ELS DIARIS DE 1991

DIARIS DE 1991

21-2-2011

24-3-2011

MARIMON es lleva a les 6 del matí, baixa decidit pel C. Verdi. Va trencant per diferents carrers de Gràcia per anar a prendre un meravellós tallat al BRACAFÉ davant el Mercat de la Llibertat.

Puja pel C. Saragossa buscant l'edifici del Serveis Socials del Districte de Sant Gervasi per orientar-se. Anota les dades d'un curs per a persones que volen recuperar la seva autoestima. Travessa Mitre fins al C. Padua, troba admirable la nova Plaça Ventura i Gassol, recorda la fotografia de VENTURA GASSOL en blanc i negre amb els detinguts en un vaixell del port de BCN pels fets d'octubre de 1934, Companys també surt a la fotografia amb un cigarret al llavis i un mocador blanc a la butxaca de dalt de la seva americana. Arriba a l'Av. Vallcarca disposat a fer el camí invers que havia fet un parell d’hores abans. Canvia d'opinió i puja per les escales mecàniques de la baixada de la Glòria. S'atura al C. Repartidors per contemplar una torre molt singular. Es queda bocabadat amb la imatge d'una gran nina nua plantada en un balcó de la torre amb un plàtan al cul.

Segueix superant poc a poc el fort desnivell per arribar al Parc Güell. Es torna a aturar al C. Verdi per secar-se la suor que li regalima la cara. El C. Verdi és llarguíssim, no ho sabia, i la pujada espectacular. Es para per fumar. Porta el diari amb fotografies de la ELISABETH TAYLOR, que va morir ahir a Nova York. Ha retallat una foto de EL PAÍS (EP) d'una escena de la gran pel·lícula LA GATA SOBRE EL TEJADO DE ZINC . També hi apareix un guaríssim PAUL NEWMAN. Pensa que té que lluitar contra la depressió. Però com deia CAUFIELD quan comença la depressió es impossible deixar-LA. Continua l'ascensió i arriba al C. Sostes. L'atrau un modern i elegant edifici de pisos que estan a la venda. Anotà el telèfon de la immobiliari. No sap per quin motiu. Com ORWELL prefereix la veritat a el que li agradaria que fos el que pensa. Es va girar per contemplar tot el recorregut que havia fet. Al fons es veia clarament el Turó del Putxet. Com LIMONOV després d’escriure durant 5 hores caminava pels carrers passejava pels més elegants de París, Saint Germain Des Pres, Faubourg Saint Honoré, d’aquesta forma mantenia el seu odi , volia ser dolent. Va pensar en el seu gosset blaNC. El turó del Putxet s'estenia amb els altres turons veïns dels baix Llobregat i de tota Barcelona. A les vistes no hi havien diferències de classes. Els turons del Baix Llobregat estaven sent foradats per gran excavadores. Finalment va arribar a l'Av. Coll del Portell i entrà al Parc per on ahir havia sortit. A banda i banda del camí unes grandioses plantes li van cridar l' atenció, són més grans que els esbarzers del meu jardí de GELIDA, pensava. Li va preguntar a un home que passava pel seu costat com es diuen aquestes espectaculars plantes. "Higo chumbos de Marruecos". Li explica que es poden obrir amb un ganivet molt esmolat i menjar la fruita que contenen. Més que fulles sembles orelles verdes de burro. En moltes apareixen inscripcions fetes amb navalles per alguns cretins amb els noms de LUIS, PEDRO, AGAPITO TE AMO, MANEL, ROSI. Segueix per a ruta nord del parc direcció al Turó de les tres creus . Es queda plantat davant de la extraordinària Torre modernista que fou residència de la família Güell. Any de construcció: 1905. Grans parets blanques, grans finestres i persianes verdes. Enormes porxades fetes amb maons . Baranes cobertes de ceràmica verda. Molta simbologia en forma d'estranyes figures que apareixen per tot arreu. El sol ja regna al matí, són les 8,30 del matí. Segueix la caminada , grups de peons a qui saludo estan fent treballs de millora de la zona més salvatge del parc. Creua el viaducte dels enamorats, sembla en mal estat. Al forats de les pedres s'amaguen coloms moribunds. Panteisme. Surt del parc per la Riera de Can Toda, un edifici de pisos construïts amb bon gust. Hi ha un en venda. Pregunta al conserge quina alçada té. Es un cinquè i té unes vistes espectaculars, li explica . Sent un desig incontenible de deixar el pis on viu , de canviar de zona , està avorrit de viure en el seu pis, sobretot després de el violent incident amb el "calvo" i la seva asquerosa dona la Milagrosa. S'agobia només pensar-hi i el cor li torna a fer mal. A les 10 està sota la dutxa de la seva habitació del Hotel. L'aigua crema, quasi no es pot resistir, però aguanta uns minuts amb estoicisme.

SALINGER aconsella al lector al final de la seva obra :

"No cuenten nunca nada a nadie de tanta gente. Si lo hacen empezaran a echar de menos a todo el mundo"

Per sobreviure havia de passar desapercebut. Saber anar a dormir molt d’hora i llevar-se aviat.

Ja arreglat i perfumat, segut en un bar mentre beu un cafè anota una frase de la escriptora Janne TELLER "a Europa vivim vides administrades". Pensa en la Natalia, sempre havia trobat molt mona a aquella clienta tan exigent i histèrica. Qui paga mana deia el seu pare, tu sobretot aguanta. Però aquesta percepció es va esfumar en la última visita per ultimar la demanda de divorci del seu home, com ella anomenava al seu marit , imaginava que tenia una polla molt petita. Recorda l’anecdota d’una tarda que la Natalia després de beure el seu Biomanan per mantenir la figura, se li va escapar una llufa horriblement pudenta; a partir d'aquell dia sentia un cert fastig quan la veia , però ell tenia la intuïció de que no seria fàcil deixar de veure-la. L'encanteri es va trencar per una llufa. Aquella dona era despòtica amb tothom, fins i tot amb ell s'atrevia a mostrar-se tal com era no podia evitar-ho. Cal molta energia moral contra la por als dèspotes. Com diu l'escriptor d'Hondures CASTELLANOS MOYA es molt difícil desmontar els mecanismes del terror, pensava amb el drama de les centenars de dones desaparegudes, torturades, violades i assassinades al Nord de Mèxic que BOLAÑO relata amb un realisme brutal en les seves obres.

27-2-2001

A Gelida , mentre pujava amb moltíssimes dificultats al MONTCAU (643 metres) , MARIMON es deixava portar pel seu gosset blanc que incasable anava marcant la ruta. Era un westing sccotish terrier de pedigrí que va comprar al criador Pastor de Piera per 600.-€ li va fer una petita rebaixa per tenir la mandíbula de sobre uns mil·límetres més llarga que la de sota. Circumstància física que no se li notava gens. Però el Pastor no volia gossos amb tares, desprestigiaven el seu negoci. Les grans torres elèctriques d'Alta Tensió marcaven la carena que portava al MONTCAU, sentia el soroll de la corrent com corria entre els cables. I una calavera del perill de mort. Li va venir al cap la gran figura del maquis anarquista CARACREMADA, li va fascinar el film que passaven a les sessions matinals del CINEMA ALEXANDRA, i amb molt de gust ell mateix hauria dinamitat aquelles maleïdes torres.

Al seu diari MARIMON volia aplicar la màxima del gran CALVINO de que s'ha d'escriure per aconseguir posar nerviosos als lectors , sinó un es dorm.

MARIMON veia impossible surfejar per la vida i deixar-se portar, ho pensava mentre llegia assegut sobre una pedra punxeguda al cim del MONTCAU l'article rebregat de LA VANGUARDIA CULTURAL que portava al seva butxaca dels pantalons. LVC deia que "hay que saber esperar y trabajar mucho hasta lograr alcanzar la linea de flotación adecuada para poder surfear, asumiendo siempre que no es posible alcanzar el final absoluto o la verdad inmutable que como repite VOLTAIRE nadie ha encontrado y y no la encontrará jamás".

La traició a un mateix és el primer esglaó cap el fracàs. Així es diu a LEVIATAN de Joseph ROTH. Hi ha dues formes diferents de derrota: davant els altres i davant nosaltres mateixos. Aquesta segona forma de fracàs és molt més dura, sobretot si inclou la traició a les nostres conviccions o a la nostre moral. Suposa la destrucció del nostre prestigi intern.

Qui traiciona el més autèntic de si mateix, està perdut , ja que provoca la implacable venjança del destí.

Eduard MILIBAN , líder del Partit Laborista anglès, no es va implicar el suficient quan els Republicans espanyols li demanaven desesperadament ajuda per derrotar el feixisme. "Aquella omisión del deber de socorro a la democracia fue clave en la derrota de la República", escriu Almudena GRANDES.

"Son miles de críos y no hay nadie cerca, juegan en un campo de centeno. No hay nadie mayor, solo yo. Estoy de pie al borde de un precipicio de locos. Y lo que tengo que hacer es agarrar a todo el que se acerque al precipicio. Eso es lo que haría todo el tiempo. Sería EL GUARDIAN ENTRE EL CENTENO y todo eso. Sé que es una locura, pero es lo único que de verdad me gustaría hacer, Sé que es una locura.".

MARIMON anotava compulsivament aquest fragment que ell creia el més definitori de la novel·la de SALINGER, mentre es prenia un cafè assegut al llit mort després d’aquella caminata; també anotava el que recordava del seu somni d'aquella nit: volia agradar al seu pare , li va mostrar una construcció gaudiniana acoblada en un edifici nou. El meu pare m'ordenà que ho destruís. No podia fer-ho, estava enganxat amb ciment , s'hauria de trencar fent palanca amb una barra de ferro. Va sentir una profunda decepció , esperava que la seva petita obra li agradés al seu pare, no va ser possible.

1-3-2011

Deixa't portar pels aconteixements. No lluitis contra el destí. No ets culpable del que passa. No desgastis més el teu cor. Els 50 em xuclen. Mira de passar-ho bé. Fuig de Causes perdudes.

Al final sempre arriba la negra nit, facis el que facis, vagis on vagis, el final sempre és el mateix . No hi ha res que impliqui un cost tan alt i un profit tan petit com la venjança. Era dels que mai oblidaven ni perdonaven als qui li havien fet mal. La impunitat el sublevava. Llegia anotacions de quan i en va trobar una genial de CARL JUNG: "En el món natural el pecat de convertir-nos en més del que som és tan greu com el de convertir-nos en menys del que som".

Com més ens esforcem a perfeccionar-nos, a convertir-nos en persones excel·lents, més clarament es manifesta en contra de nostres la voluntat destructiva de l'ombra que intenta arrossegar-nos cap a la foscor i el mal.

Damunt d'aquella tauleta blanca, el seu PC tenia un aspecte rude i taciturn, d'una negror infinita. Era el dia 1 d’abril i plovia constantment . La xifra 1 del calendari penjat a la petites cuina destacava enorme, molt negre,

Horas després estava en parat en una autopista. Un grup de treballadors van aturar el trànsit per protestar per no sé què. Sortí emprenyat del cotxe amb una energia desconeguda va parlar amb els treballadors com si fos un míting i els va convèncer perquè el deixessin passar, dins del cotxe estava la seva amiga Clara amb dues companyes que el miraven amb admiració per la valentia que demostrava. Només recorda l’olor exquisit del perfum barrejat de les 3 dones joves i bellíssimes.

Es despertà sobresaltat a les 4 del matí. Tenia por de llevar-se i de fer soroll no volia despertar ningú. El cor li feia mal. Es repetia que havia de ser fort per creuar la barrera dels 40 als 50 amb plenitud. Em mereixo enamorar-me d'alguna dona. Estimar-la deveritat. Si no puc estimar una altre persona no em podré estimar de debò a mi mateix. Havia de revoltar-se contra el sentiment de culpa. Culpable?. De què?. Es marejava d'angúnia quan recordava tot el que havia fet en aquelles negres nits de luxúria. Van ser reals i això res ni ningú ho pot canviar. Constricció i penediment, escriu una novella li va dir la seva Tieta.

GELIDA. "No són els diners, els que mouen el món, sinó els intercanvis". Volia trobar sentit en aquella frase de MURAKAMI però no va poder.

Prenia el sol a la terrassa amb la vista del vell Castell de Gelida, volia sobreviure passant desapercebut . Llegia la entrevista feta a JAVIER MARIAS a EP que publicava la seva última obra ENAMORAMIENTOS. MARIAS era un desconegut per a ell. Però va endinsar-se en la lectura i anotà alguns fragments.

"Las novelas no dan respuestas. Como dijo FAULKNER lo que hace la literatura es lo que hace una pobre cerilla cuando se enciende en mitad de un campo en plena noche. No sirve para iluminar nada, sólo sirve para ver un poco mejor cuánta ooscuridad hay alrededor. Hay una especie de incondiionalidad en el amor que nos debilita. En el fondo todos somos sustitutos de alguien por AZAR. La IMPUNIDAD me subleva. Estamos llegando a unos momentos en los cuales se está acabando con la espontaneidad”

Havia de comprar el llibret INDIGNEZ-VOUS de HESSEL. Es el moment de mobilitzar-se. Es l'hora d'actuar.Però el llibret es quedà a l’estanteria in eternum.

Repassar la premsa del matí. Va retallar unes declaracions del JUTGE GARZÓN.

"Tiempo de VERGÜENZA por el abandono de los principios que nos deberían ayudar a afrontar y superar los retos de una crisis económica fabricada por un capitalismo rampante. Tiempo de MEDIOCRIDAD porqué se ha desarrollado una visión alicorta de la situación política y económica. Tiempo de RENUNCIA porque todos en un escenario de corresponsabilidad , estamos consintiendo y propiciando esta situación".

ERIC CANTONA, el gran ex futbolista, proclama que trencar el sistema tothom hauria de deixar de pagar les hipoteques. Aquesta acció seria devastadora pel sector financer. La impunitat em subleva. La injustícia em subleva. Les situacions consentides em subleven. La hipocresia em subleva. Aplica-t'ho a tu mateix MARIMON li deia el seu Metge Dr. LUPRESTI .

12.3.2011

Va tenir un somni fastigós. algú volia ejacular dins la seva boca, podia sentir el semen calent. Estava en una gran sala on es practicava un monumental orgia. Homes i dones, dones i dones, homes i homes. Executius tancat tractes sobre indemnitzacions. Era l'infern?. El seu amic BC li va deixar les claus del seu pis de Pedralbes. Les deuria perdre pel camí, es veia caminant amb una sensació molt forta de brutícia. Va passar per davant del Consolat dels EEUU, sense un duro a la butxaca. Sol.

El CAOS segons MURAKAMI: "aquella massa de pedra insensible que semblava penjar d'un fil invisible, estava suspesa en un punt baix del cel, com si no sabés on col·locar-se. Tenia, per alguna raó, un aspecte artificial , i a primer cop d'ull semblava fabricada per l'home, com si fos un element que formés part d'un decorat. Al costat hi havia una altra lluna més petita de color verd."

“...Depreciava als suposats periodistes que servint-se dels blogs com a una font creïble d'informació objectiva i constatada. El fet de que els periodistes propaguin un rumor sense fonament i els difonguin per una font anònima és una desviació de la democràcia , i posa en perill les cartes de noblesa d'un ofici com el periodisme, que ha de procurar fer possible l'integritat de la informació...”.

Esstava redactant el seu informe sobre una proposta de querella per injuries i calumnies contra un desgraciat que anava repartint fullletons anònims , sense cap altre prova sobre les sortides a saunes gais d'un client seu, conegut empresari i pare de familia. L'escàndol va ser monumental. El seu al·legat en la fase de conclusions del judici va ser fàcil d'entendre, concís i fins i tot agradable a la oïda. Per tot el que exposat , va dir de forma solemne, demano es dicti un veredicte de culpabilitat contra els autors dels blog i la pàgina web que el sustenta com autors d'un delicte de injúries i que tanmateix siguin condemnats a pagar al meu client la suma de 900.000.-€ pels danys morals a la seva imatge de ciutadà i pare de família exemplar. Va guanyar el cas, i la indemnització va ser de 600.000.-€. Un 20% per ell. Una petita fortuna

MARIMÓN sabia mentir amb una gran naturalitat. El seu client li havia confesat que era un client habitual de les saunes de la zona del Gaieixample de Barcelona, Li havia detallat el que feia i les pràctiques sexuals que mantenia acompnyades per grans quantitats de cocaïna i alcohol. Li deia que una vegada posat perdia totalment el control i que havia estat a festes que duraven 48 o 72 hores de vici continuat.

Malgrat tot Es considerava a si mateix una persona molt entenimentada i comprensiva.

Al sortir del jutjat, va patir una nova crisi d'ansietat, es va sentir defallir, el món havia canviat i ja no era el seu. Havia de fugir de BCN. El seu cor estimulat per l'adrenalina bategava com una màquina tall ferro . Feia molt que no l'assaltava aquell record que tan l'havia turmentat. Fill de puta¡ ¿perquè m'has ratllat el cotxe? Et tenim gravat com ho feies. Li ratllava el cotxe dia si dia no , sentia el plaer de la venjança i s'esgarrifava. L'agafaria pel coll i li aniria donat fortes bofetades a la seva cara dee cabró fill de puta. ¡Com l'odiava¡.

El principal problema que tenia és que no havia aconseguit estimar ningú de debò. Mai no havia estimat incondicionalment, en el sentit d'estar disposat a escoltar cada dia totes les històries que li expliqués la seva parella i que quasi mai l'interessaven. Sacrificar-se per una altre persona. Ni una sola vegada. Però calia fer-ho?. Era incapaç de dir a la parella frases com: no sé què vols fer tu ara. No sé què vols. No sé que vull.

Va somiar que ingeria el verí mortal, però la mort no li arribava. La seva ànima es va escapar decidida a retrobar el seu cos. Pujava pel Poble Sec direcció Montjuïc. Havia dormit en una gran sala de l'Hospital Clínic prop d'on va anar a visitar feia molts anys al pobre sr. Médico que es trobava moribund, sol a la seva habitació. El seu lleuger somriure, la seva dent d'or també s'apagava però en el somni li saltava la brillantor al ulls, al seu costat reposaven uns nens. Havia d'aprovar com fos aquell examen de matemàtiques. Va reprendre la seva marxa, aquesta vegada l'acompanyava el seu gosset blanc i els germans C. amb el seu difunt pare. Passaven per uns carrers i unes places molt agradables. Al nord es veia la Torre Foster de Collserola. Va veure com el seu cos es descomposava.

Hi ha dues desgràcies úniques a la vida: el remordiment i la malaltia. Suposava que la felicitat era solament la absència d’aquests dos als.

Va continuar llegint les divagacions del Príncep Pierre BEZUJOF a GUERRA I PAU, amb TOLSTOI es sentia còmode, com una petit a persona reposada en la immensitat de l’univers. BEZUJOF explicava el seus principis a la vida, el primer era el arribar a coneixer’s millor. No haver s’arrepentir-se per cap acció. La perfecció només s'obté a través de la lluita.

MILLÁS preparava el seu discurs : el socialisme i la seva derivació socialdemòcrata no pot pretendre combatre la crisi amb criteris i polítiques de la dreta. Només aconseguirà recuperar el suport social si defensa els sectors populars de la desigualtat i la exclusió, reivindicant la política com a rectora de la economia i plantar cara als poderosos portant a terme una estricta regulació dels seus abusos insolidaris i destructors.

Com és possible que no s’hagi explicat de forma didàctica i concreta, fàcil d’entendre, que el GRAN CAPITAL especulatiu és el principal RESPONSABLE DE LA CRISI, amb la banca de còmplice ?

¡Que tornin SHUMPETER i KEINES per recuperar la moralitat a la economia¡, exclamava com un possés.

Vivim en un món amb en nivell de realitat menor que el del món irreal. Un món caòtic. (MURAKAMI).

Va retallar l’article “La temptació del populisme xenòfob” de J . RAMONEDA publicat a EP del 27.2.2001 , i el guardà al seu arxiu de premsa. Recordava les paraules de la esposa de l’expresident de la Generalitat Sr. Pujol.

El mateix va fer amb una carta publicada a LV , robada pel feixistes i portada a Salamanca. Era de JOSEP CARNER , que arribar a ser Ministre d’Hisenda de la II República espanyola, enviada al President de la Generalitat Francesc MACIÀ l’any 1932. Li va cridar l'atenció la següent frase respectuosa: “volia donar-li reservadíssimament la meva impressió sobre la situació política...”-.

També li va cridar molt l’atenció unes declaracions que havien trobat de VICENÇ VIVES criticant molt el paper de l’església durant la postguerra.

