EL REMORDIMIENTO DE LOS OSOS BLANCOS

 

        El penediment dels ossos blancs

 

REMORDIMIENTO:     Su interlocutor tenia los ojos sombríos y ansiosos,  hundidos en las órbitas , sus pupilas parecían grises confetis perdidas en sus párpados pálidos, MAIGRET sintió en el pecho una punzada que parecía un remordimiento … (George SIMENON)

                        I

Tenia a punt el bitllet i la documentació necessària pel viatge al POL NORD, amb un gran creuer trenca gels de cinc estrelles. Màxim confort. Seguretat absoluta. El Dr. Perfecte li havia receptat desenes d’ampolles de morfina liquida en xarop. Com els que es pren com a xupitos el Michel Shelby a la molt bona sèrie històrica del món lumpen d’Anglaterra: PEAKY BLINDERS (NETFLIX). Seria potser el seu  final, i ho sabia. Experimentar amb la mort envoltat del blanc sagrat del Àrtic del Planeta Terra. Un silenci aterrador. Ningú en sabia res. Però estava de moda en una certa elit diguem esotèrica, ja decrèpita. Una sensació única. Mort de fred a coberta. Sense cap patiment. Una eutanàsia post moderna. Una reality increïble entre xupitos i xupitos  de morfina & VODKA & gel sideral. Fins i tot, havia sentit, amb espectacles per veure Ossos blancs com desfan i es mengen   immigrants africans raptats al seu país i facturats morts en viatge exprés  al nord dels nords. Un adéu indiscutiblement diferent. Una mica com passa a  “ROUGE ET NOIR ” de STHENDAL:   l’ínfima  distància o el fil invisible que pot haver   entre l’èxit i el fracàs. Tot molt divertit, pensava el molt imbècil.

 

Ben tapat a coberta , recordava  al gran Senyor  Don LUÍS MASUET  CURTO , tenia 98 anys quan el va conèixer per pura casualitat un matí primaveral  al Carrer Mallorca de Barcelona, davant del ICAB.  La vida només és sort,  diuen, i segurament és veritat.  El va servir fins a la seva mort als 103 anys.  5 anys de servei incondicional, potser fins i tot massa ben pagat. O no... - rumiava -. 

De mare tortosina, REBECA CURTO ALLER,   d’extraordinari caràcter i ganes de manar al mas , a la casa,  on fos,  ella havia de manar sempre. Del seu pare mai li havia explicat res. Vivia de forma permanent instalat en una suite doble de l’ara arruïnat  Hotel Colón a Caldetes, amb vistes al Mar. Revivia  nítidament tot el fantàstic viatge a Madrid per anar a representar una petita farsa al TRIBUNAL SUPREMO (1)  . Aquell home tenia tanta vitalitat que a la seva edat encara anava quasi a diari al  Real Club Tenis Barcelona RCTB , a fer gimnàstica i a jugar a tennis en cadira de rodes.  Increïble, però tant cert com el fred que fotia aquell dia. 

Les boles sempre l’havien seguit , boles aquí i boles allà..., com les boles que encara pegava al RCTB el vell Masuet.  ¡Quin significat tan radicalment diferent per una mateixa paraula¡...  BOLA:  Objecte rodó indefinit o una Mentida. Amb llàgrimes congelades el va avisar amb molta cautela per anar a dinar aquella bellesa de cambrera tan y tan servicial, sempre disposada.

Es passava moltes tardes al saló de lectura del vaixell. En una espècie de MAPAMUNDI que trobà li sortien, any per any, els fets més importants, tot molt resumit.  Va sortir l’any 1.967.  Quina coincidència... es destaca que en aquest any es va inaugurar la discoteca PACHÁ, després arxifamosa mundialment a Ibiza i en altres paradisos ara perduts, en una llavors diguem modesta Urbanització de VALLPINEDA . Just abans d’entrar a Sitges venint des de l’interior per Sant Sadurní d’Anoia, Vilafranca del Penedès i  Sant Pere de Ribes , a mà esquerra.   El Director de tot el projecte va ser el Ricardo URGELL , un altre geni de Reus  imprescindible, sense ell la modernitat no seria completa. No sap si està viu o està mort.

Reus... segurament la millor amant de la seva vida, era filla de Reus: la Ester Amenós. Ara, atrapat pel silenci de la solitud,  cada vegada més li demana ajuda telepàticament. ¡Ajuda’m Ester¡.  ¡Help me¡.  No ha sabut mai més res més d’ella, ell la va deixar abandonada amb aquella indecent nota:

“Querida Ester: no puedo continuar esta vida. No la resisto. Discúlpame. Sé feliz. M.”

Sentia un terrible penediment. Sap que viu a Bèlgica amb un diuen aristòcrata,  un gran especialista en Art romàntic, diuen.

Recorda aquells viatges suïcides, conduint sense llums i sense cinturons... amb els amics autèntics de tota la vida de GELIDA (2), en diferents cotxes Seats 127, BMWs, 600, Audis ... , sota un cel immens de color perla,  fent curses a les cinc o a les sis de la matinada, al tornar des del PACHÁ,  a la màxima velocitat possible, per unes carreteres estretes, encara por notar aquella intensa olor de vinagre ranci de l’Alt Penedès,  d’aquelles matinades dels Estius passats, i ara morts.  Com si ho veiés: Sortien de Gelida, en direcció SITGES per l’interior, llavors es creuava pel centre de la vila, no com ara  tan complicadíssim , es paraven a beure, a fumar de tot i a pixar a un dels millors Bars clàssics puti-clubs d’aquella carretera comarcal, aparcaven els cotxes on els hi donava la gana.   Molta foscor. Molt fum a la nit. Molta, molta llibertat, en aquells gloriosos anys, finals dels 70 i la dècada dels 80 del S. XX.

