PSCICOSIS AL HOTEL BERTRAN

PSICOSIS AL HOTEL BERTRÁN

“No debe intimidarnos la polémica” (Martin amis -junio 2019)

INTRODUCCIÓ (homenatge al as del relat curt: ERNEST HEMINGWAY) :

Van beure, desprès de fer topar les dues copes molt lleugerament, tan lleugerament que el contacte fou gairebé imperceptible.

Aquest fragment pertany a la extraordinària novel.la curta d’Ernest HEMINGWAY, una de les històries d’amor més fascinants i amb major força emotiva de la literatura universal : “Al otro lado del río y bajo los árboles” (1950).

HEMINGWAY pot dir en poques paraules i vivíssimament, allò que qualsevol altre persona dilueix i es repeteix, i torna a començar...

HOTEL BETRÁN BARCELONA. 28 d’ Agost 2004

Ell li aguanta el cap amb la mà. Ella es deixa guiar. Molt bé amor, així, així, no paris, no paris, així... sí¡ així¡, ¡prou¡.... Ella no aconsegueix entendre el que li diu, però executa els seus moviments de forma admirable. Se sent satisfet quan acaba, i també estranyament protector.

-T’acompanyo a casa amb el cotxe, no trobaràs cap taxi a aquestes hores, suposo que el teu maridet estarà a Sant Pol amb la tal Raquel...– quasi sense alè , s’incorpora per fumar – no puc estar pendent del que t’agrada i del que no t’agrada, saps?.

Queda mig dormit, se la imagina en somnis, i la sent com camina per la luxosa suite, com recull de forma volàtil la seva roba aquí i allà, amb uns passos com d’esclop mecànic, com si sentís aquell conillet de l’anunci de piles de la TV.

De sobte, es gira per acariciar-la però no la troba, ha volat. No s’explica com no l'ha sentit tancar la porta. Obre els ulls i encara la sent parlar: No seràs mai un bon novel·lista, no saps escoltar. No, no i no¡. Jo decideixo el que faig amb la meva vida. T’agradi o no, estimat. Fot el camp gossa, ramera¡. Encara...encara, si ella hagués rigut...o si s’hagués enfadat i li hagués trencat el cendrer al cap... Però no, tossuda¡. Després de mirar-lo de cap a peus, havia esclatat en un rialla inacabable, ofensiva, histèrica. Els bells i petits pits li trontollaven i la feia encara més i més desitjable. Et prohibeixo que riguis¡ . Però ella persistia rient, fins a venir-li llàgrimes als ulls marrons de canella. Finalment l’aferrà violentament pels punys, l’havia empesa de nou sobre el llit. El barnús era allà mateix, blanc com un mort. Es fixà en la cinta vermella que li havia regalat feia només 3 hores, a l’abast de la mà...

Mongòlic¡. Fill de puta¡. La pluja de finals d’agost era llarga, densa, constant. I recitava al Dr. Jordi Martí Rostit, amb la Quarta simfonia de MAHLER de fons, a tot volum, com a turment que utilitzava contra els interns lligats als llits de ferro , gemegant de dolor en aquell Manicomi de Reus, amb escuma d’odi a la boca... : A veure, subnormals: com deia el meu pare al cel estigui: Mentre el savi busca, l’artista troba, la veritat és l’aparença. Fills meus: El misteri és la forma, i el més profund que té l’home és la seva pell, desgraciats...pagareu els vostres pecats¡. Era espantós estimada, era espantós està allà. Perdona’m¡... perdona’m¡... no et riguis més de mi, et suplico que no et riguis més.