PARÍS NADAL 2015
PARIS NADAL
2013
A mi
principal maestro Enrique Vila-Matas, creador único del estilo “realidad/ficción”; manantial
de mi inspiración y por “París no se acaba nunca”
Aquell
matí glaçat del diumenge dia de nadal va prendre el metro fins la estació de La
Concorde, per poder visitar la Place Vendôme. Li impresiona aquella bellesa
única, perfecte, imperial. Pren el seu Quadern per anotar motius per ser un
infeliç desesperat: la volubilitat, la fragilitat, la mesquinesa, la monotonia,
la solitud, la insensibilitat, la traïció. Espera trobar-se novament a la Kate
Moss, com aquella nit passada amb la Laura, sortint alegrement de l’hotel
Ritz per anar de festa. Es un pobre somiatruites.
L’interessen moltíssim els articles “Semi-Ficciones”
publicats aquest passat mes d’agost a EL PAÍS,
que guarda fotocopiats. La semi-ficció, com a nou gènere literari, va
néixer al diari The New Yorker, ell mític diari progressista del NY de finals
dels anys cinquanta del S. XX. La semi-ficció permet introduir lliurement falsedats dins la realitat, sense haver de
demanar permís a ningú, per exemple dels fets que van passar a les escoles dels
jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, quan l’escriptor hi estudiava:
“El padre Bosch, que acosaba a los niños,
se suicidó una madrugada de niebla arrojándose al patio escolar desde el
sórdido edificio de los jesuitas de la Calle Caspe.”
Aquella mateixa tarda va anar al Cementiri de Montparnasse. L’entrada principal el sorprèn per la seva sobrietat tosca, brutal. La tomba del poeta Baudelaire, plena de flors recents, potser són les fonts del mal, que germinen. Molt a prop les tombes de Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Apareix un vell de rostre cadavèric que crida sol en un anglès perfecte : Do not use the fire¡ . Un home altíssim, pulcre i desolat. No li agrada Sartre i l’esbronca davant l’inexistent públic. Prefereix Albert Camus , sense dubte. Ell pensa igual. L’home plora i es tira per terra, víctima d’un atac epilèptic. Avisa al responsables municipals del cementiri, que ràpidament demanen una ambulància. Sent simpatia pel vell. Li recorda algú. Com si l’hagués vist abans, poder en una altra vida. Ho troba inexplicable.
Es fa
fosc i marxa caminant fins al Parc de Luxemburg. Creua mig barri de Saint
Germain. Ho donaria tot per viure aquí. Busca la Rue Guynemer, on sembla que
viu o va viure molts anys Michel Houellebecq. Plataforma el va impressionar.
Li agraden els provocadors, són més valents que la resta del ramat.
Compra dos croissants a la famosa Boulangerie Blanchet, el seu dinar de Nadal
que devora com un llop.
Seu a
la terrassa del Café Teneese, just davant d’un dels grans homes de la història:
Danton.
Un dels herois de la Revolució de 1789 que al principi liderava les barricades del barri llatí de París, mereix una estàtua com aquesta, que mira i remira mentre espera el beaujolais que ha demanat. Quin gran home, pensa. Què poc que som, tant que ens pensem. Es canvia dues vegades de taula. És el pendent del carrer. No trontollis, aguanta.
Estudia
el plànol del metro que en la foscor de la nit l’ha de portar a la Place
Colonel Fabien, a l’altra punta de la ciutat. Aquesta plaça era el punt de
sortida els anys 1936 i 1937 dels herois voluntaris de les Brigades
Internacionals que marxaven a Espanya per lluitar per la Segona República
contra el feixisme ala Guerra Civil. Ha de baixar a la parada Stlalingrad, de
la línia 2 vermella. En memòria de la gran batalla que va capgirar el rumb de la Segona Guerra Mundial. Troba
genial que París tingui una parada de metro que recorda Stalingrad. Cap ciutat
d’Espanya té una parada de metro amb aquest nom.
Ja de retorn, entra al Centre Pompidou, una de les obres civil més importants de l’arquitectura contemporània. Els perfums de dues joves muses parisenques li provoquen tremolors dins l’ascensor, torna a escoltar la serenata nostàlgica. Està fatigat, el silenci del petit apartament de la Rue Babilonia l’espera conspirant, còmplice dels seus pensaments. Pensa en el vell epilèptic i recorda el que va escriure Henry James sobre la mort imminent: “Veig que arriba, per fi, aquella cosa tan distingida”.
Manchester
3 de novembre 20020
Comentarios
Publicar un comentario