Nit de Sant Jaume de 2011 a Gelida: E. Estic bojament enamorat de tu. Em posa moltíssim quan et toques tant el teu nasset, guapíssima viciosa¡. El meu amor només pot ser del gènere platònic. Hi han masses obstacles externs. Tabús com parets impossibles de trencar. Series la meva definitiva perdició. Pensava en el títol de FRITZ LANG i EG ROBINSON mirant els seus quadres en les escenes finals del film envoltat de veus qui li retronaven al cervell. Boig . La teva mirada és pura luxúria. Penso en el teu fluxe vaginal i en la olor de les teves calces. CONOLLY ho té molt clar: unes de les manifestacions del MAL és la LUXURIA. Mai havia sentit un desig tan gran de sexe com el d’aquell vespre. Estirat sol de matinada no podia deixar de pensar en el seu rostre. Li menjaria absolutament tot el seu cos. Sentia com li bategava el cor. A l’estómac tenia na bola de ferro que l’incomodava moltíssim. Era impossible dormir. Sentia por de no veure mai més els seus fills. Quina gran llosa tenia al damunt. No era de ficció com les grans columnes i murs de les pel·lícules italianes de PEPLUM. Aquella nit de revetlla havia recaigut després de gairebé sis mesos. Quina angoixa tan forta sentia quan pensava que faltaven pocs dies per començar les vacances d’agost. Accepta com ets t’agrada i punt. Li deia ella, amb un posat d'una bellesa estratosfèrica . Sentia pena que els seus fills no l’hagessin trucat des de Londres. Sobretot recordava a la més petita. El seu angelet del cor. Que tot quedi a Gelida ¡ . Per distreure’s llegia EL HALCÓN MALTÉS , la descripció de D. HAMMET del rostre de SAM SPADE era extraordinària: SPADE tenia la mandíbula llarga i ossuda, la barba li dibuixava una ferma V, sota una altre V més flexible de la boca. Els narius cap amunt feien una tercera V més petita. Els ulls groc gris eren horitzontals- La V es retrobava quan les grosses celles emergien de dos plecs idèntics. Li venia el record de la imatge de BOGART. La bola de ferro anava disminuint. Procurava respirar concentrat en l’aire buscant l’estat de relaxació. No podia tornar-la a veure mai mes. Es va conjurar per ser digne amb els seus fills, perquè quan deixés d’existir tinguessin un altre record d’ell. Havia de canviar radicalment la direcció , per viure sense grans pretensions, per treballar bé, per ser honest. Calia trobar satisfaccions naturals. No sabia quines però calia trobar-les. El que tingui que arribar ja vindrà. El destí és inescrutable.

Dia de Reis 2010 a Gelida.-

Havia dormit malament. Stilnox. Merda de fàrmacs pensava amb el cervell embotit. Desmoralitzat, humiliat, ferit. Malts records. No recordava el que havia somiat. A la nit havia vist EL PIANISTA de POLANSKI (Palma d’or Cannes 2002). Seqüències horribles de mort i patiment. Solitud. Va pensar en que bona estava la ELSA PATAKI, que sortia amb el protagonista de la pel.licula i que la imaginava com a nimfa al Regne de Lesbos, es preguntava si de nimfa ve nimfòmana, mentre llegia el diari esmorzant a “La Confiança”, prenia notes que al sortir al carrer va trencar.

Va consultar el termòmetre del jardí: -2º. Va recloure’s a l’habitació i es va enterrar sota les mantes. Li tornava el record de nits passades a Sodoma i Gomorra. La seva psicòloga afirmava que no tenia tots els rols masculins. Al migdia hauria de dinar sol. Caminava amunt i avall pel passadís gelat de la torre amb una manta a l’esquena , com el pianista jueu de Polanski, amagat a un pis de Varsovia , mort de gana, aterrit, prim com un llapis, blanc com la lluna. ¡Quina pel·lícula tan formidable¡.

Pensava en el genial director polonès , en el procés judicial en que es trobava, després de tants anys EEUU reclamava la seva extradició acusat d’abusos sexuals a una menor de disset anys a la casa del Jack NICOLSON a Califòrnia. Quina bestiesa. Quina injustícia . Pensava en Busch, Rumsfied i companyia, que haurien de ser jutjats com a criminals de guerra per la intervenció militar a Irak que tans milers de víctimes havia causat ¡ Admirava la gran força interior de Polanski per tot el dolor que havia suportat a la seva vida: la seva família morta en un camp d’extermini nazi, la seva bella esposa SHAON TATE, brutalment assassinada pel clan de Charles MANSON. La capacitat creativa del POLANSKI , de superació i de resistència és admirable, inigualable.

No podia fer-se la idea de com seria el semen de les balenes i quedà sorprès per l’altíssim preu que tenia al S. XIX. Estava satisfet, per fi havia acabat de llegir MOBBY DICK de MELVILLE després de tres mesos de densa lectura.

Va dinar tot sol a un Restaurant. No podia deixar de pensar en les seves filles. Mirava de tallar els mals pensaments i anar a dormir la mona tranquil·lament. Havia begut una Voll-Damm, una botella de vi negre XENIUS-PENEDÈS elaborat amb raïm tipus ull de llebre i carinyena i dues o tres copes de Cava Recaredo . Demanava al solstici poder arribar a veure com les dues nenes s’emancipaven. Recordava al professor MILLET de Dret Romà com explicava aquesta figura jurídica del menor emancipat. Realment les seves classes eren molt brillants.

S’hauria d’aplicar un mètode , una consigna, aconseguir no veure fins a les 20 hores, després de treballar. A partir d’aquella hora podia anar a dormir cada dia borratxo. Una nit es va veure dues botelles de RECAREDO BRUT NATURE. No podia recordar com havia arribat a casa. Va decidir que havia d’ingressar en un centre de rehabilitació.

Curiosament, després de prendre's un cafè amb un prozac es va llevar com nou. Feia un matí d’hivern radiant. Un cel blau, el sol que surt i la lluna que encara es veu al nord. Assegut a un banc prenia el sol amb delit, carregant-se d’energia positiva, fumant-se un pitillo. El va saludar el germà d’un vell amic de la infància. Li feia il·lusió organitzar un dinar a casa seva i convidar als veterans de la Volta internacional de BTT a Catalunya, només homes. Carn a la brasa i cava a dojo.

Quan el sol li cremava es mullava la cara amb aigua molt freda del jardí, era el millor hidratant, ho havia aprés en les seves múltiples estades al Balneari Prats de Caldes de Malavella. Quins bons records¡ . Quina facilitat per endur-se al llit a un dona solitària i depressiva. Hores passades sota el sol amb el barnús blanc a la piscina climatitzada, observant a la gent i buscant la seva presa.

La llenya no cremava ni tirant-li oli verge d’oliva. La humitat ho impedia. Tampoc les pinyes servien de combustible. Estava mort de fred. Va entrar al safareig , on de petit havia vist petits ànecs grocs banyant-se, obrí la nevera i sentí un forta olor de llet rància que va tirar al vàter, va trobar dues llanes de cervesa, li serviria d’aperitiu. Va oblidar-se del foc i va posar en marxa la vella estufa de butà que trontollava cada cop que la movia. Amb un got de cervesa gelada pensava amb el Sr. Cros, l’amo de la casa DAMM de Barcelona. Quin gran empresari¡, quina diferència amb el cabró del Díaz-Ferran, president de la patronal espanyola. Porc franquista. Se servia del seu càrrec per fer política pro-PP, un cas similar al de RAMON TORTELL, sempre present en les manifestacions d’aquests sobiranistes de pa sucat amb oli. Els populismes s’estaven escampant per tota Europa i Laporta era d’aquesta espècie. Personalistes sense ideologia definida, que tenien en comú buscar un enemic extern com a culpable de tots els mals de la seva pàtria.

Per TV3 donaven un FC Barcelona-Sevilla. ¡Quina ignominiosa retransmissiób¡ , els joves locutors feien brometes estúpides i s’omplien la boca de patriotisme Subvencionat. Sobretot un molt gras amb ulleres i accent de Lleida. Un patriota és un idiota com escriví Betrand RUSSELL. Mostraven imatges de la llotja –abans dèiem palco que sona molt millor- on apareixien rient els presidents dels dos equips. Lapuerta i Del Nido, bromejà aquell imbècil. El President de la Generalitat Pasqual Maragall amb una gorra escocesa de quadres, també era segut a la llotja, i no va ser ni anomenat pels locutors de TV3. Segur que no tenien ni puta idea de la història del Barça. Les lligues guanyades heroicament després de la guerra civil amb Mariano Martín i el César Rodriguez i un entrenador Enrique Fernández que va escapar per poc de ser jutjat com a persona “no adepta al régimen”. El viatge amb vaixell cap a Amèrica del primer equip en plena guerra civil , després de l’assassinat del president Josep Pinyol comés per falangistes. Molts ja no varen tornar com ara Salvador Artigas, qui vint-i-cinc anys després va ser amnistiat i entrenà una o dues temporades al Barça a finals dels anys seixanta. Recordava com si fos ara el dia del Guruceta Muro, l’any 1969 o 1970, era al camp amb el seu pare i es diputava un Barça-Madrid de la Copa del Generalísimo. Tota la gespa plena de almoadilles de cuir dur, el partit suspès, la policia vestida de gris repartint cops de porra a dreta i esquerra. Tenia la imatge a la seva memòria del madridista Amancio llençant el penal amb parsimònia que Guruceta va pitar per una falta de Torres a Velázquez tres o quatre metres fora de l’àrea.

2 Juliol 2010

L’infern es deia HOSPITAL SAN BENITO MENI. El psiquiatre l’esperava a la porta , li donà la benvinguda. El va acompanyar fins al pavelló on el va deixar amb dos infermers. Semblaven amistosos. Va haver de deixar tot el que portava sobre una taula. Li varen regirar tot. Volia tenir el seu mòbil però les normes ho prohibien, fins i tot el tabac el guardaven aquells dos brètols de vigilants. Li van mostrar la seva habitació que compartiria amb dos interns. De seguit va entrar una infermera molt seca, després de pesar-lo i mirar-li la pressió, i li va fer prendre 7 pastilles vermelles. Va dormir 48 hores seguides, a la tauleta de nit havia deixat “EL BANQUER ANAQUISTA” de PESSOA (1888-1935), una obra inclassificable. En un magnífic diàleg, certament sofista, el banquer explica a un amic seu la paradoxa de ser banquer i anarquista alhora, tot utilitzant una impecable lògica deductiva, en un irònica i apassionant conversa de cafè. El PESSOA indisciplinador d’ànimes. Una revolució social, sobtada, brusca, colpidora. Tot fent passar la societat, d’un salt, del règim burgès cap a la societat lliure.

Diu PESSOA: Les injustícies de la natura, encara: no hi podem fer res. Ara bé, les de la societat i les de les seves convencions: ¿per què no evitar-les?. Accepto que un home sigui superior a mi pel que la Natura li ha donat – el talent, la força, la energia -; no accepto que sigui el meu superior per qualitats postisses.

Per anarquisme entenc la revolta contra totes les convencions i fórmules socials i el desig i l’esforç per abolir-les totes. El veritable mal són les convencions i les ficcions socials, que se sobreposen a les realitats naturals – tot, des de la família als diners, des de la religió a l’estat.

M’estic tornant un revoltat. Les persones totalitàries i despòtiques tenen tendència a un pensament delirant quan es troben sota pressió , sotmesos a un gran estrès. Per això no podia aguantar a aquella clienta , li volia escriure una carta demanant-li que es busqui un altre advocat. Va recordar els consells que li donava el Sr. Cirera, mort

fas un mesos, quan ell començà a exercir: No manifestis mai davant els clients les teves idees personals. Parles massa¡. Tu “ver, oir y callar”. Muts i a la gàbia ¡. Feia un gest amb la mà passant pel llavi com si fos una cremallera que tancava la boca que mai no oblidaria. La repetia a la seva filla petita i ella l’imitava el gest mentre reia naturalment.

Pensava enviar una carta certificada als seus sogres, explicant la realitat del matrimoni amb la seva filla , i la precarietat econòmica que patia.

Regirant calaixos va trobar una carta no enviada destinada al seu admirat Enrique VILA MATAS: “Sr. Vila Matas, en estos últimos años mi vida consiste en trabajar por las mañanas de humilde letrado que va mendigando justícia por los juzgados de Barcelona, y pasar todas las tardes acostado en mi cama leyendo avidamente. Todas las tardes he dicho , excepto aquellas en las que por desgracia debò complir con otras obligaciones profesionales, que casi siempre me llenan de aburrimiento. No me gustan las reuniones de más de una hora, no soporto el no poder fumarme aunque sea un solo pitillo. Considero que a mis 47 años he leído bastante y de todo, sobre todo adoro a los clásicos de la novel·la rusa: Tolstoi, Dowstoieski, Vasili Grosman; francesa: Balzac – uno de mis héroes- , Sthendal, Victor Hugo, Alexandre Dumas , Flaubert; norteamericana: Poe, Faulkner, Melville y, permítame la extraordinaria novel·lista Patricia Higtsmith con su fascinante personaje Tomas Ripley. En fín, toda una borrachera de literatura combinada con una pasión por la historia, ya que en mi modesta opinión debe preservarse la memòria històrica, sin memòria no puede haber dignidad. Disculpe si alguna palabra sale escrita en catalán però mi ordenador tiene instalado el autocorrector de este idioma al ser el que más utilizo. De sus novel·les, DOCTOR PASAVENTO es el libro que más me ha conmocionado. Al enseñarme que en los peores momentos que uno puede atravesar, el desparecer es una opción que siempre no queda como alternativa al negro vacío de una existència monòtona. Escapar es una posibilidad real , irme lejos a otra Ciudad, preferentemente francesa, por mi dominio de esta llengua y por considerarme siempre un afrancesado. Adoro el cine francès. Toda la escuela de directores y guinistas de Cahiers du cinema. Cambiar de residencia, ir donde nadie , absolutamente nadie me reconozca, debe constiuir un gran placer. Cortar por lo sano con el pasado que en ocasiones me supone una losa que impide que pueda moverme.

No quiero robarle más tiempo, esta mañana le he enviado por correo certificado al domicilio de EL PAIS en Barcelona unas libretas manuscritas con relatos diversos que he ido escribiendo estos últimos años, me gustaria que cuando pueda me manifeste su sincera opinión.

De su admirador que espera su respuesta,

MARIMON MARIMON

Octubre de 1987: Carta de su MADRE DESESPERADA (transcripción literal):

¡¡Oh¡¡ que enmarañada tela de araña tejemos la primera vez que empezamos a engañar¡¡ - W. SCOTT

MARIMON, hijo

Cuando se empieza a engañar es muy difícil salir de esta tela que va envolviendo con engaños y falsedades todo tu ser, vas sembrando por doquier donde vayas la sombra de la duda y esto no se borra jamás.

Un mentiroso tiene que tener mucha memòria, ser muy cínico para no querer acordarse de lo que ha dicho o no ¡¡

Es ya tanta la duda que existe en mí sobre tí, que yo te llevé en mi sangre y te conozco tanto que no puedo quivocarme.

Tu no cambiarás, al contrario te irás reafirmando en este mundo de fantasia que tu dices “tiene que ser” però no sabes donde comienza y donde termina lo no y lo otro, y ... aquí està la diferencia-.

Por esto quiero hablarte...

Tu mismo te dices cínico , yo no sé bien lo que tu puedas entender por ello, esto lo sabràs tú, però sí que no tienes buena consciencia con tu forma de actuar, y que de esta ética que quieres demostrar como tus prncipios, que quieres imponer en tu nuevo puesto, no tienes las idees muy claras ya que perdona...pero todas estas coses no salen de una elecciones más o menos ganadas honradamente (sic), esto sale del corazón de uno mismo, de unos principios y sentimientos humanos.

De la caridad para con el prójimo fallas, tu crees de las persones que por no estar a tu cierta altura no merecen tu respeto, te falta modèstia para atender ala gente, y te sobra orgullo, y...sobre todo no eres honrado contigo mismo y sobre todo con lo demàs.

Eres mentiroso no por circunstancias que todos sabemos, a veces lo eres porque sí, por tu forma de sentir y de ser, a nosotros nos has quitado el dinero que has podido, y lo que es peor: unos sentimientos que nosotros confiando en tí habiamos puesto, en nuestra situación esto y lo otro es imperdonable.

Estoy tan desngañada como persona que solo pienso que si tienes la gran suerte de que lo que tienes entremanos te sale bien, lo sepas mantenir y ten en cuenta todo lo que te digo porque junto con tu padre (él no sabe ni sabrà de esta carta) somos las persones que más te amamos desinteresadamente, que nunca más encontraràs y que sabemos perfectamente como eres.

Céntrate bien, tienes muy buenas amistades, però lo difícil no es tenerlas sino manternerlas.

No vayas de estrafalario por la vida. Esta gente estrafalaria tienen su momento pero acaban cayendo, son de temporada.

Te quiere Mamá

Estigmatitzat: persona marcat de per vida per alguna desgràcia o circumstància.

BAUDELAIRE traductor de la obra de Edgar Allan POE al francés i divulgador de POE per tota Europa, va escriure va vida turmentada del gran escriptor de Baltimore (1813-1849). Per BAUDELAIRE, POE era un predestinat, un senyalat per la desgràcia . “Il existe des destinées fatales; il existe dans la littérature de chaque pays dels hommes qui portent les mot guignon écrit en caractères mystérieux dans les plis sinueux de leurs fronts”.

POE va ser un home estrany . Segons alguns biografs de l'escriptor, això va ser a conseqüència de la visió de cadàver de la seva mare quan només tenia tres anys d'edat. La seva imatge mai s'esborraria de la seva memòria. No de la memòria que es recorda conscientment, si no de la memòria profunda que resideix al nostre interior, ignorada per nosaltres mateixos, i sobre la qual s'edifica el nostre caràcter i el nostre destí.

Li venia a la memòria el pianista tocant Chopin, i una immensa tristor el va fer tremolar.

La esquizofrènia que havien diagnosticat al seu íntim amic MILLAS , ¿era de per vida? Va preguntar a la Dra. Psiquiatra, qui va respondre amb un gest afirmatiu. S'haurà de medicar tota la vida no?, preguntà de nou MARIMON, la Doctora tornà a fer un gest afirmatiu amb el cap. MARIMON es considerava marcat per la desgràcia.

Quan visità al pobre MILLAS , CLARA la seva filla gran el va portar a la cuina per explicar-li que el seu pare aquell matí havia patit un brot psicòtic molt fort, havia prés un gavinet del calaix i va esgitzar tota la tapisseria del sofà verd anglès amb orelleres . Ara es trobava dormint, sota els efectes de la medicació. MARIMON va preguntar a la Clara si podia ajudar-la en el que fos. La noia li va dir que gràcies però no fa falta, ara ho tinc tot sota control. Sortint del domicili del seu amic, va entrar amb afany al primer bar que va trobar , necessitava beure's un whisky per tranquilitzar-se. Va trucar al mòbil de la massatgista habitual, i va quedar en anar-hi en mitja hora. Va pensar amb desgrat que la vida és una lluita contra la força de la inèrcia. Deixar-se portar per la inèrcia suposa perdre el control de la teva vida, li recriminava MILLAS. I ara de que li serveixen a ell aquests consells, es preguntava MARIMON, esperant que la massatgista li obris la porta de la luxúria. Pecat capital. Una de les formes en que el mal es manifesta. Se'm enfot¡. Al cap de dues hores va sortir d'aquell pis amb els cabells mullats, davant seu tenia la Filmoteca i sense pensar-so va comprar una entrada per amagar-se a la foscor de la sala i es va quedar amb la boca literalment oberta veient les imatges en blanc i negre de “TARZAN Y LOS CANÍBALES” amb Jonhy Weismuller. Una expedició de blancs cobdiciosos busquen un tresor en un territori poblat per unes tribus que practiquen el canibalisme. Com sempre passava a les pel.lícules de TARZAN, mentre la expedició pujava per les altes muntanyes de tant en tant queia un pobre negre carregador pel precipici fent un crit esgarrifós que el fascinava. Els canibals van sorprendre a dos negres de l'expedició i lligats com a bèsties els portaven a matar, els crits d'ajuda dels dos pobres desgraciats no van tenir cap resposta dels blancs que dirigien la operació. Eren uns crits de desesperació terribles, posaven la pell de gallina.

Pensava que tothom viu d’alguna forma relacionat amb els desgraciats i que com diu RICHARD FORD a L’ULTIMA OPORTUNITAT el que importa és conèixer aquesta relació en cada moment , conèixer el perill d’aquestes relacions amb els desgraciats, de forma que la teva vida es converteixi en la suma d’esforços per poder suportar aquestes situacions, ja que és impossible allunyar-te d’elles per evitar les seves amenaces , perquè si tractes de protegir-te completament de la desgràcia i evitar qualsevol amenaça, acabes quedant-te amb res. O encara pitjor: acabes absorbit per la foscor més absoluta, per la mateixa desgràcia que tan temies.

Va pensar que havia de conservar la relació amb l’assassí David Martín, saludar-lo al carrer i no fer com si no el veiés, soltar-li de quan en quan un billet de 10 € i escoltar-lo quan li parlava i mirar-li als ulls. Martín no suportava que mentre el parlava no li miressis els ulls. Li va confessar que la nit passada havia cremat dues motos dels xinesos del bar. Els odiava perquè ja no li fiaven el beure.

Miquel , el jardiner de El Puig continuava podant les plantes i els arbres, cric. Crac, cric, Crac. Semblaven senyals d'una garsa matinera.

En MILLAS havia quedat amb la seva filla CLARA per dinar . Li volia explicar la veritat de la seva adolescència. Seria una conversa vital i confiava que ella l'entengués. No podia explicar-li el seu crim, encara no estava preparada, temps al temps. El passat per molt amagat que estigui, sempre alimenta el present.

Tipus com aquests formaven part del electorat que va propiciar la victòria de la dreta al seu país. Va apuntar-se la frase d'en Teixidor explicant els seus records de la post-guerra a Manlleu i Osona : en el catalanisme i els catalans també hi ha una arrel totalitària, feixista i intransigent. Llàstima que els RIBERRODES fossin de Sabadell.

Els diumenges fins i tot el fill psicòpata RIBERRODA havia d'anar a missa, havent de deixar el seu quad aparcat al costat de l'església del poble, tota la família política del MARIMON junts pregaven solemnement:

Lectura del EVANGELI SEGONS SANT MATEU:

En aquell temps,

En veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya,

s'assegué i els deixebles se li acostaren.

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

Benaurats els qui tenen fam i set de ser justos¡

vindrà el dia que seran saciats.

Benaurats els humils

són ells els qui posseiran el país.

Quina gran mentida ¡. Al tercer món moren a milers les persones que tenen set i fam. Els humils no posseiran mai cap país, sovint seran les víctimes predilectes dels prepotents i dels psicòpates que manen a les empreses i que dominen el món.

