífica per senzilla i ben tallada masia catalana de la Casa Colomer al C. Sant Pere, i el seu xiprer gegant que sempre intenta mostrar el camí de la divinitat , quasi sempre sense èxit.  Amb els ulls tancats ara ho  contemplava  tot  extasiat.     Es tranquil·litzava  pensant que La vida ens ve donada pel destí  i per la sort, i prou.     I ell sempre es consolava pensant que tenia la gran sort que li agradava la seva feina , encara que moltes vegades per això  patia  un sentiment de culpa inexplicable.   Abans de tornar a Barcelona marxar sent  les primeres nàusees al recordar la vista d’un  pobre tipus gras,  amb mascareta groga suant la gota gorda , llavors     va tenir aquell impuls imparable a vegades fatal, que  tant bé coneixia , i  Va enviar un missatge a la E.    parlant-li de París, del seu estimat Hotel Suècia , el que  podrien fer els dos junts...  uauuu.....   imaginat’ho estimada..... amb els que tu desitgis.

Al cap de 3  dies va rebre, per sorpresa seva,  un email de contestació  de la  E.   , li deia exactament i  reproduiré les seves paraules escrites al correu electrònic sense tocar ni un punt ni una coma :

“Hola A.

Ara t’explicaré el que he imaginat de París.  Comencem pel matí amb un esmorzar a la cafeteria del Hotel Suècia o Suede en francès , després d’una dutxa que ve ve molt de gust després de la follada que m’has regalat de bon matí.

Després sortim a descobrir la ciutat, agafats de la mà, com dos adolescents. Caminen sense parar per l’Ille de la Cité, Notre Dame en reconstrucció , un cafè davant l’ icònic Museu Delacroix , i els carrers vora el Sena. Parlem, riem i de tant en tant ens besem, fins que es fa l’hora de dinar. Una taula en una terrassa al solet, un lloc ideal.  A la tarda una nova passejada i un tomb amb el bateau mouche, abans de tornar a l’hotel per canviar-nos per anar a sopar.  Ha de ser una nit especial i vull anar vestida com es mereix: un vestit negre ben ajustat , curt i escotat,  molt elegant. Al final desisteixo de portar roba interior perquè no es marqui res, excepte els meus mugrons molt erectes , que no puc , no vull dissimular, amor.

 

 

Sopar en un petit restaurant pel Barri llatí, quasi ni mengem, només una ampolla i mitja de vi blanc  beujolais  gelat, esplèndid, que li roba el cor i l’enteniment. Sortim del Restaurant.

Vesteixo sempre de negre, el meu cabell és ros plata, sempre amb gomina,  i m’encanta desafiar mirada desafiant que  uns segons després i en la intimitat es torna  plena de dubtes ,  i no sé sap si pegar-te o follar-te, saps?. Si que la coneixes a aquesta ANA.  Moltíssim, la conec moltíssim.     Anem agafats , abraçats. Perquè vull anar abraçada a tu. Anem al CLUB LES  OISEAUX PERDUS.   No n’hem parlat en tot el dia, però avui és la nit. Em fas un petó als llavis i al nota  que tremolo em preguntes si vull seguir endavant . Estic inquieta, però també excitada, potser pel vi. Et dic que si.

Es la primera vegada que vaig a un club d’intercanvi, tu segur has estat en algun de Barcelona, diu que n’hi han bastants,  no? .  Estic com tremolant , i no fa fred . Tampoc tinc por . Només nerviosa.

Va fer-ho fàcil perquè en aquelles tres hores al club em follessin més homes que en els darrers cinc anys, que em corregués tantes vegades que vaig perdre el compte. I tots, tal com tu els exigies , sense condó omplint-me de llet per tot arreu , per fora i per dins. La meva boca, el meu cony i el meu cul havien rebut les descàrregues animals de tots ells. Eren set? vuit?.     Tornem al hotel agafats. Perquè vull anar abraçada amb tu i perquè em tremolen les cames.     Em noto bruta, sento llet regalimant per l’interior de les cuixes. Estic moolt feliç. El que has de fer aquesta nit per mi és una senyal inequívoca del teu amor. Aviat serem al hotel, em moro per una dutxa molt molt calenta i freda. Vull arribar-hi aviat per anar al llit amb tu. Quan hi siguem farem l’amor. No follarem, no. Ens estimarem que es diferent. Sempre teva   E.”  

Va passar la primera setmana i es moria per contestar l’  email de la E.  ,  però es va conjurar amb el més profund del seu cor i dels seus ancestres , i  no li va contestar, passant les setmanes i el record de la E.  es va dissipant . Com un petit  vaixell que marxa del port i que lentament , milla a milla,   es va fent petit, petit i petit  fins que  desapareix per l’ horitzó transformat en una línea recta blava, infinita. Va connectar els auriculars per escoltar una altre vegada el seu venerat ERIC CLAPTON (Obra completa) ,  I s’adormí  recordant algun episodi viscut als seus anys 90 del S. XX , i els molts estius passats a EIVISSA  i a MENORCA.   Quina vida tan diferent ara a la nostra moderna època. “Manchesteeeer....”  , es divertia veient a la  guapa  actriu anglesa a la sèrie que representa a la germana bona d’un germanet pervers i bastant dolent en la I’ Eivissa o Ibiza  dels anys 90 del Sr. XX  i com ella,  molt mona,  pronunciava en VO el nom de la seva ciutat d’origen allargant la segona e. “Manchesteeeer....” Li va agradar molt aquella sèrie de NETFLIX de la que no recordava el nom.

I la E.    com aquell vaixell a velocitat de tortuga  sortí per sempre de la seva vida.

FI