Ara vorejant la mort, que ara la troba tan blanca , col.locadíssim de morfina, a la coberta del creuer de luxe segut en una butaca sòlida i molt confortable amb una manta elèctrica de vell als genolls.

                     II

Darreres nits a BARCELONA:

En arribar al despatx li van comunicar que havien guanyat un Concurs de la Diputació de Girona per recopilar les costums explicades pels metges forenses en casos de penes de mort IMPOSADES pels Carlistes de la Garrotxa del S. XIX als lliberals, abans d’afusellar-los els obligaven a cops de culata a resar 10 “aves maries” i 12 “paresnostres”... ¡¡ Dios, Patria y  Rey¡¡¡, cridaven abans de disparar.

Al despatx  es respirava un a eufòria continguda . “Ja us ho vaig pronosticar”.  Va ser la única frase que pronuncià aquell matí el MARIMON, això sí , va saludar efusivament al vell DR. PERFECTE, que s’estava tallant les ungles dels peus sobre la taula de la sala de juntes. Un català d’ordre. El va trobar empitjorat.  Tenia simpatia per alguns homes vells com ara el Sr. Masuet que al Cel estigui.  Recorda com parlava lentament, preocupant-se per la exactitud de les seves paraules d’estafador consumat. 

Pocs dies desprès, ho van fer oficial en una generosa  celebració i amb uns breus parlaments,  MARIMON va prendre el micro de la sala del Hotel ARTS i només va ser capaç de pronunciar aquella frase matinal tant curta  i tant premonitòria  : “Ja us ho vaig pronosticar”. Parlava de cara all públic , mentre pensava, com feia aquell desgraciat negre del SIMENON que, dia si dia també,  veia passar el trens (3): “algun día os enseñaré...algun día os....”,

Mentrestant : al despatx una llinterna buscava la caixa fort. El Dr. PERFECTE tenia que mossegar una goma plàstica, un record de Villacristina de Riudarenes, província encara de Girona,  que li servia per domar el seus nervis.   Un souvenir  estratosfèric, patriòtic.

Es canvià  de roba per anar de festa. Arribava tard com sempre. Li costava bastant botonar-se la vella  jaqueta negre de fil, comprada al FUREST. Anava a la Boite del seu bon amic Javier CABRÉ,  de la Escola Frederic Mistral d’aquell oblidat Carrer Iradier,  on volia celebrar la seva última nit a Barcelona.   Va estar lligant i parlant i parlant  amb una dona extraordinària, original, fresca, divertida, segura. Possiblement l’advocada més bella de Barcelona, ni recorda com es diu.    Quina diferencia en la forma de parlar de la bufona  VERONIQUE y les seves inseguretats.  “¿En la cama soy la mejor verdad?” .  Pobreta meva.  N’estava fart de fer caramboles. Destí final: el pol nord per  sentir el fred a la coberta cada matinada amb una tassa de cafè molt calent i el paquet de tabac al costat i la corresponent dosi de morfina al cos. Quin enorme  gust  sentia.

 

 

 

                     III

Al vaixell trenca-gels  

En la penombra del saló de fumadors del vaixell es distingia sobre una gran butaca negre  un gat pell roig cervesa  amagat com una pilota sobre un coixí vermell; just  sobre la butaca el petit despertador oferia   la hora :  les 6 del matí.   Havia una televisió a l’altre extrem de la sala amb les noticies de la BBC. Una dona parlava sola a crits amb un aparell ultramodern i un cables que s’enfilaven fins les seves boniques orelles plenes de pearcings. Tan guapa com agressiva, ella era així. El rostre afilat d’aquella dona irresistible, amb aires de princesa perduda en un ball de musaranyes que ho dominava tot amb una mirada inquietantment fixa i un somriure d’una ironia despectiva, amb la seguretat que proporciona la bellesa . Tot era possible estant ella present. Com la protagonista de la novel.la de SIMENON “Felicie est la”, amb aquest memorable inici:

“Aquél fue un segundo absolutamente extraodinario , porque no duró probablemente más que un segundo, como los sueños que nos parecen enormente largos”

Havien quedat que es retrobarien a HELSINKI.  Aniria a buscar-la en una escala del viatge amb un petit hidroavió.  MARIMON abans d’embarcar envià el  watssap promès al seu amic PERFECTE amb el número secret de la Caixa forta d’aquell despatx d’Alí-babá.

             FI (continuarà sine die)

 

 

 

    

                                            DISCOTECA PACHÁ (SITGES)

1 : vid.  Blog :  Relat “Viaje al Tribunal Supremo de Madrid con el Sr. Masuet”

2:  vid.  El relat “Gelida-Sitges anys 80” 1ª i 2ª part (no disponibles encara en aquest Blog)

3: EL NEGRO (LE NÈGRE) de George SIMENON (1957)