K. MARX – F. ENGELS “LA SAGRADA FAMILIA” : “si l'home és format per les circumstàncies, llavors és necessari formar les circumstàncies humanament”

Un altre exemple d'injustícia manifesta d'aquell Govern Català havia estat la supressió del impost de successions i el projecte de rebaixar l'IRPF a les rendes més altes, aquesta situació l'havia descrit a la perfecció l'editor ERNEST FOLCH en un article que havia retallat del diari ARA amb el títol de “EL GRAN INCOMPLIMENT DE CiU” , va anotar el següents fragments: “....Portem dies sentint veus en alguns mitjans que reclamen amb desesperació que CiU compleixi el punt del seu programa electoral en què es prometia l'abolició de l'impost de successions. En plena apocalipsi ha estat com a mínim xocant que el Govern renunciés a uns ingressos de més de 100 milions d'euros, emparant-se en el deure adquirit amb els seus electors de complir el seu Programa electoral.

Com que l'argument no és creïble, és obvi que hi ha gat amagat. Aquesta histèria per fer complir el Programa només s'aplica al punt 485 -“supressió del impost de successions”-, però en canvi no val per altres punts com ara el 101 -“Es reduiran les llistes d'espera per a intervencions quirúrgiques, i s'establiran temps màxims per a cirurgia electiva”. Aquesta ESTAFA intel.lectual suposa que el respecte per lal iteralitat del programa s'ha de mantenir només quan convé i en funció de la ideologia que convé. Es curiós, no? Fins fa quatre dies , els carrers estaven envaïts pel somriure taronja de CiU: el feliç logo creat pel brillant equip de campanya va ser el símbol d'aquella arribada al poder. Però després de 100 dies de mandat el somriure s'ha tornat en ganyota amb una única i des-coordinada cantarella: retallada, retallada, retallada. Artur Mas sabia que hi havia una crisi molt profunda i venia optimisme amb un somriure com a logo. CiU va guanyar amb un somriure que ja s'ha endut el vent. L'optimisme que servia per a la campanya electoral s'ha tornat pessimisme quan s'ha arribat al govern. Aquest, i no cal altre, és EL GRAN INCOMPLIMENT.”

Indignat , va estar a punt d'enviar un correu al Conseller RECODER, antic

amic seu de partit i que encara apreciava i respectava molt, guardava el text que no va arribar a enviar-li i que deia:

Amic Lluis,

Després de molts anys de realització personal la meva passió per la cosa pública es manté intacta. Amb la maduresa que et donen anys i amb plé convenciment dels meus actes puc dir-te amb el cor obert que el meu pensament ja no té cabuda a CDC. Crec honestament en el Socialisme democràtic radical. Els principis en que crec són la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre totes les persones i pobles de la terra. Abjuro del nacionalisme i de qualsevol creença religiosa, sóc ateu i moriré així sense esperar res de res. Els nacionalismes i les religions han estat les causes de les més grans tragèdies que ha patit la humanitat al llarg de la història. La Guerra civil a la desgraciadament extingida república Jugoslava va ser el detonant que em va transformar. Al començament dels anys 90 va començar la meva transformació. Abans de partir cap a Luxemburg on vaig viure gairebé tres mesos, recordo nítidament com una premonició i com un dels grans misteris que ens dona aquesta vida, la visió d'aquella gran pintada feta a la Via Augusta tocant a General Mitre que deia ROCA TRAIDOR ¡ . ¿quines persones podien haver estat els seus autors? No cal pendar-hi gaire. Silenci. Omertà catalana com diria en BRU DE SALA. ¿TRAIDOR? A qui i a que, em pregunto. Amb la gran crisi de finals del 2008 el meu radicalisme ha augmentat. Ja no crec que la socialdemocràcia serveixi per solucionar les desigualats socials. Per desgràcia meva i de molts la única personalitat política amb la que creia es troba atrapat per una cruel malaltia. Es molt possible que tard o d'hora començi o esclati una nova revolució, però sóc cada vegada més escèptic amb les revolucions de masses i les noves tecnologies. La revolució de 1789 , la més gloriosa al meu modest entendre, ja és història però als menys va apuntar uns valors que avui dia estan a la deriva, però que val la pensa lluitar per recuperar-los en la mesura del possible.

Personalment només puc procurar fer bé la meva feina, conservar els meus clients més fidels, i intentar ser el màxim d'honest i conseqüent amb la meva forma d'actuar i de pensar, encara que això em suposi perdre oportunitats d'enriquir-me materialment. Sóc membre actiu del col.lectiu de defensa penal del torn d'ofici del ICAB que tan bé tracta la Consellera Bozal (perdona l'ironia), tinc in mente oferir.me voluntari per col.laborar amb AMNISTIA INTERNACIONAL, i sobretot intento apendre coses noves cada dia a través de la lectura, m'he tornat un lector compulssiu i juntament amb el cinema són les dos úniques grans passions que em queden. Escric per sobreviure, és l'únic bàlsam que em queda. Estic a punt de ser acceptat com a membre de la francmasoneria de Barcelona. Per norma no aconstumo a dir-ho a ningú. Però a tu t'ho puc explicar perquè et considero una bona persona i un lliurepensador i confio que m'entenguis encara que pensis que estic equivocat o boig . Aquesta nova etapa que aviat començaré, significa per la meva persona una de les poques esperances que tinc per oxigenar la meva maltreta ànima i mirar d'encarar el meu futur amb més optimisme amb l'ajuda i la fratenitat dels que seran els meus nous germans. Es cert que en els darrers anys he assolit petits éxits professionals com advocat , que m'han donat una major autoestima, però en aquests darrers temps poc m'importen els meus éxits personals. Em conformo en veure créixier els meus tres fills , proporcionant-lis la millor educació i formació del que sigui capaç. El meu matrimoni ha estat finalment un desastre, però els fills viuen i no puc desentendre'm . No seria capaç. Encara que en ocasions m'agradaria desaparéixer i amagar-m en un altre païs sota una identitat falsa, com un replicant de SALLINGER o el personatge Dr. PASAVENTO de VILA MATAS. Seria divertit...Prop d'acomplir els 50 anys aquesta és resumida la meva situació personal. Com diu COETZEE miro de mantenir viva l'anima en una època que no és hospitalària amb l'anima. Aquesta bella i tràgica frase va ser escrita als darrers anys de l'apartheid, però com pots veure la història sempre es repeteix. Bé ¡ , no et vull cansar més . Només confio que aquesta carta serveixi per que encara que sigui durant uns instant em tinguis present en els teus records. No vull que pensis que aquestes linees siguin un comiat , m'agradaria més que signifiquessin un retrobament.

Afectuosament,

MARIIMON MARIMON“

15-1-2010 – ALP (CERDANYA) La neige etée brunne de SIMENON , assegut a un banc de pedra gelada de la Plaça de la església de construcció llombarda. Va passar una dona gran que va estar a punt de caure relliscant sobre el gel

“...cago en la mare del tano quan era gitano ¡ “ , cridà la dona.

Es distreia llegint un Diari comarcal on apareixien cites com la del Decret de Nova Planta 1714 FELIPE V destacava que els catalans són molt venjatius. No li faltava raó. Ell viuria per venjar-se dels RIUDERRODES.

També feien recomanacions en música i cinema. Va prestar atenció a “KIND OF BLUES” de MILES DAVIS, considerat un dels millors discos de la història del jazz que ara es reeditava. També estava a la venda en DVD el film “FUNNY GAMES” de MICHAEL HANEKE (1997), un drama terrorífic que no havia vist. Havia llegit en una revista de cinema que article que acusava a HANEKE de ser una persona egòlatra. Quina gran estupidesa, va pensar.

Sentia una gran il.lusió per anar a comprar el gosset per la seva filla CLARA, era un pura raça Westies Scoth Terrier, blanc com un ciri pasqual.

Va recordar quan el seu pare , exasperat, va trencar una figura de porcellana contra terra i va acusar la seva mare d’haver fet desgraciat al seu fill, casant-se amb aquella mula seca que no valia ni l’arnès que duia.

Es repetia una de les seves cançons preferides. Fer sempre és difícil: escriure un article, pintar un quadre, executar un projecte, realitzar una idea. Fer suposa un risc. No sempre els resultats són com un espera. No obstant , mereixen més respecte i consideració els que fan que els que , protegits per la seva inactivitat, només es dediquen a reaccionar davant les obres o les accions dels altres. Es el que PAUL VALÉRY anomena com “la horrible facilitat de destruir”. En aquesta democràcia de la reacció per internet veiem comentaris com ara “aquest tio no té ni puta idea”, “aquesta obra és una merda”, “aquest projecte no val res...”. J. LAINER , un dels pioners d’internet que va popularitzar el terme “realitat virtual” ja va alertar sobre aquesta Cultura Reactiva. Aquests reaccionaris a més d’intervenir en blogs, també escriuen cartes als directors de la premsa escrita manifestant la seva ira o ràbia contra algun creador. Fer sempre és difícil, reaccionar és molt senzill. Hi ha moltíssimes persones que viuen reaccionant. La història n’està plena. VALERY va inventar el terme reaccionari. Va observar com una dona vestida de negre entrava a l'església. Li va somriure. La seva mirada era com de reprovació. Com si sabés el que estava tramant. El fred s'intensificà. Aviat es faria fosc i aquell fill de puta no venia.

MARIMON s’emprenyà molt quan va veure al Fernàndez per TV , va començar a escriure sobre el creixement la indignació ciutadana per una estratègia política que fins i tot practiquen els governs social-demócrates de socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. S’està produint una submissió de la política a les exigències del poder financer amb rescats massius de bancs per pèrdues i deutes sobiranes quan no hi ha cap compassió amb les hipoteques que no poden pagar molts ciutadans. El govern espanyol , autonomenat d’esquerres, s’ha negat a considerar la dació del pis com a cancel.lació de la hipoteca. No hi cap criteri d’equitat al repartir les càrregues de la crisi . Es molt preocupant , fins i tot resulta dramàtic, la incapacitat de la esquerra per donar una resposta a la crisi que prioritzi o al menys defensi els interessos de les classes populars. Es vergonyós que un membre de la executiva del PSC de Sarrià-Sant Gervasi, Ignasi Fernàndez, aparegui a TV defensant amb vigor el paper de les entitats financeres en la qüestió de les hipoteques, negant la possibilitat de la dació en pagament, quan aquestes mateixes entitats financeres varen concedit les hipoteques als particulars partint de la valoració dels immobles que les mateixes entitats van realitzar abans d’esclatar la gran crisi mundial el setembre de 2008.

Quan va apagar el seu ordinador es va tranquil·litzar recordant la frase de CHURCHIL de que no hi ha res que impliqui un cost tan alt i un profit tan petit com la venjança.

Quan va començar a assessorar a la seva clienta li va enviar un e-mail amb una frase que havia obtingut d’un llibre d’algun guru que deia: “la robustez se obtiene cuando se protege el círculo de nuestra empresa de las amenanzas que ponen en peligro su solidez. Debemos buscar círculos robustos y reforzarlos”. Al clicar enviar es va quedar tan panxo , li venia el record de la nit passada amb la LAURA NUEZ , li agradava sentir el gust de la seva boca al llevar-se i fer-li l’amor mig dormits , sentir i omplir-se dels olors de tot el seu cos. La saliva li feia una certa pudor que l’excitava com un animal. Quan es va treure el diminut tanga vermell va aparèixer el seu culet era un apoteòsic cigró d’or. Quin glamour¡.

Va penedir-se de no haver afegit al correu per la seva clienta que el mal a les empreses també es manifesta amb el maltractament o la tirania dels amos als envers els seus empleats.

Pensava en la difícil traducció al català de la paraula “desasosiego” que tan utilitza el seu admirat SARAMAGO . Era la sensació que patia al reunir-se amb certes persones massa estona o aguantar les intervencions d’altres a qui no tragava i que no podia replicar per motius professionals. Li cremava l’estómac. Potser la paraula seria “desassossec”, ho hauria de buscar al diccionari per no fallar. Segur que no podia ser “assossegat” que és un sinònim de tranquil·litzat o de calmat.

No pot portar la empresa d’aquesta forma tan presidencialista. Dubtava en inclou-re aquest consell en l’informe que havia de preparar per la nova clienta que potser el podria retirar pels honoraris que li pagava puntualment cada final de mes. L’essència d’un model de negoci és la manera com la empresa contribueix a crear i capturar valor. Era evident, només dubtava del verb capturar, li sonava malament.

Com deia PASCAL a la seva obra cabdal “PENSÉES”: “tots els mals que agafen els homes els vénen per no ser capaços de quedar-se tancats a casa seva”. Era absolutament genial. Una veritat com un temple, que calia aplicar a la seva conducta.

Escolti’m bé Senyora : allargar l’agonia és inútil en el seu cas. Que la justícia decideixi¡ . El seu Consell d’administració li buscarà les pessigolles pel seu moltíssim sou, cal sobretot que aprovin els comptes anuals que presenti. Li torno a dir no allargui l’agonia i talli amb aquesta filial. Cal que urgentment anomeni n responsable de seguretat i d’assegurances. Cal que trobi un laboratori d’idees i un assessor d’imatge.

El gran dibuixant JEAN GIRAUD “MOEBIUS” havia acomplert 71 anys. El va descobrir de jove amb els còmics de les aventures del tinent M. BURBERRY, tenia tots els títols i sentia un entusiasme malaltís per aquesta genial obra. Posteriorment va ser el creador de la maqueta del monstre de ALIEN EL OCTAVO PASAJERO , va veure aquesta pel.lícula el dia que la van estrenar a Barcelona al Cine MONTECARLO del C. Provença. Avui ja no existeix. MOEBIUS era entrevistat a LV i la frase del titular era la seva proposta de deixar-se portar per l’inconscient. Textualment deia que si et deixes portar per l’inconscient un àngel parlarà a través teu. Al principi la frase l’impactà, però amb el temps va comprovar que aquest àngel també podia ser el caigut devot del diable. No podia refiar-se del tot del seu inconscient. El vici el perseguia i no era gens fàcil dir-li que no.

Va trobar més consistent una altre frase de MOEBIUS que deia que les classes socials més baixes són més autèntiques i afectives , però les formes son millors en les classes adinerades. Potser era una certesa que ell havia comprovat més d’un cop.

MOEBIUS deia que durant molts anys la marihuana li servia com eina de coneixement, i que a certa edat es va convertir en una eina de confort com fan els vells al Marroc que fumen pipes i pipes perquè ja res els importa.

MOEBIUS acabava la entrevista lamentant-se de que a la seva edat ja no es podia emborratxar com abans feia per celebrar algun èxit, però que aquesta situació li permetia llevar-se al matí net, pur, sense gota d’alcohol al seu cos. Llavors experimentava una sensació de consciència. No puc perdre més la consciència. Es definitiu.

La força te la dona la teva capacitat per comunicar-te. Capacitat de comunicació. Això es vital per liderar qualsevol projecte senyora.

La debilitat ha estat una companya de viatge, i potser aquest és el meu talent: acceptar la meva debilitat i imperfecció.

JORGE CASTANEDA – Rosa Maria SOMS que en pau descansis in eternal – i la busca del Gerrer Espiritual , la dura batalla de guardar la consciència intacta fins el final, no sap si es gràcies a la voluntat o és un misteriós regal genètic. Va experimentar amb l’LSD i diu que conquerir l’èxtasi. Volar és la metàfora. Llegia assegut al wàter amb el cap embotat. S’havia pesat 91,400 grams , havia perdut 7 kilos en dos mesos. Anotava en una petita llibreta les qüestions que plantejaria al Sr. Williams a la reunió d’aquell vespre:

1ª.- com es possible que un partit d’esquerres com el nostre no hagi retret a CiU la seva proposta de rebaixar el dies pel còmput de la indemnització al treballador de 45 a 21? Ningú ha dit res.

2ª.-com és possible que no s’expliqui clarament que la crisi econòmica castiga als que no tenen cap culpa o com diu Helena CLARK Directora de programes pels desenvolupament de les NU : la crisi colpeja als qui no la causaren.

L’excés d’orgull avinagra el caràcter. Vigila el to de les teves preguntes. Pensa com un bon jurista: amb objectivitat i exactitud. Hans KELSEN “Teoria Pura del Dret” 1934. La Llei és basa en la raó, no en la passió, per molt que ens apassioni el Dret.

Mentre es dutxava li vingueren al cap imatges de “CUANDO RUGE LA MARABUNTA” amb Charlton HESTON, i la sensació de sadisme que tenia veient les imatges del natiu gras que s’adorm i es devorat per les formigues carnívores de l’Amèrica del Sud. Els crits d’aquell desgraciat mentre li anaven buidant l’estomac pessic a pessic milers i milers d’aquells éssers devastadors. Va experimentar una erecció excitat per aquella visió.

Va sortir al carrer a les 7 del matí encara era fosc , anava fumant tranquil·lament quan la va veure, una rossa esvelta amb gavardina que li tapaven els seus cabells sense pentinar , passejava un gosset blanc i quan va passar davant seu li preguntà de quina raça era el gos , que el trobava monísimo i que li volia comprar un igual per Reis a la seva filla. Ella somrient li va contestar en castellà pijo de Sant Gervasi que era un Westies Scotisch Terrier, i que era molt bon gos, ideal per pisos , ideal per ciutat, era un gos ideal. Tenia unes dents perfectes. Sentia la forta intensitat del seu car perfum. La observava quan marxava carrer avall amb quina elegància es movia sota la fina gavardina groga i es preguntava si s’havia rentat la boca, estava segur de que sí, i que se a devia rentar molts cops cada dia. Ell encara no se les avia rentat.

Va entrar al bar , aquell cambrer no li agradava gens, tenia una cara bruta, amb uns marrons petits i mesquins i un nas de mona. Li va demanar canvi per tabac. Moltes expectatives i masses dubtes. Els nostres dubtes són les nostres passions, es consolava amb aquella frase de Henry JAMES que tenia memoritzada des de feia molts anys, com una altre cançoneta de la seva existència. La pitjor crisi és la falta de confiança

Va trobar-se prenent un tallat al seu veí i amic Domingo. Sempre li retreia que a les reunions parlava massa i que sovint parlava dels altres amb un irònic menyspreu, que interrompia als altres mentre estaven parlant, que no sabia escoltar. Domingo era soci de l’Ateneu i el va obsequiar amb un llibret amb els millors poemes de CARLES RIBA (Nascut al C. Muntaner número 1 de Barcelona el 23 de desembre de 1893- morí a la seva ciutat l’any 1959), el seu preferit era “Salvatge cor” (1947) i deia:

“He dormit dins la torre obscura

de nit en la nit sense cel

En tres somnis he estat arrel

i flor d’una estranya aventura”

Aquella nit havia tingut un somni violent i rabiós: s'estava prenent unes copes amb els seus amics Beto i en Haeffner en una elegant terrassa de la zona alta de BCN. Havia participat en una orgia amb dos jovenetes. Les dues li van xupar la polla. Aquella nit estava satisfet pel tamany i la forta erecció. Després una d'elles li va fer el mateix al Haeffner. La escena es va difondre i en va aparèixer una altra. No sap com però es va trobar discutint amb un Mosso d'esquadra. Els portaven detinguts a comissaria per veure en una plaça pública . Era fals ¡ . Cridava histèric al policia. L'insultava i de sobte es va veure escapant-se amb la seva motocicleta. Va aturar-se i la va llençar amb rabia contra el terra. Va decidir tornar descalç a la comissaria. Els seus amics

eren lliures. A ell el varen portar detingut a la presó, sense cap explicació. Es va llevar sobresaltat amb la boca molt seca i encengué un cigarro estirat al llit. Va despertar al seu gos i el va abraçar per comprovar que encara era viu.

Recordava una altre seqüència del seu somni, feia negocis amb un enemic seu irreconciliable. Es posaven d'acord amb el que cobrarien fent una feina d'assessorament a un Casal d'avis.

Va intentar concentrar-se amb la lectura extraordinària de “L'EDAT DE FERRO” de JM COETZEE. “Miro de mantenir viva l'ànima en una época que no és hospitalària amb l'ànima”. La trama passava a sud-àfrica els darrers anys del apartheid . La història sempre és repeteix. Es trobava submergit en una boira d'error, és tard i no sé com salvar-me. Va subratllar aquest frase i tancà la novel.la. Va enviar un SMS a la LAURA citant aquesta desladora cita de COETZEE. Es va vestir per sortir a treure el gosset que ja saltava d'alegria. Viure , va escriure MARC AURELI, requereix l'art del lluitador, no del dansaire. Aguantar-se dret ho és tot, no cal fer bells passos. Que lletjos ens fa la incapacitat de pensar bé de nosaltres mateixos. Va sonar el seu móbil , era la resposta al seu missatge, li deia que no podria interpretar el que li havia dit. Li contestà el següent : és perquè miro de ser diferent que encara camino en la boira. No hi cap mentida que no tingui un nivell de veritat. Només cal saber escoltar. La mentida era la seva fidel parella de tota la vida. El café amb llet i un article a EP sobre la forma en que el productor Pere PORTABELLA s'havia saltat la censura franquista per poder presentar VIRIDIANA al Festival de Cannes l'any 1.961, li van retornar el gust per començar a fer coses aquell dia. Aquesta obra mestra de BUÑEL és la única pel.lícula espanyola que ha guanyat la Palma d'Or-.

Tenia que passar les seves notes que havia extret de MADAME BOVARY en una relectura d'aquesta obra durant el passat cap de setmana a Gelida. La traducció al català de TODÓ era magnifica. I a cada nova lectura trobava nous detalls amb que FLAUBERT el meravellava. Havia tornat a anar al Montcau , però aquesta vegada només va arribar fins la Masia de CAN GINEBREDA frenat en la contemplació del groc pàl·lid dels grans murs de vella Masia del S. XVII. Aquell color actuava com un referent enmig dels tons verds de les amples vinyes agres i enfocava cap el mar llunyà de Sitges. Com més gran es feia més necessitava integrar-se en la naturalesa que donava sentit a la seva existència.

