AMADOS MONSTRUOS

 

AMADOS MONSTRUOS

UN MATÍ QUALSEVOL DE DESEMBRE DE 2010

 

Ahir al vespre,  amb  la Laura van anar a veure l’estrena teatral de AMADOS MONSTRUOS, basada en la obra del gran Javier TOMEO. Va sortir enlluernat amb el paper del POU.

 Dissabte la portarà, si aconsegueix despertar-la, que no ho veu gens clar, a l’exposició d’un  genial pintor, de qui no recorda el nom, a LA PEDRERA. Hauran de fer bondat tot el cap de setmana junts,  quan el seu marit estarà a km i km de distància, s’estaran ben abraçadets al llit, tots dos. Serà possible?.  

 Segueix treballant en la seva tesi sobre la importància de les preposicions.

 A les set del matí surt de casa directe al Torrent de les Flors baixant des de la Travessera de Dalt. Les lluents ceràmiques de la  Drogueria PRATS a tocar la bonica Plaça Rovira, li alegren una mica el dia.  Ja ha sortir el sol a Barcelona. Inesperadament fa mitja volta i puja fins Sant Josep de la Muntanya. Recorda haver-hi anat de petit dues o tres vegades amb la seva àvia i la seva tieta Rosa. Era l'hivern. N'estava segur. De nit. Abrics Llargs de llana negra, l’àvia, grisos, la tieta. Totes dues parlaven molt. Ell no les entenia, però de parlar parlàven. No sap perquè però pensa en el ja desaparegut Cinema AVENIDA DE LA LUZ a les antigues i bastant tètriques galeries del Metro de la Plaça Catalunya, i com un dia de molt jove, va fer campana de la classe de física i de química per anar a veure un diguem-li  picant film en plena època del “destape”,   amb un títol molt entonat :   "Pim, pam, pum fuego"  (1971); també sent nostàlgia  pel sopars viscuts a la desapareguda i extraordinària PIZZERIA VIA NAPOLEONE, al Carrer Pelayo, una del les primeres de la ciutat, just enfront de l'antiga redacció de LA VANGUARDIA.

Segut a  la tauleta de la terrassa del Parc Gúell, on ha entrat per buscar inspiració per escriure quatre tonteries, observa una senyora de quaranta i pocs bevent, al costat seu , una gran copa de cerversa Voll Damm , i es fixa en el seus bells  ulls de gata embogida. A l’altre punta divisa  dos homes que parlen i parlen, sembla important. La Cambrera madureta el mira com desitjant-lo. Quin comentari tan tonto li ha fet. A ella li ha agradat i es mostra divertida.  Tete deixam 2000 peles. No Luisito, avui no pot ser. Sent com parlen aquell parell i es mora de riure per dins.

 Reflexiona i torna a apuntar al seu Quadren: No esperis tant dels altres. Perfecciona't més, millora la teva feina, el teu especial comportament. Un dels dos pinxos gesticula com una mona.  L’altre quasi borratxo li riu totes les gràcies.    No estiguis tan pendent dels altres.  Mou els dits, gesticula i fes ombres xineses cada dia.

 

A una altra taula del Bar,  una roseta molt mona, amb un moderníssim pentinat estil garçon, i una boca molt desitjable, li està netejant la cara tacada de puré de carbassa al seu acompanyant amb un agraït tovalló de roba . Com li van fer a ell aquella preciosa cambrera al CAFÉ ZIMMER de París, al costat de l’estació CHATELET, tocant l’immens Sena. A la taula d’aquesta parelleta observa una nova nove.la del  Adam SOBOCZYNSKI (1975) "EL LIBRO DE LOS VICIOS". Per una inexplicable conjunció d’idees pensa el aquell  flaneur que es trobà mort per sobredòsi en un carreró del Barri de Marais, a tocar del Centre Pompidou.  Sovint li retorna la imatge desfiant de la xeringa encara clavada al braç d'aquell pobre desgraciat.  Quins records de vells amics o coneguts caiguts pel camí. 

 Amb el seu tercer cafè del matí, recorda amb nostàlgia la boca femenina, el llavi superior sinuós, l’ inferior tens i imperatiu i els alegres pòmuls de la bella Cristina. La Cristina... com n’estaven d’enamorats els dos. Quants petons intensos i furtius. Quantes nits passades enganxat a la seva fina cintura . El seu olor corporal  li perdura. No sap on para actualment la Cris. Si està viva o està morta. Es queda trist. La culpa és molt i molt dolenta. Quan s’apodera de tu no saps dir´-li a la cara:  em vaig equivocar, perdoni Sra. Culpa. Per això es concentra per derrotar els sentiments de culpa, que  no tenen cap sentit  com molt bé diu la seva venerada MILENA BUSQUETS. Quasi clavada a l'actriu UMMA TURMAN , esplendorosa a PULP FICTION amb un desconegut i genial TRAVOLTA. Canvi d’escenari:  Cadaqués, però aviat s’evapora. La compassió pels altres és imprescindible , tot i que la meva frivolitat intrínseca imposi una distància.

 Tots tenim molta por. Per crear es necessiten paradisos perduts. Escriu la Milena.

 Al sortir del Parc, per anar a dinar on encara no sap, agafa el primer Bus que baixa en direcció a la Diagonal. Dret, agafat a la barra , observa una dona que té el front anormalment gran i arrugat, com una patata monstruosa.  Li recorda una alienígena d’alguna peli de sèrie B de ciència ficció lluitant contra els humans dins de naus interplanetàries, que busquen i busquen Universos paral·lels.

 Ja  prop del seu nou apartament temporal del Carrer Tuset , i abans d’anar a dinar on no sap encara on, es pren una cervesa glaçada al nou BAR CAFETERIA JOSÉ LUÍS , la primera i la millor del dia, i riu sol llegint l'article de Jordi LLOVET a EPQ que es titula EL DÉU TITOLA. Diu el bo del Llovet:  Catalunya és un país amb predilecció a les marranades, el caganer, el caga tió, els Pets, el mestre tita... L'hegemonia de la mediocritat , dels falsos aduladors, els fabricants d'inconnexions que contaminen. ¡Quin gran savi¡.

 

FI