BALZAC A CASTELLDEFELS

 

BALZAC A  CASTELLDEFELS 

PRIMERA PART

 Es desperta a les 4,30 del matí. Negre, ho veu tot molt negre.

 Amb el seu cafè i el primer pitillo expira amb molta força un fum ben blau i amb força nicotina,  anota:

 “ Moltes persones prefereixen negar el valor de la força dels lligams humans que encadenen secretament els fets ”

 “La virtut instruïda calcula tant bé com el vici”.

 “El que realment engendra la igualtat és la desgràcia”.

 “L'art de saber impacientar l'adversari”.

 Llibres per comprar:

 Perec, George "Me acuerdo" (ed. Anagrama)

 Markson , David : "Esto no es una novela" (ed. La bestia equilàtera)

 

 Net, polit i ben perfumat, inicia un viatge llampec a Castelldefels. , PIM, PAM, PUM.   Són ja les 6,45 de dissabte, encara és fosc. Al seient de darrere el seu vell VOLVO porta el gosset  blanc,  que plora.  No li agrada gaire la platja, però ell encara no sap que  anirà a la platja, sembla mentida com el animals senten el perill -  pensa.

.  En un semàfor abans d'entrar a la Ronda de Dalt li pessiga suament el morret al gos fins que sent com un xiscle de doneta.  Ho fa com a mostra d'alegria. Es planta a Castelldefels en 15 minuts. aparca el cotxe que encara tira que dona gust,  davant l'Hotel REY JAIME on diuen que George SANDERS es va suicidar. Pregunta el preu d'una habitació individual, pagant un suplement si accepten animals. S'ho vol repensar. El dia és horrorós. Camina per la platja. Els núvols negres li apunten a  la cara i el vent  és fortíssim. S'acosta a l'aigua. El gosset corre exaltat i es posa a bordar a  les onades. El seu petit cor li surt del pit com una pilota de tennis. És un gosset potent.  La sorra li penetra als ullls. Veu Castelldefels com un vendaval d'adulteris sense ideologia. Decideix tornar a Barcelona. No vol ser el George SANDERS. El SARATOGA se li presenta com una mala senyal. L'edifici està fet una merda. Recorda , no sap perquè , aquella lletra del grup de rock “La polla records”: No tenim ideologia ni moral. Aquesta afirmació es publicà com a titular  en castellà  al primer número de la revista de còmics "EL VÍBORA", ara desgraciadament desapareguda,  el desembre del 1979.

 Cal mentir per conservar l'equilibri, es diu a si mateix per consolar-se.

 Pren tota la ronda, passa de llarg Barcelona,  i es planta a Badalona.   Aparca al costat de la Estació de tren. Al Passeig del Mar ja paren les primeres taules. S'asseu a escriure notes al seu Diari. Surt el sol. Porta mitja hora escrivint i encara no ha sortit el cambbrer a preguntar-li el que vol. Necessita urgentment un cafè ben fort.  Ara enyora Castelldefels, on hi han centenars de persones que volen desaparèixer i s'amaguen en algun dels milers d’apartaments on és impossible trobar-les. Es inqüestionable,  com el Mal:   Ba-da-lo-na. Pensa en del gran Joan Manuel Serrat, a qui la colla del patufet anomena traïdor . S'ha emportat l'expedient de l'ucraines  Sr.  VOLLDAM RATXENKO .  El cos de la Policia Nacional que lluita contra la pornografia infantil l'acusa de tenir diversos videos al seu PC. Ell ho va negar a la declaració d’ahir divendres,  tal com ell  li havia aconsellat.   “In dubio pro reo”, li van ensenyar a Dret Penal-1 a la Facultat de la UCB d’aquella Av Diagonal dels 80. Cada pocs minuts veu passar els trens. Com POPINGA.  Un home amb un extraordinària ambigüitat.    És el protagonista de l’obra mestra absoluta de la literatura universal “L’home qui aimez regardait les trains” del seu amic de l’anima George SIMENON.  Repassa la declaració del tal Volldam. Quan li van presentar enmanillat li va cridar l'atenció que fos tan prim.  Recorda que els pòmuls li sortien inflats com dos tumors cancerígens.  Les dents podrides.  L’alè  putrefacte. Tenia una gota  sang a l'ull dret. Per un moment se l'imagina com un sooldat de l'exercit roig a punt per entrar en combat  a STALINGRAD.  Li ve a la memòria l'estació amb el mateix nom del Metro de PARIS.  Fa uns anys hi va estar. Va visitar la PLACE de coronel JAMBERT,  punt de sortida dels Brigadistes francesos a la guerra civil Espanyola. Ara li ve al cap la veu de l'interpret de rus Sr. Karpov. El Policia tarda una eternitat en posar en marxa l'ordinador.  El Volldam no en sap res de videos pornos. Tots quatre, el policia instructor, l'intèrpret Karpov, el Volldam i l'Advocat MARIMON signen la declaració. El policia vigilant li treu les manilles perquè pugui signar la no declaració. El Volldam  per uns instants li recorda l'assassí en sèrie de ROSTOK. Va veure una pel·lícula d’aquell esgarrifós cas. A la sortida, parla amb l'intèrpret,  sempre amb un somriure apagat als llavis, com un rictus. De sobte veu com li  agafa la ma i li besa fent una estranya reverència,  afirma  en un castellà passable que el món no té solució. Té cara de mestre dels  escacs.  Potser en una altra vida o en un univers paral.lel jugava partides amb la guapíssima Anya Taylor-Joy a la molt bona sèrie de Netflix : GAMBITO DE DAMA.  Es fixa com de  gastat  té  el coll de la camisa aquell bo de l’intèrpret. Al sortir de la comissaria , el Volldam marxa quasi sense saludar, i es queden ells dos sols com dos mussols  fumant   dempeus davant la comisaria. "Gracias por todo Señor abogado". El vol convidar a un café però ell educadament no l'accepta. El deixa plantat amb la paraula als llavis.

 

Com li agraden els trens... Quin encert haver vingut a Badalona. Ara ja sota un potent sol, se sent molt bé escrivint a la terrassa del Bar PARERA. Li han portat un excel.lent café amb llet i un croissant de   forn,  li diu l'amo del bar. Javier Cercas escriu que el nacionalisme català és d'uns pocs,  però la llengua catalana és un tresor de tots, inclosos els  qui no la parlen,  ni la llegeixen, però que poden arribar a fer-ho.  El Marimón no és tan optimista.

 

Amb la ja primera cervesa,  li ve el so del soroll de l'espetec dels  grossos dits del policia instructor. A cada moment els fa petar. "El domicilio es el bueno no? Firme aqui i usted aqui i el abogado al final de todo..". Per distreure's dels pesats tràmits administratius repassa les classificacions de la lliga de futbol de 3a regional. Quan el policia té enllestida la declaració , es fixa en la  vella estufa de butà que escalfa la sala. Pensa en SIMENON, i la seva potser desconeguda afirmació de que  la clau de l'escriptura està en les preposicions.