Li calia aprendre lliçons de prudència com ara saber donar caramels de cianur als seus contraris. “Caramelo envenenado”. Expressió que sempre utilitzava el seu company CARLOS HERRERO amb qui va compartir despatx al Carrer Bruc durant uns quants anys. Recordava les marranades que havia fet algunes nits en aquell vell sofà de pell noble que hi havia al rebedor testimoni de nits pornogràfiques que mai no es repetirien. Va tenir que tornar-li les claus dels despatx.

L'HERRERO era molt modest, quan penso en ell sempre em recordo de MODESTO o del CAMPESINO Llegendaris militars, petits herois, defensors de la II REPUBLICA. ¿Algú sabria dir-me on paren morts? Potser ho sabrà aquesta reaccionària aspirant a psicòloga de nom JUANA ORTEGA, Vicepresidenta del govern dels millors de CiU.

A LV , secció local, sortia la noticia de que la Joieria Bagués ha donat a l’Ajuntament de Barcelona una balança que té 170 anys, i que es situarà darrera el Mercat de la Boqueria. Joan OLIVERAS BAGUÉS. Dels pocs grans senyors de Barcelona que queden. Ex.dirigent de CDC.

MARIMON era lleial fins a la mort amb qui no el traïa, mentre per a ella el seu propi interès estava per sobre de tot. Era una killer no tenia cap tipus de misericòrdia. El fracàs és pitjor que la mort, perquè la mort és un final mentre el fracàs és l’extinció del present.

Recordava el discurs de l'alcalde HEREU: la pitjor crisi és la falta de confiança. Aquesta frase el va impressionar , sabia que ell es trobava en una situació com aquesta. En aquell acta oficial li van explicar que l'Ignasi Cardelús havia trencat relacions amb el Tinent d'Alcalde Carles Martí a resultes de la contractació directa de la Sra. Telma Ortiz, germana de la Princesa d'Espanya Letícia. Més tard es va publicar que Cardelús i la Telma eren amants.

Quan la bogeria puja al tron ¿qui s’escapa del seu contagi a la terra?. Mentre dissertava se li apareixien els llavis de la seva clienta, molsuts i afartats com els d’una bona gossa de fatigues, però certament atractius.

GAY TALESE “HONRARAS A TU PADRE” el retrat del clan dels BONNANO primer llibre de no ficció sobre la màfia escrit per un periodista des de dins i sense el qual no s'entendrien la sèrie cinematogràfica de EL PADRINO ni LOS SOPRANO, el va portar a intimar tant amb la família del capo BILL BONANNO que va acabar creant un fons per pagar els estudis als seus quatre fills.

Si el periodisme fos una religió GAY TALESE (Nova Jersey, 1932) seria alguna semblant al Papa. El telèfon que té ni tan sols és sense fil, la paraula correu continua associada a segell i abans es tallaria un braç que anar a internet a documentar-se., mentre el seu pare era a la presó.

El receptari de TALESE per ESCRIURE: Primer curiositat. Segon, paciència. Tercer, establir una relació de confiança. Quart, l'educació i el respecte.

Les portes que valen la pena són les que se t'obren des de dins gràcies a la teva habilitat, mai les que fas caure d'una puntada de peu. Has de viatjar, parlar amb les persones. No pots googlejar les coses. Tot es redueix a conèixer de primera mà allò de que parles.

FRANK SINATRA tenia una mirada neta, precisa, poderosa, poètica i inoblidable

MARIMON sentia fascinació pels iconoclastes , persones contraris als cultes i a les imatges sagrades. Els iconoclastes varen ser un moviment herètic sorgit a l'imperi bizantí dels segles VIII i IX amb aquesta ideologia, que rebutjaven l'autoritat reconeguda de mestres, normes i models. Varen ser perseguits i quasi exterminats pels exercits del Papa de Roma.

Va deixar el llibre i es quedà paralitzat amb la imatge de la lluna que es mantenia potent mentre el cel de Gelida començava a clarejar i l els gossos i un gall i un gralla es feien escoltar de forma intermitent. Aquell vespre algú li va preguntar en una trobada què opinava de la màgia i el simbolisme. Es va quedar en blanc era un profà.

El só del mòbil el va despertar en el millor dels sons. Feia molts dies que no dormia tan a gust. Va pensar amb el que deia el mestre TALESE sobre els telèfons. Era el seu advocat MILLAS, que l'informava que ja s'havia senyalat data pel judici en l'assumpte que tenia contra els RIUDERRODES. Es va vestir d'estampida per anar a nedar.

Quan nedava procurava no pensar. Només havia de respirar correctament i no errar en els moviments de braços i cames en l'estil del crol . Tal com li havia explicat científicament el Socorrista Cubà. Molts pensaments l'esgotaven. Perdia la concentració necessària per arribar als 800 metres que es proposava nedar diàriament. Li repicà la veu de la seva CLIENTA explicant les recomanacions que li havia donat la seva psiquiatra : no li aconsello però si tantes ganes té es pot fumar un porret cada matí, no posi gaire quantitat de cannabis, pensi que acaba provocant despressió, després del café i havent esmorzat s'ha de prendre el Prozac, sobretot no ho oblidi, i un Lorazepam o Orfidal. ¿ L'Orfidal té relació amb Orfeus el Deu de la son? . Si, suposo que el laboratori devia pensar en Ell quan el va comercialitzar.

Totes tenien ganes. Suposava que el seu estat i la influència de l'aigua eren claus per acabar al llit. Es va tapar amb la tovallola al notar l'inici de la erecció. No fallava. La natació era fonamental per la seva existència. Lamentava que feia masses setmanes que no hi anava. No es podia permetre aquella falta de disciplina. Ja portava 30 minus dins la Sauna. Xop de sour que li regalimava per tot el cos. Els porus de la pell eren oberts i suraven a discreció. Sortia per dutxar-se amb aigua gelada i entrava novament a la Sauna. Eliminava quasi un litre de toxines. Era meravellós. Podia afaitar-se sense sabó. Quin gran invent dels nórdics ¡ , molt abans de Crist els nórdics ja es construien petites cabanes de fusta que escalfaven per sota la terra amb carbó. Pensi que als paisos nórdics és molt difícil suar. Clar, sino t'empaiten ¡ . Reien a gust. El Doctor es va acomiadar. Au revoir Monsieur BARRET ¡ . A bientot Monsieur MARRIMON ¡ . Sol prenia el diari i llegia per no aborrir-se. Havia de col.locar-se de manera que no mullés el diari amb la suor que li queia del cap. Mantenia el coll recte i anava fent rotacions tal com lo havia ensenyat el bon Doctor a qui apreciava de forma sincera. Pensava en les aventatges dels règims multpartidistes existents als paisos del nord d'Europa. El Dr. BARRET era partidari del bipartidisme. Ho havien discutit bastant al principi fins que ho van deixar estar. Si fas sauna has de procurar que el cor bategi el mínim. Recordo un jove que el van haver de salvar in extremis per una lipotimia.

No pararé fins descobrir qui és el Judes de la meva Junta ¡ . El seu bonic nas envermellia amb la indignació que sentia la molt bleda. Aquelll idiota li va retreure que abans la paraula donada tenia un valor absolut, que es definia una persona que no era de fiar com “que no tenia paraula”. Citava a J. PLA : els pagesos , homes de molta paraula tancaven els negocis amb un “fet¡” i una encaixada. Pensava amb el gust que sentiria quan li comuniquessin l'acomiadament

Anava a la reunió de la tarda amb la lliçó ben apresa. Les paraules són accions que porten reaccions, una cop les pronuncies no les pots parar. Més que mai havia de ser prudent. Mostrar una falta absoluta d'emoció. Havia comprat dues entrades pel Teatre. Al Goya es representava “Truca un Inspector” de JB PRIESTLEY protagonitzada pel gran actor JOSEP Mª POU.

“Sans la liberté de blamer il n'est point d'eloge flatteur” -BEAUMARCHAIS

Estava totalment en contra d'un sistema judicial acusatori , que significa que qualsevol pot acusar a qualsevol del delicte que li sembli, i que correspon a l'acusat demostrar que l'acusació és falsa i sense cap fonament. S'inverteix la càrrega de la prova. Això es produïa als EEUU amb el cas DOMINIQUE STRAUS-KAHN, segons el magnífic article dominical de BERNAD-HENRY LÉVY al EP.

Pensava en el que devia patir un dels seus referents DASHIELL HAMMET , l'home que es va negar a parlar a convertir-se en un delator. De camí a la reunió es va comprar el llibre INTERROGATORIOS (Ed. Errata Naturae) , va retallar una fotografia de Hammet durant els interrogatoris que va haver de suportar durant el seu segon judici de març de 1.953. El llibre descriu l'enorme força moral que va mostrar durant els anys dels processos de la Caça de Bruixes instigats pel senador Mc Cartthy per les suposades activitats nord-americanes. Durant els interrogatoris HAMMET lacònic com el seu personatge SAM SPADE , es va acollir a cada pregunta que li feien a la Cinquena Esmena de la Constitució dels EEUU (“Em nego a contestar a la pregunta perquè la meva resposta podria incriminar-me). El tribunal de forma obsessiva que confessés que era comunista i que delatés a altres persones. Hammett va ser jutjat i tancat a la presó l'any 1951 per negar-se a declarar. Tenia 57 anys. Hammet com a exemple de persona amb una ètica inaguantable , capaç de perdre-ho tot per defensar Elsa seus principis fins les últimes conseqüències.

Curiosament la seva filiació política va néixer al esclatar la Guerra Civil Espanyola. Al 1937 Hammet ja era un escriptor famós i ric que ajudava a finançar amb els beneficis dels seus llibres pel·lícules antifranquismes com THE SPANISH EARTH. Havia triat un camí i no hi ha volta enrere.

Ve fumar-se un pitillo al carrer abans d'entrar al noble portal del C. Diputació amb Passeig de Gràcia. Sentia pànic a que li notessin la pudor del seu alè matiner. Aquell matí tampoc s'havia rentat les dents.

M.preparava el discurs : el món , amics i amigues, es troba dividit pel nacionalisme, l'odi religiós i el racisme, entre d'altres símptomes del retard de l'espècie humana. Ho havia copiat i traduït d'un article d'en JOHN CARLIN.

La maduresa consisteix en saber reconèixer la part positiva de la vida i assumir-la per tirar endavant, intentant veure la part bona de les males experiències o traumes viscuts al passat. Això és impossible ¡ Estúpid ¡, li va dir la CLIENTA. Et pago perquè em solucionis els meus problemes , no vull sentir més la teva filosofia barata. Ell la va mirar i va assentir amb un gest.

Com més la tractava la trobava més abjecte, al darrer grau de l'abaixament, baixa, vil, més que dolenta, digne del més gran menyspreu. Com molt bé ho ho definia JUAN MARSÉ era un categoria de conducta o situació lleugerament més baixa i distinta de “sinistra” . Havia apuntat al seu quadern els adjectius emprats per MARSÉ per qualificar una pel.lícula del valencià naif SIGRID MONLEÓN sobre la vida del gran poeta GIL DE BIEDMA: grotesca, falsa, inversemblant, bruta, pedant, desvergonyida , barroera.

Ell mateix havia catalogat la escala de la degradació humana, turmentant-se per conductes i experiències viscudes : sinistre, horrorós, abjecte, vil. Mal pare, xingat de merda.

Mentre seia a la sala de reunions . La secretària li havia dit que la seva clienta encara trigaria mínim mitja hora, llegia un bon article de IGNACIO VIDA-FOLCH a EP : “DESOLACION Y CONSOLACION”. Relativitzant els aforismes que sovint utilitzen moltes celebritats i persones que estan per sobre del be i el mal. Per exemple el gran escriptor JULES RENARD deia que “Qui més ens estima i admira és el que ens coneix menys”. I això depèn de cada cas. Aquest aforisme no sempre és cert. El que si va apuntar van ser dues definicions del fundador dels Jesuïtes S. IGNACIO DE LOYOLA sobre el que significa l'estat de desolació i consolació. LOYOLA descriu amb el castellà de la seva època l'estat de desolació com “la oscuridad del ánima, turbación en ella, moción a las cosas baxas y terrenas, inquietud a varias agitaciones y tentaciones, moviendo a indifedencia, sin esperanza, sin amor, hallándose toda perezosa, tibia, triste y como separada de su Criador y Señor”. I consolació a “todo aumento de fe, esperanza y caridad, y toda alegria interior que llama y atrae a las cosas celestiales y a la propia salud del alma, aquietándola y pacificándola en su Creador y Señor”.

Mail a la clienta X explicant-li la seva malatia i presentant la renúncia.

MILLAS va dipositar la seva carta a la bústia

Amic Lluis,

Sóc membre actiu del col·lectiu de defensa penal del torn d'ofici del ICAB que tan bé tracta la Consellera Boal (perdona l'ironia), tinc in mente oferir-me voluntari per col·laborar amb AMNISTIA INTERNACIONAL, i sobretot intento aprendre coses noves cada dia a través de la lectura, m'he tornat un lector compulsiu i juntament amb el cinema són les dos úniques grans passions que em queden. Escric per sobreviure, és l'únic bàlsam que em queda. Estic a punt de ser acceptat com a membre de la francmaçoneria de Barcelona. Per norma no acostumo a dir-ho a ningú. Però a tu t'ho puc explicar perquè et considero una bona persona i un lliurepensador i confio que m'entenguis encara que pensis que estic equivocat o boig . Aquesta nova etapa que aviat començaré, significa per la meva persona una de les poques esperances que tinc per oxigenar la meva maltreta ànima i mirar d'encarar el meu futur amb més optimisme amb l'ajuda i la fratenitat dels que seran els meus nous germans. Es cert que en els darrers anys he assolit petits èxits professionals com advocat , que m'han donat una major autoestima, però en aquests darrers temps poc m'importen els meus èxits personals. Em conformo en veure créixer els meus tres fills , proporcionant-lis la millor educació i formació del que sigui capaç. El meu matrimoni ha estat finalment un desastre, però els fills viuen i no puc desentendre'm . No seria capaç. Encara que en ocasions m'agradaria desaparèixer i amagar-m en un altre païsc sota una identitat falsa, com un replicant de SALLINGER o el personatge Dr. PASAVENTO de VILA MATAS. Seria divertit...Prop d'acomplir els 50 anys aquesta és resumida la meva situació personal. Com diu COETZEE miro de mantenir viva l'anima en una època que no és hospitalària amb l'anima. Aquesta bella i tràgica frase va ser escrita als darrers anys de l'apartheid, però com pots veure la història sempre es repeteix. Bé ¡ , no et vull cansar més . La maduresa consisteix en reconèixer la part negativa de la vida i assumir-la per seguir endavant, intentant veure la part bona de les coses i de les sensacions viscudes , encara que siguin els instants de plaer físic enmig de l'infern.

Només confio que aquesta carta serveixi per que encara que sigui durant uns instant em tinguis present en els teus records. No vull que pensis que aquestes delinees siguin un comiat , m'agradaria més que signifiquessin un retrobament.

Afectuosament,

Alfons MILLÉS

Masses “crec” i “crec” ... bla bla , i ell que creurà ? em creurà o em prendrà per boig ? . Ja era tard, la carta estava llançada. Novament confiava en la seva bona sort. Encara que sabia perfectament que havien aspectes que no podia controlar , va recordar la frase de EVM de que no són les coses les que turmenten als homes , sinó l'opinió que els altres tenen d'aquestes.

Es va comprar el diccionari de símbols de CIRLOT. EL fascinava la simbologia

MILLAS pujava per la Ronda Sant Antoni direcció C. Aribau, havia quedat amb el seu amic MARIMON. Li costava acceptar la definició que RICHARD FORD a EL PERIODISTA DEPORTIVO feia de l'amistat. ¿Quina és mida real de l'amistat? Es la quantitat de temps que un malgasta escoltant les desgràcies i les calamitats dels altres. Els matrimonis fracassats . Sempre recordava al seu amic que el matrimoni necessita d'un misteri compartit, encara que es coneguin tots els fets. Les frases repetides.

Als inicis del XXI els governs ja no són dipositaris de la sobirania nacional, sinó simples executius d'ordres que emanen del centres de Poder Financer . Els polítics han sucumbit davant les exigències dels Mercat. Les tesis de MARX sobre l'Estat semblen tenir ara màxima actualitat. Caldria uns relectura del pensament Marxista o de MARCOUSE.

La “Revolució conservadora” encapçalada per Margaret TATCHER i Ronald REAGAN i la expansió del neoliberalisme representats en els neoconservadors o neocons estil SALA MARTÍN ens han portat a un retrocés brutal. Els Mercats estant imposant una dictadura sobre els governs i la política. El poder financer s'ha convertit en un Deu Totpoderós , i davant la seva autoritat han sucumbit governants i partits polítics històrics que en altres temps semblaven una garantia democràtica. Diem un Deu perquè no és mai visible però se'l sent i està present a totes parts. La SOCIALDEMOCRÀCIA s'ha rendit als mandats del sistema financer.

Aquesta nou Poder Financer és desamat sense cap tipus d'escrúpol, tan aviat els Estats han acudir al seu rescat i ja tornen a repartir-se , sobre les ruïnes causades per ell mateix, els milions de dòlars com si aquí no hagués passat res. La intel·lectualitat progressista, el món del treball, professionals independents i la joventut units tindrien força suficient per acabar amb aquesta dramàtica situació. SANTOS JULIÀ – S. HESSEL – SAMPEDRO

Per la KATE MOSS tenia un desig boig desesperat, per fondre's dins el seu cos. Travessar els seus porus i quedar-s'hi per sempre. Aquell rostre era el santorum el súmmum de la bellesa de totes les criatures de la humanitat .

No siguis cruel, no t'encarnassis amb un moribund. X havia comès masses errades. Abús de poder, nepotisme, enganys, petits fraus i altres desviacions que l'havien portat a ser inhabilitat del seu càrrec. Es pensava que la gent era idiota. I això molts no li perdonaven. La seva tendència obsessiva a anticipar-se li havia reportat l'infortuni. A les interminables reunions semblava un professor, un mestre tita com es deia als pobles, que explicava les coses de forma taxativa sense possibilitat d'error, i aquesta conducta era o va acabar sent la font de tots els seus problemes. Algunes o moltes coses o situacions no poden explicar-se, senzillament són.

Anotava el que recordava dels ses somnis, de les idees que més el turmentaven , dels records que li produïen remordiments, aquella tarda tenia visita amb el seu psiquiatra DR. CANALLÓS , seria l'última visita, per atraure'l a la consulta i cobrar els honoraris , encara devia dues sessions anteriors, li havia promès que li receptaria VIAGRA. Es preguntava si li podria exigir que li retronés el seu historial mèdic. Li explicaria la seva conducta del dissabte anterior a Gelida, quan arribat a Gelida se n'adonà que havia oblidat les claus, va haver de saltar el mur del jardí i rebentar la porta d'una habitació lateral a petades. Feia un fred de collons i havia d'entrar a la casa. S'estava cagant per culpa dels molts kiwis que menjava.

El Dr. CANALÓS li deia que en aquella situació potser havia fet el correcte, que no s'amoïnes, encara que li va preguntar amb el seu somriure de conill si no hauria pogut aguantar-se i fer la deposició amagat sota un arbre. Que el millor que es pot fer és intentar que el remordiment no et destr oci la vida fins que puguis ser capaç de reprendre una altra activitat satisfactòria, no li deia quina activitat podria ser satisfactòria. Que havia d'aprendre a viure vides plenes d'ambigüitat, provisionalitat, remordiment i sorpreses, no voler anticipar-se als esdeveniments. Li calen lliçons de cinisme, havia se un bon actor, modular el seu té de veu segons amb qui era el sei interlocutor; tenir una gran memòria i deixar de banda les seves emocions i conviccions. El Dr. COLLONS era un exemple perfecte de cinisme. El cinisme com la mentida més sofisticada. Era un mestre en el domini de la tonalitat de la seva veu sempre plana. La sonata de la veu és un indicador de la capacitat del engany i de la traïció.

El Dr. COLLONS li havia confessat que havia passat èpoques en que fumava cànnabis, però ho havia deixat , al menys temporalment, per l'ansietat que li produïa , pels instants en que sentia haver perdut l'oremus com quan es regirava les butxaques buscant un objecte que no trobava , fixacions, nerviosisme, pèrdua de memòria material, que no significa conceptual migmatitzava solemnement. Creia que no valia la pena patir aquesta ansietat malgrat les visions que sentia que el traslladaven a una altre dimensió. Havia de cultivar l'espiritualisme natural. Permeabilitat del cànnabis de màxima puresa, de síntesi deia, que li proporcionava un col·lega que treballava en un laboratori multinacional , era molt temptador, coincidia amb un dels cínics més extraordinaris de la literatura TOMAS RIPLEY : li agradava viure perillosament. El seu passat era el seu present, no patia de remordiments malgrat ser un assassí . El Dr. estava treballant en un estudi científic sobre aquest fascinant personatge creat per PATRICIA HIGSMITH. Es justificava en que existien addiccions molt pitjors que la seva o actituds davant la vida més abjectes, vils i repugnants. MARIMON sempre li donava la raó. El DR. COLLLONS l'havia ajudat. Sempre estaria en deute amb ell. Has de procurar reinventar-te cada dia, obra't a la realitat que també inclou el misteri, prescindir de l'inconscient ens priva d'un 80% de la realitat. Li mostrava estadístiques del professor de psiquiatria de Viena que havia estat el seu mestre. ¡ Els mestres són els infants, ells neixen lliures , amb una innocència RADICAL oberta al misteri, a la confiança en la vida. Es preguntava fins quan duraven aquests efectes dels infants. Quan es despesdien li va recordar la recepta de VIAGRA. Mentre li extenia va citar a JUNG “La vida te hace una pregunta cuya única respuesta eres tu”. Baixant per l'ascensor intentava entendre aquella frase i no ho aconseguí.

Al travessar de nit el Parc del Putxet li va venir la incontinència i aquell matí s'havia oblidat de pendre la pastilla que li havia receptat el seu metge estomatóleg. Es va aturar per veure si hi havia algú pel seu voltant. El Parc estava cobert d'una penumbra absoluta. Llavors va buscar un racó i va cagar sobre un banc , es va mig eixugar amb un tros de paper que sempre portava als pantalons. Plé de por i de vergonya, va atornar a mirar al seu voltant , estava sol. Abans d'allunyar-se va examinar el montícul marronós que brillava sobre el banc i que algú trobaria pel matí. No tenia forces, Caminava com una ànima en pena. Li feia mal tot el cos i només desitjava arribar a casa per dutxar-se molta estona amb aigua bullint. Resistiria. Desolació i Consolació. Molt sovint, com deia RENARD qui més ens estima i admira és el que menys ens coneix.

S. IGNACIO DE LOYOLA definia la Desolació com l'obscuritat de l'ànima, la turbació, l'inquietud davant les agitacions i les temptacions, un sentiment que ens porta a la indiferència, la falta d'amor, la peresa, la tibiesa i la separació del nostre Criador i Senyor. I la Consolació com l'augment de la fe, de l'esperança, i tota l'alegria interior que ens crida i atrau a les coses celestials i la salut de l'ànima , pacificant-la pel nostre Criador i Senyor. MILLAS guardava aquestes definicions en uns apunts de quan estudiava Dret Canònic, havia pensat cremar-les però en el seu interior sentia una temor que l'inquietava.

Ahir al matí els Mossos d'esquadra seguint els criteris d'oportunitat, de proporcionalitat i de congruència, segons manifestà el Conseller d'Interior Felip Puig, varen desallotjar a cops de porra i a trets de bales de goma als indignats concentrats desde el 15-5-2011 a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Va arrugar el diari amb ràbia i mentre entraba a casa seva.

“Frequentment es fa justicia, però quasi mai és fa el que és just”. J. BANVILLE – EL LIBRO DE LAS PRUEBAS .

Pensant el la recent mort del gran escriptor i premi Nobel JOSE SARAMAGO, i en homenatge a la seva memòria va rellegir CAIN , anotava totes les frases que havia assenyalat: “abandoneu la supèrbia de la infabilitat de totes les religions: La supèrbia de l'infabilitat que comparteixen tots els Deus. AZAEL , el querubí , l'ANGEL de la guarda, acollí cristianament a l'ADAN i l'EVA, els va oferir preciosos consells i idees pràctiques , un veritable camí de salvació pel cos i per l'ànima. Prioritzeu el cos. Era un avís.

Aquella tarda es va quedar ordenant papers a la seva habitació, va trobar una vella carta que l'any 1.992, potser el més feliç de la seva vida, va enviar pletòric al seu amic RAMON VILARDELL que treballava a Luxemburg al Banc Europeu d'Inversions (BEI) :

“Amic Ramón,

Després de molts temps sense saber res de tu , vaig trucar a casa dels teus pares per quedar per sopar i sorpresa ¡ , la teva mare em va dir que vivies a Luxemburg i em va donar la teva adreça on t'escric. ¿Com va tot?. Per part meva no em puc queixar, he acabat dret i ja sóc advocat ¡ , aquest febrer vaig aprovar les dues assignatures que hem quedaven: Dret Civil Familia i Successions i Dret Internacional Privat. A principis d'aquest mes d'abril he començat un Curs sobre Comerç exterior a la Cambra de Comerç de Barcelona. Estic molt interessat en els Contractes internacionals d'agents comercials i de distribució per a la coercialització de productes a la Unió Europea. L'1 de gener de 1993 despareixran les fronteres físiques , ho trobo fantàstic. Penso que em podries explicar moltes coses dels europeus del nord o Benelux. Quan a la vida amorosa, per sort estic solter ¡. Fa poc vaig separar-me d'una dona que es deiu Esther Amenós després d'haver viscut amb ella des de finals del meu tràgic any 1988. Aquesta vegada les coses han canviar doncs he estat jo qui ha tallat. Visc en un piset del C. Sant Gervasi de Cassoles, prop de casa teva. No obstant les temptacions són femenines obliguen a buscar nous remeis per la nostra enfermetat del desig i de la luxuria.

Parlant d'altres coses , el Honorable PUJOL ha guIIanyat novament les eleccions. I al 96 ben segur es tornarà a presentar. Es per tant com Sant Elies: etern “in temporum”. Jo proposaria restaurar la Monarquia catalana amb un nou Rei Jordi I , i la Reina Marta Ferrusola, el seu succesor seria per dret el seu fill gran JORDI II, dit el cast negociant que no s'equivoca mai a la vida, i així continuaríem “in eternum”. No em facis gaire cas per la meva ironia. Però et confesso que em preocupa aquesta força irresistible del Jordi Pujol, aquest apoderament del nostre país amb el seu personalisme aclaparador, i la colossal eina de propaganda que significa TV3, que considero pot significar posar en perill el lliurepensament internacionalista radical, de que tant em parlat tu i jo. Bé Ramon ¡ no et menjo més el coco ¡, tinc moltes ganes de veure't . Considero que aquests darrers quatre anys la fortuna m'ha acompanyat i això cal aprofitar-ho.

T'adjunto una targeta amb les meves dades.

Quan vinguis a Barcelona, truca'm.

El teu amic,

MILLAS “

Si alguna cosa odiava MARTIN eren les dones madures amb el cabell blanc. Li produïen Grima. I tenia entra cella i cella la veïna del àtic, que devia tenir encara no cinquanta anys. La seva vista li repugnava. Pensava en la gran novel·la de la HIGTSMITH “EXTRAÑOS EN UN TREN” que va portar al cinema el mestre HITCHCOK . No podia evitar sentir simpatia pel psicòpata que li proposa el tracte al protagonista quan es troben al tren. Li venien al cap les imatges de quan escanya a la seva promesa amb ulleres, i la cara d'idiota que fa quan poc a poc va expirant. Li encantava viatjar en tren. Per Nadal prepararia un viatge a Madrid amb l'AVE. Volia marxar ben lluny, desaparèixer del seu maleït barri de la cada cop més convencional zona alta de Barcelona. MARTIN l'havia deixat a l'estacada. No podia tornar a fallar.

Feia molts mesos que no l'afectava tant la lectura d'una novella com EL PERIODISTA DEPORTIVA de RICHARD FORD (1944 Jackson, Mississipi) , li va causar una tristor infinita, la identificació amb els sentiment de solitud total del protagonista FRANK BASCOMBE era total. La falta d'amor o l'amor perdut. No trobar ningú a casa quan arribes al vespre amb qui compartir res. La lluita interna per anar sobrevivint, superar la mort del seu fill de nou anys, el seu divorci, el suïcidi del seu millor amic, adversitats duríssimes que va superant estoicament al llar del relat. Fes un esforç sincer per no perdre mai la perspectiva de les coses. Fins que cap al final defalleix. “Tothom té dret a la felicitat, però en moltes ocasions res no pots fer per ajudar-te a tu mateix”. Aquesta forta pena interior l'acompanyaria per sempre. Necessitava estimar alguna dona, tocar-la, sentir el seu olor, riure. Té raó Ford quan diu que el plaer del sexe és l'origen del 80% de la felicitat. “Sic transit gloria mundi”. Això també sempre és veritat. La revolta interna explota com una bomba retardada que tenia desactivada en el seu interior, quan la policia li comunica el suïcidi i queda magistralment reflectida quan contempla amb una mirada gèlida un crucific clavat a la pared i es diu amb ràbia a si mateix “que ELL procura que tot el món tingui una vida miserable, i després passa de tot. Que ELL hauria de ressuscitar en un món tan complex com l'actual. Que ELL es cauria de cul de la Creu. Que ELL no seria capaç ni de vendre un raspall”. Aquest gir tan radical i inesperat, confirmava la seva admiració per R. FORD , sens dubte un dels grans escriptors vius, del que només havia llegit L' ULTIMA OPORTUNITAT.

Li va recomanar que molts cops és millor no arriscar-se. Pots arriscar-te massa i acabar sense res, excepte amb el remordiment com única companyia, del que ja mai més te'n lliuraràs.

Va passar la tarda veient un gens despreciable film CORAZONES SOLITARIOS, protagonitzat per John TRAVOLTA i amb un bellíssima SHALMA HAYDEK d'assassina que personifica el Mal i la luxuria, a qui el seu pare violaba des dels 10 anys. Està basada en fets reals. Pensava en la seva clienta X. Va anotar l' etern conflicte en la existència de l'home o l'esència de la mateixa vida ha estat simbolitzat per les diferents religions entre la lluita entre les forces del bé i del mal. Les forces del Mal : Angels i Dimonis, Shiva el destructor, Ariman príncep de les tenebres, Moloc el déu del mal dels fenicis. Diabolus est inversus Dei.

Surt de l'abisme i les tenebres, veuras la llum ¡ BOAZ¡

Visita l'interior de la Terra, i rectificant trobaras la Pedra oculta.

Vida iniciàtica. Transmutació simbólica, espiritual, moral i mental, segons el camí que volgueu prendre.

Les tres Llums: la sabidura. La força, la Bellesa.

“No coneguéssiu altres majestats que aquelles actives intel.ligències” JS PAPASSEIT

“El silenci inclou l'elogi; t'ho dic de debò” . Qui parla molt , pensa poc.

Va despertar-se de matinada , baixà com sempre a prepaprar-se el café, el gosset blanc encara dormia plàcidament amb les cuatre potetets enlaire tocant Nirvana. Es va espantar amb el cant d el gall quan el cel de GELIDA encara era fosc. De la vella cuina carbonera que encara es conservaba des de 1.925 va apareixier un gros escarabat negre caminava lentament, l'avia vst i s'aturà. El va esclafar amb un diari que algú s'havia deixat, va recollir l'insecte amb el ventr reventat reventat i el tirà al wàter. Va sentir com el goss baixava lentament les escales encara mig adormit. Vestit amb el café a la mà va encendre el seu primer pitillo. Intentà apuntar el somni ....es veia envoltat de situacions perilloses, de luxúria, d'ostentació, passejava pels carrers de Madrid amb descapotable, reconeixia a persones amb les que he tingut tractes i bastants mals records, l'home del cap blanc rient i mostrant les seves dents del vell cocaïnòman , aparentment ho passava bé però interiorment sentia por i angoixa. Finalment em va arribar una notificació conforme m'havien pagat una indemnització per estar de baixa que incloïa una important quantitat d'OR. No recordo res escridàs al gos i s'endinsà pel bosc del Serralet. Llavors se li aparegué na altra senyal. Mig enterrat va veure un objecte de ferro. Amb el bastó va aconseguir descobrir l'objecte . Era un cancel (cincel)

MILLAS va lleguir amb atenció els articles apareguts a la premsa amb motiu del 150é. Aniversari del PLA CERDÀ que transformà Barcelona en un gran ciutat d'Europa. MILLAS sempre hauria volgut ser arqituecte un petit gran Boaz, cada vegada li resultava més incómode exercir com advocat a Barcelona. ILDEFONSO CERDÀ era un funcionari enviat pel Govern de Madrid, regnava Isabel II, i des del principi va tenir l'oposició de moltes forces vives de la nostra ciutat que criticàvem obertament el seu projecte urbanístic. El consideraven un maleït visionari. Al segle XVIII amb la primera Revolució industrial Barcelona tenia l'index de densitat més alt d'Europa. La mitjana d'edat de la classe obrera era de 24 anys.

CERDÀ era fill de Centelles, no va estar d'acord en portar sotana, va trencar amb la seva família i marxà a Barcelona a estudiar arquitectura i després a Madrid a estudiar oposicions que el portaren al ser Funcionari civil del Ministeri de Fomento l'Estat. CERDÀ va elaborar el pla topogràfic de Barcelona. No va voler cobrar. Va col·laborar en la construcció del primer tren Barcelona – Mataró – Barcelona.

L'any 1.859 el Ministeri de Fomento va fer executar el nou Pla urbanístic de Barcelona. L'Ajuntament de Barcelona el va exposar mig amagat en una sala apart. L'Ajuntament o va tenir més remei que acceptar la imposició del Ministeri. Un autèntic acte de despotisme il·lustrat. Els Modernistes estaven contra Cerdà. Temien les corrents d'aire. Domenec i Montaner no el podia veure. Els propietaris estaven radicalment en contra de Cerdà. Sol, incomprès i calumniat CERDÀ va morir a un Balneari de Cantàbria. Fins l'any 1.960 en que FABIAN ESTAPÉ va escriure la biografia de Cerdà el deure de silenci i discreció.

MARIMON va fixar-se en un cartell que anunciava l'obra teatral AMERICAN BUFFALO de DAVID MAMET. Recordà la seva estrambòtica estada al TEATRO ESPAÑOL de Madrid veient GLENGARRY GLENN ROSS també del gran D. MAMET. Va estar patint tota l'estona segut al galliner del Teatre sense poder aguantar-se les ganes de pixar. Al baixar el teló va fugir mentre li relliscava per les cames la orina calenta, amb els pantalons xops va sortir a la Plaza Sant Ana i va córrer com un possés sota la fora pluja que queia sobre la nit de Madrid.

Caminava pel prat del Serralet quan amb el bastó va detectar un vell objecte de ferro mi enterrat. Era una escarpra. Una senyal. La desenterrà i la guardar a la butxaca. Va buscar la seva definició al Diccionari: instrument en forma de barra de ferro amb doble bisell en un extrem, que serveix per treballar la pedra a cops de martell donats a l'altre extrem . (en castellà Cingle).

Va anar a veure EL PADRINO I , còpia restaurada de 1972, amb el seu fill : “no diguis mai el que penses interiorment davant d'un possible o estrany” va recriminar un immens Marlon BRANDO al seu fill Sony. K enemic.

La disciplina del silenci. Tenia tant per aprendre ¡

En aquella darrera setmana de juny va tenir que lluitar cos a cos contra la ignorància i la maldat d’un psicòpata. Va guanyar la primera gran batalla per la seva clienta, el secretari psicòpata va ser rellevat del càrrec fulminantment, el tresorer Sr. Barbastrista va presentar la seva dimissió irrevocable, i el Consell va quedar renovat amb gent de la seva confiança. Mentre durava aquella reunió plena de tensió i de crispació, ell anava recolzant jurídica i racionalment les paraules de la Presidenta. Ho feia sense por, amb veu ferma. Fins i tot, i això era estrany en ell, va utilitzar un to agressiu. Les seves intervencions van ser molt elogiades.

Encara calia però acabar amb dos tipus: l’ex-secretari i el seu sicari, abans que acabessin amb ell. La seva clienta li va exigir els seus dos caps. Mort el gos morta la ràbia, vostè mateix ¡ , li va dir secament per telèfon abans de penjar.

Alguns pecats són tan horribles que no tenen pedró possible. L’ànima queda per sempre perduda. La consciència caiguda en desgràcia.

Va reflexionar molt sobre LA VENJANÇA, mentre llegia “LOS ATORMENTADOS” de John CONNOLLY, Ed. TUSQUETS, serie detective CHARLIE PARKER. Traducción de Carlos Milla Soler. Juny 2011.

“La venganza se revela como su propio verdugo” – John FORD The broken heart.

“A veces pienso que lo que yo hice era desproporcionado en relación con lo que me hicieron a mí, pero ésa es a ESENCIA DE LA VENGANZA. Crece de manera exponencial. No puede controlarse. Un daño invita a otro, y así sucesivamente hasta que el agravio inicial casi se ha olvidado en medio del caos que viene después.

En otro tiempo busqué venganza. Nunca más lo haré.

Pero este mundo está lleno de cosas rotas”. Són reflexions de PARKER.

Va anotà el bell poema de SALVATGE COR (1948) de CARLES RIBA:

“He dormit dins la Torre Obscura

De nit en la nit sense cel;

En tres somnis he estat arrel

I flor d’una estranya aventura,

pur envaint la cega altura

o aixecant els morts de llur vel

per prendre, al meu rostre infidel,

de no sé quin d’ells la figura. “

Alguns pecats són tan horribles que no tenen pedró possible. L’ànima queda per sempre perduda. La consciència caiguda en desgràcia.

Va reflexionar molt sobre LA VENJANÇA, mentre llegia “LOS ATORMENTADOS” de John CONNOLLY, Ed. TUSQUETS, serie detective CHARLIE PARKER. Traducción de Carlos Milla Soler. Juny 2011.

“La venganza se revela como su propio verdugo” – John FORD The broken heart.

En otro tiempo busqué venganza. Nunca más lo haré.

Pero este mundo está lleno de cosas rotas”. Són reflexions de PARKER.

Va anotà el bell poema de SALVATGE COR (1948) de CARLES RIBA:

“He dormit dins la Torre Obscura

De nit en la nit sense cel;

En tres somnis he estat arrel

I flor d’una estranya aventura,

pur envaint la cega altura

o aixecant els morts de llur vel

per prendre, al meu rostre infidel,

de no sé quin d’ells la figura. “

Alguns pecats són tan horribles que no tenen pedró possible. L’ànima queda per sempre perduda. La consciència caiguda en desgràcia.

Va reflexionar molt sobre LA VENJANÇA, mentre llegia “LOS ATORMENTADOS” de John CONNOLLY, Ed. TUSQUETS, serie detective CHARLIE PARKER. Traducción de Carlos Milla Soler. Juny 2011.

“La venganza se revela como su propio verdugo” – John FORD The broken heart.

En otro tiempo busqué venganza. Nunca más lo haré.

Pero este mundo está lleno de cosas rotas”. Són reflexions de PARKER.

Va anotà el bell poema de SALVATGE COR (1948) de CARLES RIBA:

“He dormit dins la Torre Obscura

De nit en la nit sense cel;

En tres somnis he estat arrel

I flor d’una estranya aventura,

pur envaint la cega altura

o aixecant els morts de llur vel

per prendre, al meu rostre infidel,

de no sé quin d’ells la figura. “

CARTA A LLUIS RECODER

Amic Lluis,

Després de molts anys de realització personal la meva passió per la cosa pública es manté intacta. Amb la maduresa que et donen anys i amb ple convenciment dels meus actes puc afirmar amb el cor obert que ni el meu pensament ni la meva persona no tenen cabuda a CDC.

Aquest rebuig d’algunes persones que tu coneixes el vaig patir personalment en el sopar d’homenatge als militants amb 25 anys d’antiguitat al Restaurant Gularis de Barcelona. On vaig patir l’escarni en forma d’un repugnant anònim que vaig trobar-me a la taula que em va tocar i que textualment deia “SR. MARTÍ CARNISSER”. Recordo que fa molt anys al per mi apreciat PABLO VILLORIA , el teu Secretari General, aquests individus també li van enviar una senyal divina en forma de moneda amb la cara de Franco que li van col.locar a la seva moto, suposo que per avisar-lo que calia que es traduís el seu nom de pila o perquè llavors sovint s’expressava en castellà, i en aquells temps suposava un pecat capital, propi de traïdors infidels. Ell mateix t’ho pot confirmar, suposo que encara té la memòria intacta.

Et confesso que en un principi em va fer molta il·lusió que em convidessin al sopar, però com podràs entendre al marxar vaig maleir-me per haver-hi acudit. Aquest record amarg sempre m’acompanyarà. Sort que finalment el record de fets passats lluny de turmentar-me em proporcionen més força per resistir el pas del temps.

Darrerament, però, també he passat per situacions divertides. Resulta que ara estic mig emparentat amb la família Pujol-Ferrusola, ja que la meva cosina germana Sonia Soms es va casar fa dos anys a Formentera amb l’Oleguer Pujol, una bona persona, i he tingut l’ocasió d’intercanviar algunes paraules amb l’expresident Sr. Jordi Pujol, qui va acudir amb la seva venerable esposa al funeral del meu pobre pare que va morir l’any passat. Són situacions que també conviden a continuar.

Crec honestament en el Socialisme democràtic radical. En els principis del trieni “llibertat, igualtat i fraternitat”, entre totes les persones i pobles de la terra. Per això l’any 2008 em vaig fer militant del PSC (agrup. Sarrià-Sant Gervasi), per amistat amb algunes persones de l’entorn de la família Maragall i de l’Ajuntament del meu Districte, que em van animar a donar aquest pas. La veritat és que era un deute que tenia tenint en compte el magnífic tracte que em varen donar com a President que sóc de l’Associació de Veïns Craywinckel. El canvi de sentit del carrer és obra meva i ho dic sense cap petulància. Del PSC només sóc un militant de base que assisteix a les reunions del C. Balmes i on m’expresso amb total llibertat. Després del desastre de les darreres Autonòmiques, al Sr. Iceta li vaig dir el que em va donar la gana en forma de fortes crítiques al actual aparell de Nicaragua que penso ha de desaparèixer pel bé del socialisme català.

Amb CDC només mantinc algun contacte amb el Quim Forn i amb la Maite Fandos. Als que considero amics des de la Facultat. També he pogut tractar amb el meu sempre admirat Sr. Roca Junyent per un encàrrec professional que vaig fer al seu Bufet. Encara recordo el Congrés de 1993 de la persecució dels congressistes “roquistes” per part de les forces patriòtiques del partit. Recentment vaig sentir molt la mort del pobre Enric Renau (qepd), la meva germana que treballa amb la seva esposa em va enviar un SMS però jo vaig creure que es tractava del seu pare i quan vaig veure l’esquela a LV em vaig quedar sense respiració. L’Enric sí que era dels “millors” ¡ .

Abjuro del nacionalisme i de qualsevol creença religiosa, sóc agnòstic i moriré així sense esperar res. Els nacionalismes i les religions han estat les causes de les més grans tragèdies que ha patit la humanitat al llarg de la història. La Guerra civil a la desgraciadament extingida República Federal Iugoslava va ser el detonant que em va transformar a començaments dels anys 90 durant una estada a Luxemburg, més a prop del front del que et pugui pensar, i des d’on seguia amb “Le Monde” les massacres que s’anaven produint.

Abans de partir cap a Luxemburg on vaig residir gairebé tres mesos, recordo nítidament com una premonició i com un dels grans misteris que ens dona aquesta vida, la visió d'aquella gran pintada feta a la Via Augusta tocant a General Mitre que deia ¡ ROCA TRAIDOR ¡ . ¿quines persones podien haver estat els seus autors? No cal pendar-hi gaire. Silenci. Omertà catalana com diria en BRU DE SALA. ¿TRAIDOR? A qui i a que, em pregunto. Conducta habitual de molts sectors de CDC.

Amb la gran crisi de finals del 2008 el meu radicalisme ha augmentat. Amb l’edat m’he tornat un revoltat. Ja no crec que la socialdemocràcia serveixi per solucionar les desigualats socials. Per desgràcia meva i de molts la única personalitat política amb la que creia PASQAL MARAGALL es troba atrapat sense sortida per una cruel malaltia. Es molt possible que tard o d'hora esclati una nova revolució, però sóc cada vegada més escèptic amb les revolucions de masses, dels indignats, i les noves tecnologies.

La revolució Francesa de 1789 , la més gloriosa de la història al meu modest entendre, als menys va aportar uns valors que avui dia desgraciadament van a la deriva, però pels que val la pena lluitar per recuperar-los en la mesura del possible.

Personalment només puc procurar fer bé la meva professió d’advocat, conservar els meus clients més fidels, i intentar ser el màxim d'honest i conseqüent amb la meva forma d'actuar i de pensar, encara que això em suposi perdre oportunitats d'enriquir-me materialment. El nostre ofici és extraordinàriament complexe. Sóc membre actiu del col.lectiu de defensa penal del torn d'ofici del ICAB que tan bé tracta la Consellera Bozal (perdona l'ironia), tinc in mente i si el temps m’ho permet oferir.me voluntari per col.laborar amb AMNISTIA INTERNACIONAL, i sobretot intento aprendre coses noves cada dia a través de la lectura, m'he tornat un lector compulsiu i juntament amb l’escriptura i el cinema són les dos úniques grans passions que em queden. Escric per sobreviure, he descobert que és un gran bàlsam per a nostra existència.

Et confesso de forma totalment reservada que el mes passat vaig ser admès després d’un llarg procés com a membre de la GRAN LOGIA CATALONIA sóc un francmaçó de Barcelona , encara que de moment un senzill aprenent a la major glòria de BOAZ. Aquesta condició no la coneix ningú tret de la meva esposa. Però a tu t'ho puc explicar perquè et conec des de fa molts anys i et considero una gran i una bona persona i un lliurepensador i confio que m'entenguis encara que pensis que estic equivocat o boig . En aquesta nova etapa només pretenc perfeccionar-me com a persona, oxigenar la meva maltreta ànima i mirar d'encarar el meu futur amb més optimisme amb l'ajuda i la fraternitat dels que ja són els meus nous germans . : .

Es cert que en els darrers anys he assolit petits èxits professionals com advocat de dret esportiu , que m'han donat una major autoestima, però en aquests darrers temps ja no hi dono tanta importància. Em conformo en veure créixer els meus tres fills i procurar oferir-lis la millor educació i formació del que sigui capaç.

També t’haig de confessar que en moltes ocasions he tingut la temptació de desaparèixer i amagar-me en un altre país sota una identitat falsa, com un replicant de SALLINGER o el personatge del Dr. PASAVENTO de E. VILA MATAS. Potser seria divertit....Prop d'acomplir els 50 anys aquesta és resumida la meva situació personal.

Com diu COETZEE miro de mantenir viva l'anima en una època que no és hospitalària amb l'anima. Aquesta bella i tràgica frase va ser escrita als darrers anys de l'apartheid, però com pots veure la història sempre es repeteix.

Bé ¡ , no et vull cansar més . Només confio que aquesta carta serveixi per que encara que sigui durant uns instant em tinguis present en els teus records. No vull en absolut que pensis que aquestes lletres siguin un comiat al contrari : m'agradaria més que signifiquessin un retrobament.

Resto a la teva disposició pel que necessitis.

Afectuosament,

Albert Soms

6-7-2011

Somni de la mort del Milú. El picava un insecte i es convertia en un petit i estrany fòssil. Pobret’t Milú ¡ era mort. Però al cap d’unes hores anava creixenet i retornant al seu aspecte natural, encara que una mica més petit. Molt content els hi deia als meus fills que ploraven desconsoladament la seva pèrdua. Semblava que ressuscitava ¡ . Però desgraciadament al cap de poc tornava a ser mort.

Es complia just un any de la seva estada al Hospital San Benito de Sant Boi, fent una cura de desintoxicació del alcohol, era a principis del mes de juliol de 2010. Recordava aquells dies ingressat com un presoner recorda la seva estada a la presó. El coneixement dels altres pacients, tots malalts mentals addictes a alguna substància , el va enfortir. No els veuria mai més. Però les seves sentia la presència de les seves ombres a la nit. Per això aquells darrers dies havia tingut somnis horribles. L´últim era un paper desesperat en que implorava al seu germà per quins motius li tenia aquella espècie d’odi i aquella rancúnia. Van passar-se hores parlant, intentant que li expliqués els motius. Però tot va resultar inútil . El seu germà callava i callava.

Va escriure al VGM demanant-li ajuda per superar els primers temps de profà, es especial quan a :

1) la disciplina del silenci, que li costava moltíssim tenint en compte la seva condició personal com advocat que era d’una complexitat extraordinària.

2)La dificultat enorme que tenia per meditar, li resultava impossible abandonar el món profà.

3) Les dificultats afegides dels símbols en les seves planxes, un problema menor d’acord, però era bastant sapastra amb l’ordinador i li costava no deixar de posar els símbols.

4) Un fet que no li va agradar el dia de la iniciació : finalitzar amb l’himne del Segadors i la bandera, mentre tots els germans havien de saludar rígidament.

MILLÀS va passar-se tot el dia 10 de juliol preparant la seva conferència al Col.legi d’Advocats que tractava sobre el doptatge a l’esport, aquell acte que es celebraria el dia 14 de juliol 2011 era molt important per a ell personalment i com a promoció professional, havia convidat a moltíssima gent, també al VGM Germà Llibert, després d’hores de feina va ultimar el seu discurs:

No sé que fallarà finalment el TAS (Tribunal Arbitral del Esport) , però si s’acaba No sé que fallarà finalment el TAS (Tribunal Arbitral del Esport) , però si s’acaba No sé que fallarà finalment el TAS (Tribunal Arbitral del Esport) , però si s’acaba No sé que fallarà finalment el TAS (Tribunal Arbitral del Esport) , però si s’acaba No sé que fallarà finalment el TAS (Tribunal Arbitral del Esport) , però si s’acabaZZZ

21-2-2011

Qui la vi donar la tassa de té amb el verí que va matar al seu pare ? No ho recordava. MARIMON va passar-se el dia pensant. No recordava aquesta qüestió transcendental, com li passava a la majoria dels seus somnis. Va haver de sortir del Alexandra, no va aguantar "Copia certificada" , no li interessaven els problemes de parella. Una Binoche més gran, però amb el seu somriure eternament bell i impossible. Aire. Fumava amb delit pujant per la rambla Catalunya. Qui li va donar la tassa?. La víctima era el seu pare?. Tampoc no n’estava segur. Al somni sortia l'H. La policia li va trobar una quantitat important de substància il·legal que amagava. Sentien molta por. Havia enganyat a uns narcos que els havien convidat a una gran festa on hi havia de tot en excés. Vici inherent. Es produïa una guerra brutal entre dos bàndols asimètrics. Mort i brutícia.

27-2-2011

Havia anat al Verdi a primera sessió. "Winter's Bone". Li va entusiasmar. La Amèrica blanca profunda i pobre. Els clans familiars. La delinqüència entre els boscos feréstecs més recòndits. Sobretot Jennifer Lawrence amb 17 anys. Canidata als Oscar com a millor actriu. Una valenta imparable. Com recuperaven el cadàver del seu pare al llac i li tallaven la mà amb una serra per demostrar la seva mort. Era la millor escena de la pel·lícula.

"La perfecció només s'aconsegueix amb la lluita". No sabia on ho havia llegit ni qui era l'autor d'aquesta sentència. No hi estava gaire d'acord.

"Vivimos de espaldas a la memoria del mundo", escriu EVM al seu article a EP "Salinger y los nuevos tiempos", "como si temiéramos ser vistos como anticuados por recordar algo del pasado". Las causas del abandono de la vida pública, en el llibre de K. Slawenski "JD SALINGER UNA VIDA OCULTA", s'explica el trist episodi que va passar al 1.961 quan Tom Wolfe al Herald Tribune" va atacar ferotgement al periodista venerat William Shaw , director del "New Yorker", amic de Salinger, al considerar antiquades les paraules "honor2 i "respecte". Qualitats que per Salinger eren essencials en la seva conducta, eren atributs que li servien per valorar la seva vida i la dels altres. S'exigia rectitud i gentilesa o generositat, i també ho esperava dels altres. El que més li dolia era la insensibilitat dels altres, la falta de percepció en un crítica, la promesa trencada d'un amic i la mentida d'un nen. A partir d'aquella polèmica entre Wolf i Shaw, Salinger va decidir amagar-se.

Pensa bé de tu i hauràs guanyat, si perds la teva autoestima estaràs perdut. Salinger va patir un complexe de persecució quan va entendre que la gent que no parla bé de tu en realitat t'està matant.

El respecte és una actitud antiquada? El Marimón pensava que en absolut. Fer respectar les normes elementals de civisme, establir un mantell d'ordre per assegurar el bé comú. Si el President NEGRÍN hagués pogut controlar la situació segurament haguessin aturat els feixistes. Un exercit ordenat. NORMAN MAILER "Los ejércitos de la noche". Quina obra mestra pensava.

Manifest del comunistes francesos aterrats: el gran error és la genuflexió dels governats davant els grans financers. La Banca és la única activitat que realment s'ha globalitzat. El món financer continua marcant les regles. Ho escrivia per explicar-li a la SJ. Volia arreglar el món i patia molt el pobre desgraciat.

L'advocat Millás estudiava el nou Decret 58/2010 d'entitats esportives, hi ha un precepte que perpetua la culpa impedint que mai més una persona pugui ser elegible. Vulneració o assassinat d'un dret fonamental. En conseqüència aquesta Norma no es pot aplicar. Ho comparava amb el sistema jurídic nacionalsocialista del III Reich . Als judicis de Nuremberg es va establir que un dret que elimina en el seu sentit més ampli la llibertat de les persones no és aplicable. No.

La política de retallades socials: la despesa social no és la causant del augment del deute públic. MILLAS continuava treballant malgrat les queixes del seu gosset que volia sortir a passejar. El deute públic s'ha generat per les ajudes als rescats de bancs i en la caiguda dels ingressos per les rebaixes fiscals de rendes altes i grans fortunes com exemple la supressió del Impost de successions. Per tant , com diu molt bé l'editor E. FOLCH , reduir la despesa social no és fer economia sinó política: la que dicta el pensament lliberal neó-conservador imperant al nou govern de Mas, que força l'estalvi dels ciutadans per la seva vellesa i la seva salut a través de fons d'inversió que són gestionats pel món financer, que serveixen per especular contra l'euro o el petroli, i tornem a començar la roda. Aplicar mesures alternatives que posin en qüestió dogmes que es basen en veritats que no ho són. utilitzar la fiscalitat com a eina de reequilibri, que els moviments de capitals paguin més i estiguin controlats, perquè les grans fortunes contribueixin com és degut i entenguin que arribat un cert nivell ja no es tan rendible regis acumulant.

Aquell article publicat al nou diari ARA el va entusiasmar. Millás va enviar una carta de suport a Folch que li van publicar. Bravo.

"Fortis est veritas, et prevalebit" , inscripció sobre pedra a la Universitat d'Oxford.

28-2-2011

MILLAS patia del cor. Va tornar a indignar-se amb les declaracions del Conseller d'interior manifestant la seva gran preocupació per la existència a BCN d'un neoanarquisme revolucionari actiu. Qui si no va ser vital per aturar el 18 de juliol 36 a BCN ¡ CNT-FAI.

Patia ansietat, les pitjors hores eren les d'abans d'anar-se'n a dormir. Recordava la màxima de CÉLINE, mort l'any 1961, fem el que fem tot ens porta a la negra nit. La por per no poder dormir. Viure, caminar, conèixer amb ansietat desfermada com un animal que s'escapa del mal tractador. Ansietat i ràbia conjurades. Per la situació pol´tica actual . La gran estafa del sistema neoliberal del nou govern. Les diferències socials.

Observava com una dona amplíssima al volant d'un Carinyena es mossegava el llavi mentre es mirava al mirall del cotxe per posar-se bé les seves ulleres RAY BAN verdes. Va quedar fascinat amb la imatge d'aquella rematadament puja.

13-3-2011

MILLAS va fer el viatge a Girona amb tren. Diumenge al migdia. Al seu costat seia una noia morena amb unes faccions que l'atreien. Era bella. Li va preguntar si anava a Paris. Afirmatiu. Li va preguntar a quina zona de Paris vivia. Versailles. Sentia i patia enormement per haver de deixar la seva companyia a Girona. Va estar a punt de deixar-ho tot i a tots i fugir a Paris per amagar-se i desaparèixer per sempre. El Montseny envoltat de negror li proporciona una dosi necessària de tranquil·litat. La parisenca treu una petita fiambrera per dinar. Beu aigua mineral "Sant Pelegrino" . Sens dubte la millor que coneix. Recorda les vegades que s'entat a Casa LUCIANO combatia la ebrietat amb aquesta aigua excel·lent, superior a la Perrier o al Vichi Catalán.

La Núria no li contestava mai els seus SMS convidant-la a sopar per mira de follar-se-la. Estava segur que era la amant de la Judit M. Les veia nues rebolcant-se pel llit, fent-se de tot.

Aviat arribarà a Girona. Davant seu una parella de turistes que parlen anglès. Tots dos molt rossos. Ella està gorda com un truja i no para de mastegar un entrepà de tonyina. L'olor li molesta bastant però aguanta mentre dissimula llegint la premsa. La parella de beneits juguen a les cartes. La gorda no deixa de menjar, semblen contents i enamorats. Ell li recorda un soldat britànic que tenia un petit paper en una pel·lícula sobre la batalla del Alhamein. Rommel contra Montgomery. Mariscals. El suïcidi de Rommel. Es concentra en un llarg article sobre les circumstàncies de la execució de la família del Zar Nicolau II. Terrible. surt citat el seu admirat Terensi. Fa poc ha tornat a lleguir "Guerra i Pau". TOLSTOI és meravellós. Dogma de fe. Pensa en la seva adversària del judici de demà quan escriu el vell proverbi grec "aquell a qui els Deus volen destruir, primer el fan tornar boig". Ha mort el corresponsal de LV a llatinoamerica Joaquim IBARZ. Gran periodista. El viatge era agradable i útil per fer treballar la imaginació , encara que facis el facis tot condueix al final de la Nit.

Arribat a Girona s'instal·la com sempre al HOTEL EUROPA. Al capvespre pujarà fins la Catedral passant pel Call. Vol visitar un racó anomenat el bany dels alemanys. li ha recomanat el seu company G. Soler. Sent nostàlgia pensant en el seu fill. Sort del seu amic Sr. Orfila que el portarà al final del dia cap els regnes de la son. Amb nostàlgia no es guanya a la vida. Recorda la música de "Serenata nostàlgica", amb Gary Grant i no pot evitar emocionar-se profundament i plorar.

Va tornar a somniar en la tassa amb verí que va matar al seu pare. La detenció policial de dos amics seus `per possessió de substàncies prohibides. Només en pot alliberar a un. Com diu H. CAULFIELD "la gente siempre cree que algo es la verdad del todo".

13-3-2011

Després de molt temps, MARIMON torna a sentir l'immens plaer de la natació. Al carril del costat una fémina neda amb un estil perfecte. Quin cul tant extraordinàriament bell que té ¡ . Sense ulleres però no aconsegueix veure-li el seu rostre. Cames llargues i fines en un moviment regular constant. Pura energia. El desig li provoca una forta erecció sota l'aigua. La sauna finlandesa purificant. Transpiració. Eliminació de porqueria del cos contaminat. Espera el 22 a la Plaça Bonanova. El tenebrós edifici de la església li provoca una certa impaciència. les campanes senyalen les 5 de la tarda d'aquell dissabte tan plujós. Es queda mirant a una noia , ella li aguanta la mirada però no s'atreveix a dir-li res. Es molt jove. Calcula que té uns vint i pocs anys. Assegut al Bus no pot resistir la temptació de mirar les pàgines de contactes del diari que ara amaga. No para de suar. està totalment xop. El cor li traspassa el pit. Truca a un telèfon i li donen l'adreça. Al c. balmes busca un caixer . xucla un Camel com un possés. Quan és a punt de pujar a un taxi, canvia d'idea i comença a córrer per refugiar-se a casa seva. He vençut la temptació. Sota la dutxa mastega dos orfidals. L'aigua calenta li crema l'esquena. Va salvar la situació, encara que a desgrat, resistir caure en la luxúria , molt probablement la diablessa li hauria donat carta blanca. Pilota de joc. Se sentia millor mentre es canviava per treure el gos al carrer. El gosset era un petit bàlsam i pobret plorava d'alegria dins l'ascensor feia hores que ningú el treia a passejar. Pensà en el quadre "El masturbador" de Dalí. On cony havia vist parlar-ne. No sentia gaire interès per aquest pintor, però en uns minuts es va permetre baixar per les escales d'emergència. Sentia un gran desig per visitar cementiris de Paris. Volia trobar la tomba de Balzac. Un dels seus grans herois.

Li venia una melodia que de petit havia cantat as l'escola sobre tot a colònies, la lletra la va canviar :

No parlis tant Jack

Aprèn a callar Jack

Administra bé els teus silencis Jack , sigues més caut

Sigues menys egocèntric Jack

Estirat al llit llegia a la premsa unes paraules de JL SAMPEDRO:

"la culpabilitat del sector financiero no ha conducido a que se tomen medidas contra la Banca. Ni siquiera se han planteado la supresión de mecanismos y operaciones de alto riesgo. No se eliminan los paraísos fiscales. Los fiancieros apenas han soportado las consecuencias de sus desafueros."

Indignez-vous ¡ Stéphane HESSEL.

Germà Llibert de la Gran Lògia d'Orient, ajudi'm a ser un bon aprenent. Una força irresistible m'atrau a actuar contra la gran estafa del sistema neoliberal. La meva ànima necessita oxigen. Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Sóc un revoltat desconcertat. Tinc que compartir aquestes energies. Descansar-me amb el diàleg. Parlar amb altres persones que poden creure com jo, o actuar individualment com el banquer anarquista de PESSOA. Tot un dilema.

Crec en la re invenció, jo ho estic experimentant, es repetia constantment en MARIMON. Volia recuperar el temps perdut. Lluitava contra la por. No deixis de lluitar pel que creus.

"Per arribar a les barricades, cal passar per la xarxa, són els wikirevolucionaris" . Manel Castells. No va entendre com, ni quan.

"El séptimo sello" es va estrenar a BCN l'any que va néixer el 1.961 al Cine Fantasio del Passeig de Gràcia de Barcelona. Ja no existia. Feia temps que havia vist quasi tota la filmografia d'Ingmar BERGMAN. I el record del rostre de MAX VON SIDOW l’omplia de misticisme en blanc i negre.

"Es asombroso que la humanidad todavía no sepa vivir en paz, que las palabras como competividad, sean las qe mandan frente a palabras como convivencia" -. SAMPEDRO.

Volia comprar-se el llibre "Un descens al MAELSTROM" de POE.

Bons pensaments, bones paraules, bones accions.

ommwriter.com/media www.herrizsoto.com . El Zoroastrismo de Marzban COOPER.

14.3.2011

MILLAS va comprar la VENLAFAXINA a la primera farmàcia que va trobar oberta a Girona. Era el medicament antidepressiu que li havia receptat el DR. SORIANO. Feia moltes setmanes que ja no el prenia. Era, deia el prospecte, un inhibidor de la recaptació de SEROTONINA. Servia per tractaments contra la depressió, trastorns d'ansietat. Ajuda a augmentar els nivells de SEROTONINA al cervell. ¿No era contradictori inhibir amb ajudar a augmentar?. No entenia res. Continuava llegint: ajuda a sentir-se millor. Compte amb aquest medicament si té antecedents d'haver tingut trastorns bipolars o si té antecedents de comportaments agressius- Té que cuidar la seva higiene bucal, provoca caries. Allò el va alertar sentia molt fastig per la halitosi. El LITIO és un altra medicament per tractar antidepressiu que l'atreia sobretot des que va llegir TREN NOCTURNO del seu admirat Martin AMIS . Perill de patir el síndrome Serotonina, estat potencialment mortal¡ . altres efectes adversos greus: hiperactivitat i eufòria. ¿Tan greu és sentir-se eufòric a la vida?. Aquell prospecte era in fumable.

Dies després va llegir a EP un article amb el títol "LA ORIENTACIÓN SEXUAL DEPENDE DE LA SEROTONINA" , aquest medicament és considerat un neurotransmissor clau per lluitar (sic) contra la depressió, també afecta al comportament sexual dels humans. YAN LIU del IN de CIÈNCIES BIOLÒGIQUES de Pelin ha presentat aquests resultats a la revista NATURE. Els experiments dels científics xinesos no es poden fer amb humans. Els ratolins mascles privats de serotonina perden completament la seva predilecció per les femelles. segueixen copulant a la mínima oportunitat - són folladors compulsius - però ho fan de forma indistinta amb femelles i donant pel cul als mascles. Perden la seva orientació sexual. Els efectes del PROZAC - un antidepressiu de la família de la serotonina - sobre el comportament sexual dels humans: el prozac és capaç d'inhibir els comportaments sexuals compulsius, però només en els homosexuals no en el heterosexuals. L'estudi de YAN LIU no parla de com afecta el prozac a les nimfòmanes. L'homosexualitat és comú a la natura en espècies com ara els toros, macacos i ovelles. La homosexualitat, conclou aquest científic té una base genètica a l'espècie humana.

Darrerament en MILLAS sempre portava el seu mòbil apagat o en silenci. El coltà és un mineral que s'extrau al Congo. Es bàsic per fabricar mòbils i provoca opressió i morts com els diamants. Boldo in your mobile. En realitat el que li provocava pànic era quan el trucava la seva clienta principal, no aguantava la seva veu d'histèrica, prepotent, ordenant-li el que havia de fer per a ella , recordant-li el que tenia pendent de fer, i ell mirant d'apaciguar-la dient-li a tot que Sí Senyora, Sí Senyora. No tenia alternativa, ella el tenia atrapat i podia acabar a la presó pel que havia fet feia uns anys, era el seu servent i li devia una obediència cega. Aquella cadena que el lligava l'anava consumint poc a poc. Traïa els seus principis. Aquesta era la pitjor traïció que existeix. No tenia escapatòria possible, en cas ella morís abans que ell, la mala puta havia disposat que un Notari de Madrid lliurés una carpeta segellada i lacrada a la policia. Les proves del delicte.

Havia tornat a tenir el malson de que no havia pogut acabar la carrera de Dret, li mancava un assignatura. Es veia protestant ple de ràbia a una professora. Aquesta totalment impassible li reclamava un treball que ell assegurava haver entregat. Es desesperava perquè no el podia entregar perquè ja l’havia entregat i li era impossible entregar un treball ja entregat.

El van trucar de recepció, l'esperava el seu apreciat Juanola , qui li faria de cicerone per l'antiga Gerunda, dutxat i arreglat es varen trobar al café de l'Hotel. Juanola ho tenia tot programat era una persona extraordinàriament meticulosa , farien un recorregut d'aproximadament una hora, just per poder anar a dinar amb la seva clienta principal. MILLAS disfrutà del passeig sota un cel on el sol sortia i s'amagava deixant uns reflexes que destacaven les formes de les velles construccions del Call Jueu

El Sr. Josep

Per fugir de l'ofeg de la família MARIMON havia descobert un petit Hotel al barri de La Salut. Aquell vespre a la seva petita però confortable habitació va veure la pel·lícula EN LA CIUDAD SIN LÍMITES (2002) del Director ANTONIO HERNÁNDEZ. Li va semblar una petita obra mestra. L'acció passava a Paris, i els actors FERNÁN GÓMEZ i LEONARDO SBARAGLIA , pare i fill en la ficció, resultaven insuperables.

La memòria era la seva companya de llit. Va tenir un somni desagradable: Es casava i n familiar li va regalar un petit paquet amb una caixa plena de roques blanques. Es resistia a desfer-les . En va agafar una i la retenir a la seva mà, notava com la calor la desfeia i la olor de figa de la coca ho inundava tot. Sortia la seva mare de la botiga tota arreglada i les clientes la saludaven i felicitaven efusivament. Ell s'amagava darrera un cotxe. No sabia amb qui es casava.

Quasi cada vespre es llevava sobresaltat per fumar un pitillo al lavabo. Mirava de tornar a agafar el son amb la boca pudenta pel tabac. La incomunicació amb la seva esposa era total, feia anys que dormien en llits separats. el sexe ja havia desaparegut de les seves vides. el matrimoni estava enfonsat. només aguantava pels nens.

La memòria m'odia , no fa més que humiliar-me i calumniar-me, tinc que procurar no creure-me-la. Missió impossible. Ràbia. Ganes de sexe. Havia de cercar la indulgència pel seu passat. Apocalíptic. Quan escrivia pensava que la literatura era una venjança.

Havien detingut i afusellat als altres, jo era petit i juntament amb un altre noi ens amagàvem en n bosc, sentíem les seves veus i ens van descobrir , em varen condemnar a 6 anys de presó.

La por és esclavitud. La llibertat acció. Va enviar aquesta frase per SMS a uns quants contactes. Eren les 4 de la matinada i estava assegut al water fumant-se un Camel.

Demà s'estrenarà al TNC la obra teatral GANG BANG de Josep M. Miró. El dirigent de e-cristians MIRO ARDEVOL , a qui havia conegut personalment feia anys a l'Ajuntament de BCN quan el va rebre al seu despatx escarxofat en la seva cadira i amb el peus sobre la taula fumant una pipa, ha declarat als mitjans que denunciarà aquesta obra per obscena. "SEXO, DROGAS Y RELIGIÓN" EP 22.3.2011, MIRO ARDEVOL declara :

"personalmente eso del sexo en grupo me parece una pasada de properciones cósmicas, son practicas sexuales radicales, pero si hay alguien que le gusta que se lo haga mirar. defendemos que no se atente contra las creencias de una parte importante de la sociedad".

Dies després tres energúmens van interrompre la funció, pujant al escenari cridant "Viva Cristo Rey", els van poder retenir abans que agredissin als actors. No se'n ha parlat més.

Aquella nit va disfrutar moltíssim amb la pel·lícula DIARIOS DE MOTOCICLETA (2004) de Walter SALLES. Recreava l vida d'un jove Ernesto Guevara que amb un amic sortien de Buenos aires amb una moto Norton destralada per viatjar per tota l'Amèrica llatina. Guevara conscient de les desigualtats i de les injustícies, va escriure aquest preciós poema:

Yo ya no soy yo,

ya no soy el mismo Yo interior

Comandante Che Guevara assasinat l'any 1967 per sicaris de Bolívia pagats pels EEUU, t'estimo ¡ i ploro emocionat pensant en tu.

Aquella nit va patir molt amb un somni catastròfic amb final arreglat: estava al funeral de la meva mare. De sobte tot rebenta¡ canyeries, el water, aigua i merda per tot arreu. Al final un servei extern de neteja ho deixa tot impecable- Es una casa gran i elegant. Surten el B.C i la meva cunyada.

Juro por Dios que estoy loco ¡ exclama el jove HOLDEN CAULFIELD - EL GUARDIAN ENTRE EL CENTENO -

23.3.2011

A les 6 del matí va sortir de l'hotel , va pujar per la Riera de can Toda, voltant el Club de Tennis La Salut, seguí pel C. Miquel i Badia fins topar amb el macabre edifici del COTOLENFO DEL PADRE ALEGRE CASA DE LA DIVINA PROVIDENCIA, es dirigia al Parc Güell per un camí desconegut, va anotar les Inscripcions que hi han a les escales d'accés:

"TOT SURT DEL GRAN LLIBRE DE LA NATURALESA" A. GAUDÍ

"TOUT VIENT DU GRAN LIVRE DE LA NATURE"

"TUTTO DERIVA DEL GRANDE LIBRO DALLA NATURA"

Els projectes li picaven el cervell: havia de recuperar el guió de PERSONES DELIRANTS que li havia rebutjat el mateix Conseller de Cultura Sr. Guitot i llençar-se a fer la pel·lícula, com alternatives al fracàs sempre podria marxar a Veneçuela a treballar pel règim del Hugó CHAVEZ.

Finalment va entrar al Parc Güell , es va commocionar per la inenarrable bellesa del pont dels enamorats, feia moltíssims anys que no entrava al Parc, el sol començava a lluir i acoloria les grans arcades gaudinianes. Aquella imatge va superar totes les previsions. S'esgarrifà. Va enfilar el recorregut pel nord del parc i va sortir per l'Avinguda del Coll del Portell, anava ràpid a estones corria. Començava a transpirar i la fortor de la seva suor el feia sentir persona. Va descobrir la Baixada de la Glòria que portava a l'Avnguda Vallcarca . Tornà al Parc pujant la forta pendent existent a tota velocitat com un gat que fuig escaldat. Tenia la camiseta xopa. El sol ja era omnipresent. Al sud el mar i la torre de vidre AGBAR semblava que es disputaven la forta brillantor. Va tornar a deixar el Parc pel C. Olot i topà amb un edifici modernista que era la seu de l'Associació Japonesa d'amistat amb Catalunya i on figurava en un rètol el nom d'un tal SHINTO TSUSCHIN Ltd. en Màrqueting. Hauria de parlar amb el senyor Tusculà, per mirar de promocionar-se. Va anotar el seu nom al diari que sempre portava a la butxaca de la jaqueta. De tornada a l'hotel sortí per l'entrada principal del Parc direcció al C. Sant Cugat del Vallès. Li va venir al cap el seu barnús groc. No recordava l nom d'aquella infermera angelical que tant bé el va cuidar al HOSPITAL COMARCAL DE SANT BOI on el varen operar d'urgències el juliol de 2010.

Al vespre es reunia amb el Germà Llibert, necessitava oxigen per l'ànima i també protecció. Havia d'aprendre a canalitzar la ràbia i l'indignació que sentia contra MIRO ARDEVOL, pensava amb el Guevara creuant el Riu Amazonas nadant per retrobar-se amb els leprosos a quina donava la seva mà sense guants protector contravenien les normes que havia i,imposat la Monja rectora del sanatori.

24.3.2011

Qui és reconegut, creix.

MARIMON es va llevar a les 4 de la matinada amb una agradable sensació al seu cos. Finalment havia tingut un somni agradable, un pel torbi , amb picabaralles, però malgrat tot agradable. En un gran escenari se'm feia n homenatge per la meva tasca de professor a l'Acadèmia, abans de començar l'acte no sé qui va intentar boicotejar-me. Entre tots els assistents van aconseguir expulsar-lo de la sala. La SARA col·laborava en l'organització. Em vaig dirigir al auditori anunciant que aviat parlarien persones molt conegudes.

Se sentia descansat, oblidant les turbulències de la seva existència. Fumà un pitillo en pau. La nit passada havia sopat molt bé al Restaurant CASA MANZANARES.

Va repassar la xerrada iniciàtica que havia tingut amb el Germà Llibert, li havia confirmat que volia entrar a la lògia. Abans però va haver d'esperar-se una bona estona en una saleta bastant destarotada. Va escoltar la conversa de comiat a un altre candidat que es declarava independentista i es justificà dient amb veu forta que per sobre de tot era un lliurepensador. Vaig pensar que aquell tipus era un oportunista. G. Llibert: "Vull ser maçó com en Gaudí", li va explicar les inscripcions que havia vist aquell matí: "Tot surt del gran llibre de la naturalesa". Pensava que la seva exposició sobre l'actual situació personal havia estat satisfactòria , contundent i sincera. Oxigen per l'ànima. Compartir els seus ideals amb altres persones desconegudes. Explicar-se. Això no seria possible durant el primer any doncs si l'admetien passaria a ser n senzill aprenent obligat a guardar silenci. Veure, sentir, callar i escoltar li va dir el G. Llibert. Saber escoltar als altres formava part de les seves assignatures pendents i ara tendria la oportunitat de millorar com a persona.

Abans de la reunió, havia entrat a un Centre d'estètica. Volia un massatge amb final feliç. El van fer passar en una petita sala on l'esperava una xinesa grossa que li va ordenar que es despullés del tot. Li vaig demanar si em podia treure els mitjons. "Todo ¡" va exclamar la massatgista. Quan la gorda xinesa va sortir per portar les cremes un malestar molt gran el va envair . Va saltar de la llitera es vestí i va sortir del habitacle. "Lo oients, estot marea do, no me encontro nada bine". "Cómo ¡ . Tu pagar 20 € ¡. Tu desnudarte todo ¡ ". Li va allargar un bitllet de 20 i va sortir pitant d'aquell tuguri. Un home també xinés li cridava unes paraules que no entenia.

Per poder relaxar-se, va entrar en una perruqueria on li van rentar el cap tres vegades, li van fer un massatge a les cervicals i li van tallar el cabell molt curt. Va sortir net i nou. Notava una forta erecció pensat en el cos de la perruquera que li fregava el seus pits mentre treballava amb els seus delicats dits el seu cap.

"Entonces de pronto me eché a llorar . No pude evitar-lo . Lloré de forma que nadie me oyera, pero lloré, una vez que empiezas a llorar no puedes parar de golpe" . Va deixar CAUFIELD, per anotar aquella frase de SALINGER al seu diari.

Holden CAUFIELD el jove protagonista de "EL GUARDIAN ENTRE EL CENTENO", escrita per SALINGER l'any 1945, li explicava a la seva germaneta Phoebe que el seu professor "nos decía continuamente que habá que unificar y simplificar todo el tiempo. Con algunas csas no se puede hacer esto. Casi nunca se puede simplificar y unificar algo solo porque alguien qiere que lo hagas ¡ . El profesor Vinson, era muy inteligente, pero se notava que tenía menos seso que un mosquito".

MILLAS va sortir molt excitat després de rebre a la seva clienta més difícil. aquella dona estava boja¡. Va anar a trobar aquell carreró fins trobar l'escala , no recordava el pis. Va trucar tots els timbres un per un sense éxit. Al anar-se'n va relliscar amb un gran maduixot que segurament algun veí emprenyat li havia tirat, per poc cau al terra.

24-3-2011

MARIMON es llevà a les 6 del matí, baixà decidit pel C. Verdi. Va trencar per diferents carrers de Gràcia per anar a prendre cafè al BRACAFE davant el Mercat de la llibertat on el feien excel·lent. Puja pel C. Saragossa buscant l'edifici del serveis social del Districte de Sant Gervasi, finalment el troba i anota les dades d'un curs per a dones que volen recuperar la seva autoestima. Dones desesperades era la seva sèrie de TV preferida. Travessa Mitre fins al C. Papua, admira la nova Plaça Ventura i Gassol, recorda la seva fotografia amb els detinguts a un vaixell del port de BCN pels fets d'octubre de 1934, Companys també surt a la fotografia amb un cigarret al llavis i un mocador blanc a la butxaca de dalt de la seva americana. Arriba a l'Av. Vallcarca disposat a fer el camí invers que havia fet feia uns dies. Puja per les escales mecàniques de la baixada de la Glòria. S'atura al C. Repartidors per contemplar una torre molt singular. Es queda bocabadat amb la imatge d'una gran nina nua plantada en un balcó de la torre. Segueix pujant a peu superant poc a poc el fort desnivell per arribar al Parc Güell. Es torna a aturar al C. Verdi per secar-se la suor que li regalima la cara. El C. Verdi és llarguíssim no ho sabia. Es para per fumar. Porta el diari amb fotografies de la ELISABETH TAYLOR, que va mor´ahir a Nova York. S'emociona amb na foto en blanc i negre de EP d'una escena de la gran pel·lícula LA GATA SOBRE EL TEJADO DE ZINC . També hi apareix un guaríssim PAUL NEWMAN. Plora. Pensa que té que lluitar contra la depressió. Però com deia CAUFIELD quan comences a plorar es impossible deixar de fer-ho de cop. Continua l'ascensió i arriba al C. Sostes. L'atrau un modern i elegant edifici de pisos que estan a la venda. Anotà el telèfon de la immobiliari. Es va girar per contemplar tot el recorregut que havia fet. Al fons es veia clarament el Turó del Putxet. Va pensar en el seu gosset blanc. Darrera el Putxet s'extenia es vislumbrava el Baix Llobregat amb turons desperdigolats que estavant sent foradats per gran excavadores. Finalment va arribar a l'Av. Coll del Portell i entrà al Parc per on ahir havia sortit. A banda i banda del camí unes grandioses plantes li van cridar l' atenció, són més grans que els esbarzers del meu jardí de GELIDA, pensava. Li va preguntar a un home que passava pel seu costat com es diuen aquestes grans plantes. "Higochumbos de Marruecos". Li explica que es poden obrir amb un ganivet molt esmolat i menjar la fruita que contenen. Més que fulles sembles orelles verdes de burro. En moltes apareixen inscripcions fetes amb navalles per alguns cretins amb els noms de LUIS, PEDRO, AGAPITO, MANEL, ROSI. Segueix per a ruta nord del parc direcció al Turó de les tres creus . Es queda plantat davant de la extraordinària Torre modernista que fou residència de la família Güell. Any de construcció: 1905. Grans parets blanques, grans finestres i persianes verdes. Enormes porxades fetes amb maons . Baranes cobertes de ceràmica verda. Molta simbologia en forma d'estranyes figures que apareixen per tot arreu. El sol ja regna al matí, són les 8 del matí. Segueix la caminada , grups de peons a qui saludo estan fent treballs de millora de la zona més salvatge del parc. Creua el viaducte dels enamorats, sembla en mal estat. Al forats de les pedres s'amaguen coloms moribunds. Panteisme. Surt del parc per la Riera de Can Toda, un edifici de pisos construïts amb bon gust. Hi ha un en venda. Pregunta al conserge quina alçada té. Es un cinquè i té unes vistes espectaculars, li explica . Sent un desig incontenible de deixar el pis on viu , de canviar de zona , està avorrit de viure en el seu pis, sobretot després de l'incident amb el "calvo" i la seva asquerosa dona la Milagrosa. S'agobia només pensar-hi i el cor li torna a fer mal. A les 9 està sota la dutxa de la seva habitació del Hotel. L'aigua crema quasi no es pot resistir però aguanta uns minuts estoicament.

SALINGER aconsella al lector al final de la seva obra :

"No cuenten nunca nada a nadie de tanta gente. Si lo hacen empezaran a echar de menos a todo el mundo"

Per sobreviure havia de passar desapercebut. Saber anar a dormir molt d’hora i llevar-se aviat.

En un bar mentre beu un cafè anota una frase de la escriptora Janne TELLER "a Europa vivim vides administrades"

MILLAS sempre havia trobat molt mona a aquella clienta tan exigent i histèrica. Qui paga mana deia el seu pare, tu sobretot aguanta. Però aquesta percepció es va esfumar a la última visita per ultimar la demanda de divorci del seu home, com ella anomenava al seu marit a qui MILLAS imaginava que tenia una polla molt grossa, quan de repent després de beure el seu Biomanan se li va escapar una llufa horriblement pudenta. a partir d'aquell dia sentia un cert fastig quan la veia, sort que havia acabaria amb aquell cas , però ell tenia la intuïció de que no seria fàcil deixar de veure-la. L'encanteri es va trencar per una llufa. Aquella dona era despòtica amb tothom, fins i tot amb ell s'atrevia a mostrar-se tal com era no podia evitar-ho. Cal molta energia moral contra la POR als dèspotes. Com diu l'escriptor d'Hondures CASTELLANOS MOYA es molt difícil desmuntar els mecanismes del terror, pensava amb el drama de les centenars de dones desaparegudes, torturades, violades i assassinades al Nord de Mèxic que BOLAÑO relata amb un realisme brutal en les seves obres.

27.3.2011

Mentre pujava amb moltíssimes dificultats al MONTCAU (643 metres) , MARIMON es deixava portar pel seu gosset blanc que incasable anava marcant la ruta. Era un westing sccotish terrier de pedigrí que va comprar al criador Pastor de Piera per 600.-€ li va fer una petita rebaixa per tenir la mandíbula de sobre uns mil·límetres més llarga que la de sota. Circumstància física que no se li notava gens. Però el Pastor no volia gossos amb tares, desprestigiaven el seu negoci. Les grans torres elèctriques d'Alta Tensió marcaven la carena que portava al MONTCAU, sentia el soroll de la corrent com corria entre els cables. I una calavera avisava del perill de mort. Li va venir al cap la gran figura del maquis anarquista CARACREMADA, li va fascinar el film que passaven a les sessions matinals del CINEMA ALEXANDRA, i amb molt de gust ell mateix hauria dinamitat aquelles maleïdes torres.

Al seu diari MARIMON volia aplicar la màxima del gran Talo CALVINO de que s'ha d'escriure de tal forma que posem nerviosos als lectors , sinó un es dorm.

MARIMON veia impossible surfejar per la vida i deixar-se portar, ho pensava mentre llegia assegut sobre una pedra punxeguda al cim del MONTCAU l'article rebregat d'EVM que portava al seva butxaca dels pantalons. EVM deia que "hay que saber esperar y trabajar mucho hasta lograr alcanzar la linea de flotación adecuada para poder surfear, asumiendo siempre que no es posible alcanzar el final absoluto o la verdad inmutable que como repite VOLTAIRE nadie ha encontrado no encontrará jamás".

De fet ni Jesús ho va aconseguir per molt que altres ens facin creure el contrari.

Qui traiciona el més autèntic de si mateix, està perdut , ja que provoca la implacable venjança del destí. La venjança del destí.

MARIMON anotava compulsivament aquest fragment que ell creia el més definitori de la novel·la de SALINGER, mentre es prenia un cafè assegut al llit, també anotava el que recordava del seu somni d'aquella nit: volia agradar al seu pare , li va mostrar una construcció gaudiniana acoblada en un edifici nou. El meu pare m'ordenà que ho destruís. No podia fer-ho, estava enganxat amb ciment , s'hauria de trencar fent palanca amb una barra de ferro. Va sentir una profunda decepció , esperava que la seva petita obra li agradés al seu pare, no va ser possible.

1-4-2011

Deixa't portar pels aconteixements. No lluitis contra el destí. No ets culpable del que passa. No desgastis més el teu cor. Els 50 em xuclen. Mira de passar-ho bé. Causes perdudes.

Al final sempre arriba la negra nit, facis el que facis, vagis on vagis, el final sempre és el mateix . No hi ha res que impliqui un cost tan alt i un profit tan petit com la venjança. MILLAS era dels que mai oblidaven ni perdonaven als qui li havien fet mal. La impunitat el sublevava. Llegia anotacions de quan i en va trobar una de CARL JUNG: "En el món natural el pecat de convertir-nos en més del que som és tan greu com el de convertir-nos en menys del que som".

Damunt d'aquella tauleta blanca, el seu PC tenia un aspecte rude i taciturn, d'una negror infinita.

MILLAS estava en un autopista parat. Un grup de treballadors van aturar el trànsit per protestar per no sé què. Sortí emprenyat del cotxe amb una energia desconeguda va parlar amb els treballadors com si fos un míting i els va convèncer perquè el deixessin passar, dins del cotxe estava l seva filla Clara amb dues amigues que el miraven amb admiració per la valentia que demostrava.

Es despertà sobresaltat a les 4 del matí. Tenia por de llevar-se i de fer soroll no volia desperta ningú. El cor li feia mal. Es repetia que havia de ser fort per creuar la barrera dels 40 als 50 amb plenitud. Em mereixo enamorar-me d'alguna dona. Estimar-la de veritat. Si no puc estimar una altre persona no em podré estimar de debò a mi mateix. Havia de revoltar-se contra el sentiment de culpa. Culpable?. De què?. Es marejava d'angúnia quan recordava tot el que havia fet en aquelles negres nits de luxúria. Van ser reals i això res ni ningú ho pot canviar. Constricció i penediment Escriu una novella li va dir la seva Tieta.

GELIDA. "No són els diners, els que mouen el món, sinó els intercanvis". Volia trobar sentit en aquella frase de MURAKAMI però no va poder.

1984 el va decepcionar.

"Las novelas no dan respuestas. Como dijo FAULKNER lo que hace la literaturaes lo que hace una pobre cerilla cuando se enciende en mitad de un campo en plena noche. No sirve para iluminar nada, sólo sirve para ver un poco mejor cuánta ooscuridad hay alrededor. Hay una especie de incondiionalidad en el amor que nos debilita. En el fondo todos somos sustitutos de alguien por AZAR. La IMPUNIDAD me subleva. Estamos llegando a unos momentos en los cuales se está acabando con la espontaneidad.

Havia de comprar el llibret INDIGNEZ-VOUS de HESSEL. Es el moment de mobilitzar-se. Es l'hora d'actuar.

Va retallar unes declaracions del JUTGE GARZÓN.

"Tiempo de VERGÜENZA por el abandono de losm principios que nos deberían ayudar a afrontar y superar los retos de una crisis económica fabricada por n capitalismo rampante. Tiempo de MEDIOCRIDAD porqué se ha desarrollado una visión alicorta de la situación política y económica. Tiempo de RENUNCIA porque todos en un escenario de corresponsabilidad , estamos consintiendo y propiciando esta situación".

2.4.2011

Va tenir un somni fastigós. algú ejaculava dins la seva boca, podia sentir el semen calent. El BC era al seu costat. Estaven en una gran sala on es practicava un monumental orgia. Homes i dones. dones i dones. homes i homes. Executius tancat tractes sobre indemnitzacions. Era l'infern?. El BC li va deixar les claus del seu pis de Pedralbes. Les deuria perdre pel camí, es veia caminant amb una sensació molt forta de brutícia. Va passar per davant del Consolat dels EEUU, sense un duro a la butxaca. Sol.

MILLAS estava redactant el seu informe sobre una proposta de querella per injuries i calumnies contra un desgraciat que anava explicant les sortides a saunes gais d'un client seu, conegut empresari i pare de familia. L'escàndol va ser monumental. El seu al·legat en la fase de conclusions del judici va ser fàcil d'entendre, concís i fins i tot agradable a la oïda. Per tot el que exposat , va dir de forma solemne, demano es dicti un veredicte de culpabilitat contra els autors dels blog i la pàgina web que el sustenta com autors d'un delicte de injúries i que tanmateix siguin condemnats a pagar al meu client la suma de 900.000.-€ pels danys morals a la seva imatge de ciutadà exemplar.

MILLAS sabia mentir amb una gran naturalitat. El seu client li havia confesat que era un client habitual de les saunes de la zona del Gaieixample de Barcelona, Li havia detallat el que feia i les pràctiques sexuals que mantenia acompnyades per grans quantitats de cocaïna i alcohol. Li deia que una vegada posat perdia totalment el control i que havia estat a festes que duraven 48 o 72 hores de vici continuat.

Es considerava a si mateix una persona molt entenimentada i comprensiva.

e cabró fill de puta. ¡Com l'odiava¡.

Va somiar que ingeria el verí mortal, però la mort no li arribava. La seva ànima es va escapar decidida a retrobar el seu cos. Pujava pel Poble Sec direcció Montjuïc. Havia dormit en una gran sala de l'Hospital Clínic prop d'on va anar a visitar feia molts anys al pobre sr. Médico que es trobava moribund, sol a la seva habitació. El seu lleuger somriure, la seva dent d'or també s'apagava però en el somni li saltava la brillantor al ulls, al seu costat reposaven uns nens. Havia d'aprovar com fos aquell examen de matemàtiques. Va reprendre la seva marxa, aquesta vegada l'acompanyava el seu gosset blanc i els germans C amb el seu difunt pare. Passaven per uns carrers i unes places molt agradables. Al nord es veia la Torre Foster de Collserola. Va veure com el seu cos es descomposava.

Hi ha dues desgràcies úniques a la vida: el remordiment i la malaltia. Suposava que la felicitat era solament la absència d’aquests dos als.

Com és possible que no s’hagi explicat de forma didàctica i concreta, fàcil d’entendre, que el GRAN CAPITAL especulatiu és el principal RESPONSABLE DE LA CRISI, amb la banca de còmplice ?

¡Que tornin SHUMPETER i KEINES per recuperar la moralitat a la economia¡, exclamava com un possés.

Vivim en un món amb en nivell de realitat menor que el del món irreal. Un món caòtic. (MURAKAMI).

També li va cridar molt l’atenció unes declaracions que havien trobat de VICENÇ VIVES criticant molt el paper de l’església durant la postguerra.

Nit de Sant Jaume de 2009 a Gelida: E. Estic bojament enamorat de tu. Em posa moltíssim quan et toques tant el teu nasset, guapíssima viciosa¡. El meu amor només pot ser del gènere platònic. Hi han masses obstacles externs. Tabús com parets impossibles de trencar. Series la meva definitiva perdició. Pensava en el títol de FRITZ LANG i EG ROBINSON mirant els seus quadres en les escenes finals del film envoltat de veus qui li retronaven al cervell. Boig . La teva mirada és pura luxúria. Penso en el teu fluxe vaginal i en la olor de les teves calces. CONOLLY ho té molt clar: unes de les manifestacions del MAL és la LUXURIA. Mai havia sentit un desig tan gran de sexe com el d’aquell vespre. Estirat sol de matinada no podia deixar de pensar en el seu rostre. Li menjaria absolutament tot el seu cos. Sentia com li bategava el cor. A l’estómac tenia na bola de ferro que l’incomodava moltíssim. Era impossible dormir. Sentia por de no veure mai més els seus fills. Quina gran llosa tenia al damunt. No era de ficció com les grans columnes i murs de les pel·lícules italianes de PEPLUM. Aquella nit de revetlla havia recaigut després de gairebé sis mesos. Quina angoixa tan forta sentia quan pensava que faltaven pocs dies per començar les vacances d’agost. Accepta com ets t’agrada i punt. Li deia ella, amb un posat d'una bellesa estratosfèrica . Sentia pena que els seus fills no l’hagessin trucat des de Londres. Sobretot recordava a la més petita. El seu angelet del cor. Que tot quedi a Gelida ¡ . Per distreure’s llegia EL HALCÓN MALTÉS , la descripció de D. HAMMET del rostre de SAM SPADE era extraordinària: SPADE tenia la mandíbula llarga i ossuda, la barba li dibuixava una ferma V, sota una altre V més flexible de la boca. Els narius cap amunt feien una tercera V més petita. Els ulls groc gris eren horitzontals- La V es retrobava quan les grosses celles emergien de dos plecs idèntics. Li venia el record de la imatge de BOGART. La bola de ferro anava disminuint. Procurava respirar concentrat en l’aire buscant l’estat de relaxació. No podia tornar-la a veure mai mes. Es va conjurar per ser digne amb els seus fills, perquè quan deixés d’existir tinguessin un altre record d’ell. Havia de canviar radicalment la direcció , per viure sense grans pretensions, per treballar bé, per ser honest. Calia trobar satisfaccions naturals. No sabia quines però calia trobar-les. El que tingui que arribar ja vindrà. El destí és inescrutable.

Dia de Reis 2010 a Gelida.-

Pensava en el genial director polonès , en el procés judicial en que es trobava, després de tants anys EEUU reclamava la seva extradició acusat d’abusos sexuals a una menor de disset anys a la casa del Jack NICOLSON a Califòrnia. Quina bestiesa. Quina injustícia . Pensava en Busch, Rumsfied i companyia, que haurien de ser jutjats com a criminals de guerra per la intervenció militar a Irak que tans milers de víctimes havia causat ¡ Admirava la gran força interior de Polanski per tot el dolor que havia suportat a la seva vida: la seva família morta en un camp d’extermini nazi, la seva bella esposa SHAON TATE, brutalment assassinada pel clan de Charles MANSON. La seva capacitat creativa i de superació era admirable

La llenya no cremava ni tirant-li oli verge d’oliva. La humitat ho impedia. Tampoc les pinyes servien de combustible. Estava mort de fred. Va entrar al safareig , on de petit havia vist petits ànecs grocs banyant-se, obrí la nevera i sentí un forta olor de llet rància que va tirar al vàter, va trobar dues llanes de cervesa, li serviria d’aperitiu. Va oblidar-se del foc i va posar en marxa la vella estufa de butà que trontollava cada cop que la movia. Amb un got de cervesa gelada pensava amb el Sr. Cros, l’amo de la casa DAMM de Barcelona. Quin gran empresari¡, quina diferència amb el cabró del Díaz-Ferran, president de la patronal espanyola. Porc franquista. Se servia del seu càrrec per fer política pro-PP, un cas similar al de JOAN LAPORTA, sempre present en les manifestacions d’aquests sobiranistes de pa sucat amb oli. Els populismes s’estaven escampant per tota Europa i Laporta era d’aquesta espècie. Personalistes sense ideologia definida, que tenien en comú buscar un enemic extern com a culpable de tots els mals de la seva pàtria.

Per TV3 donaven un FC Barcelona-Sevilla. Quina ignominiosa retransmissió, els joves locutors feien brometes estúpides i s’omplien la boca de patriotisme. Sobretot un molt gras amb ulleres i accent de Lleida. Un patriota és un idiota com escriví Betrand RUSSELL. Mostraven imatges de la llotja –abans dèiem palco que sona molt millor- on apareixien rient els presidents dels dos equips. Lapuerta i Del niu, bromejà aquell imbècil. El President de la Generalitat Pasqual Maragall amb una gorra escocesa de quadres, també era segut a la llotja, i no va ser ni anomenat pels locutors de TV3. Quina puta merda de país¡. Això seria impossible amb l’anterior President que ho controlava absolutament tot ¡ . Segur que no tenien ni puta idea de la història del Barça. Les lligues guanyades heroicament després de la guerra civil amb Mariano Martín i el César Rodriguez i un entrenador Enrique Fernández que va escapar per poc de ser jutjat com a persona “no adepta al régimen”. El viatge amb vaixell cap a Amèrica del primer equip en plena guerra civil , després de l’assassinat del president Josep Pinyol comés per falangistes. Molts ja no varen tornar com ara Salvador Artigas, qui vint-i-cinc anys després va ser amnistiat i entrenà una o dues temporades al Barça a finals dels anys seixanta. Recordava com si fos ara el dia del Guruceta Muro, l’any 1969 o 1970, era al camp amb el seu pare i es diputava un Barça-Madrid de la Copa del Generalísimo. Tota la gespa plena de almoadilles , el partit suspès, la policia vestida de gris repartint cops de porra a dreta i esquerra. Tenia la imatge a la seva memòria del madridista Amancio llençant el penal amb parsimònia que Guruceta va pitar per una falta de Torres a Velázquez tres o quatre metres fora de l’àrea.

2 Juliol 2010

M’estic tornant un revoltat, pensava

Les persones totalitàries i despòtiques tenen tendència a un pensament delirant quan es troben sota pressió , sotmesos a un gran estrès. Per això no podia aguantar a aquella clienta , li volia escriure una carta demanant-li que es busqui un altre advocat. Va recordar els consells que li donava el Sr. Cirera, mort fas un mesos, quan ell començà a exercir: No manifestis mai davant els clients les teves idees personals. Parles massa¡. Tu “ver, oir y callar”. Muts i a la gàbia ¡. Feia un gest amb la mà passant pel llavi com si fos una cremallera que tancava la boca que mai no oblidaria. La repetia a la seva filla petita i ella l’imitava el gest mentre reia naturalment.

Pensava enviar una carta certificada als seus sogres, explicant la realitat del matrimoni amb la seva filla , i la precarietat econòmica que patia.

De su admirador que espera su respuesta,

MARIMON MARIMON

Octubre de 1987: Carta de su MADRE DESESPERADA (transcripción literal):

¡¡Oh¡¡ que enmarañada tela de araña tejemos la primera vez que empezamos a engañar¡¡ - W. SCOTT

MARIMON, hijo

Un mentiroso tiene que tener mucha memòria, ser muy cínico para no querer acordarse de lo que ha dicho o no ¡¡

Es ya tanta la duda que existe en mí sobre tí, que yo te llevé en mi sangre y te conozco tanto que no puedo quivocarme.

Por esto quiero hablarte...

Céntrate bien, tienes muy buenas amistades, però lo difícil no es tenerlas sino manternerlas.

No vayas de estrafalario por la vida. Esta gente estrafalaria tienen su momento pero acaban cayendo, son de temporada.

Te quiere Mamá

Estigmatitzat: persona marcat de per vida per alguna desgràcia o circumstància.

BAUDELAIRE traductor de la obra de Edgar Allan POE al francés i divulgador de POE per tota Europa, va escriure va vida tormentada del gran escriptor de Baltimore (1813-1849). Per BAUDELAIRE, POE era un predestinat, un senyalat per la desgràcia . “Il existe des destinées fatales; il existe dans la littérature de chaque pays dels hommes qui portent les mot guignon écrit en caractères mystérieux dans les plis sinueux de leurs fronts”.

POE va ser un home estrany . Segons alguns biografs de l'escriptor, això va ser a conseqüència de la visió de cadàver de la seva mare quan només tenia tres anys d'edat. La seva imatge mai s'esborraria de la seva memòria. No de la memòria que es recorda conscientment, si no de la memòria profunda que resideix al nostre interior, ignorada per nostaltres mateixos, i sobre la qual s'edifica el nostre caràcter i el nostre destí.

Li venia a la memòria el pianista tocant Chopin, i una immensa tristor el va fer plorar.

Sovint MARIMON es considerava marcat per la desgràcia.

Quan visità al pobre MILLAS , CLARA la seva filla gran el va portar a la cuina per explicar-li que el seu pare aquell matí havia patit un brot psicòtic molt fort, havia prés un gavinet del calaix i va esgitzar tota la tapisseria del sofà verd anglès amb orelleres . Ara es trobava dormint, sota els efectes de la medicació. MARIMON va preguntar a la Clara si podia ajudar-la en el que fos. La noia li va dir que gràcies però no fa falta, ara ho tinc tot sota control. Sortint del domicili del seu amic, va entrar amb afany al primer bar que va trobar , necessitava beure's un whisky per tranquilitzar-se. Va trucar al mòbil de la massatgista transexual i va quedar en anar-hi en mitja hora. Va pensar amb desgrat que la vida és una lluita contra la força de la inèrcia. Deixar-se portar per la inèrcia suposa perdre el control de la teva vida, li recriminava MILLAS. I ara de que li serveixen a ell aquests consells, es preguntava MARIMON, esperant que el travesti li obris la porta de la luxúria. Pecat capital. Una de les formes en que el mal es manifesta. Se'm enfot¡. Al cap de dues hores va sortir d'aquell pis amb els cabells mullats, davant seu tenia la Filmoteca i sense pensar-so va comprar una entrada per amagar-se a la foscor de la sala i es va quedar amb la boca literalment oberta veient les imatges en blanc i negre de “TARZAN Y LOS CANÍBALES” amb Jonhy Weismuller. Una expedició de blancs cobdiciosos busquen un tresor en un territori poblat per unes tribus que practiquen el canibalisme. Com sempre passava a les pel.lícules de TARZAN, mentre la expedició pujava per les altes muntanyes de tant en tant queia un pobre negre carregador pel precipici fent un crit esgarrifós que el fascinava. Els canibals van sorprendre a dos negres de l'expedició i lligats com a bèsties els portaven a matar, els crits d'ajuda dels dos pobres desgraciats no van tenir cap resposta dels blancs que dirigien la operació. Eren uns crits de desesperació terribles, posaven la pell de gallina.

Miquel , el jardiner de El Puig continuava podant les plantes i els arbres, cric. Crac, cric, Crac. Semblaven senyals d'una garsa matinera.

Havia de preparar la seva intervenció en un judici per l'acomiadament de dos-cents treballadors i presentar un recurs contra l'expedient de regulació (ERE) presentat per la empresa. Coneixia a la família propietària, els Riberrodes, i sabia que eren tots uns dèspotes i el fill psicòpata era que dirigia la empresa, però també sabia que tenien molts milions d'euros en bancs andorrans o amagats en caixes blindades privades. Tipus com aquests formaven part del electorat que va propiciar la victòria de la dreta al seu país. Va apuntar-se la frase d'en Teixidor explicant els seus records de la post-guerra a Manlleu i Osona : en el catalanisme i els catalans també hi ha una arrel totalitària, feixista i intransigent. Llàstima que els RIBERRODES fossin de Sabadell.

Lectura del EVANGELI SEGONS SANT MATEU:

En aquell temps,

En veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya,

s'assegué i els deixebles se li acostaren.

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

Benaurats els qui tenen fam i set de ser justos¡

vindrà el dia que seran saciats.

Benaurats els humils

són ells els qui posseiran el país.

K. MARX – F. ENGELS “LA SAGRADA FAMILIA” : “si l'home és format per les circumstàncies, llavors és necessari formar les circumstàncies humanament”

Com que l'argument no és creïble, és obvi que hi ha gat amagat. Aquesta histèria per fer complir el Programa només s'aplica al punt 485 -“supressió del impost de successions”-, però en canvi no val per altres punts com ara el 101 -“Es reduiran les llistes d'espera per a intervencions quirúrgiques, i s'establiran temps màxims per a cirurgia electiva”. Aquesta ESTAFA intel.lectual suposa que el respecte per la literalitat del programa s'ha de mantenir només quan convé i en funció de la ideologia que convé. Es curiós, no? Fins fa quatre dies , els carrers estaven envaïts pel somriure taronja de CiU: el feliç logo creat pel brillant equip de campanya va ser el símbol d'aquella arribada al poder. Però després de 100 dies de mandat el somriure s'ha tornat en ganyota amb una única i des-coordinada cantarella: retallada, retallada, retallada. Artur Mas sabia que hi havia una crisi molt profunda i venia optimisme amb un somriure com a logo. CiU va guanyar amb un somriure que ja s'ha endut el vent. L'optimisme que servia per a la campanya electoral s'ha tornat pessimisme quan s'ha arribat al govern. Aquest, i no cal altre, és EL GRAN INCOMPLIMENT.”

Indignat , va estar a punt d'enviar un correu al Conseller RECODER, antic

amic seu de partit i que encara apreciava i respectava molt, guardava el text que no va arribar a enviar-li i que deia:

Amic Lluis,

Afectuosament,

Albert Soms “

15-1-2010 – ALP (CERDANYA) La neixen brut de SIMENON , assegut a un banc de pedra gelada de la Plaça de la església de construcció llombarda. Va passar una dona gran que va estar a punt de caure relliscant sobre el gel

“...cago en la mare del tano quan era gitano ¡ “ , cridà la dona.

També feien recomanacions en música i cinema. Va prestar atenció a “KIND OF BLUES” de MILES DAVIS, considerat un dels millors discos de la història del jazz que ara es reeditava. També estava a la venda en DVD el film “FUNNY GAMES” de MICHAEL HANEKE (1997), un drama terrorífic que no havia vist. Havia llegit en una revista de cinema que article que acusava a HANEKE de ser una persona egòlatra. Quina gran estupidesa, va pensar.

Sentia una gran il.lusió per anar a comprar el gosset per la seva filla CLARA, era un pura raça Westies Scoth Terrier, blanc com un ciri pasqual.

Passaven els minuts i el desgraciat del MARTÍN no apareixia. Començava a sentir fred de debò. Hauria d'haver quedat al Hotel del Lago de Puigcerdà, però la prudència el va fer decidir a trobar-se a la plaça de la vella església d'Alp, no es podria comprometre i no sabia en quin estat arribaria el MARTIN, si es que arribava. Es lamentava pensat que molt sovint les idees dificulten les solucions.

El DAVID MARTÍN era un tipus abjecte, el darrer grau de l'abaixament, baix, vil, digne del més gran menyspreu. Tot el que vulguis però et té agafat pels collons es deia MARIMON . Qui contracta un assassí a sou l'haurà de tenir en nòmina tota la vida.

Va recordar quan el seu pare , exasperat, va trencar una figura de porcellana contra terra i va acusar la seva dona d’haver fet desgraciat al seu fill, casant-se amb aquella mula seca que no valia ni l’arnès que duia.

Quan va apagar el seu ordinador es va tranquil·litzar recordant la frase de CHURCHIL de que no hi ha res que impliqui un cost tan alt i un profit tan petit com la venjança.

Va penedir-se de no haver afegit al correu per la seva clienta que el mal a les empreses també es manifesta amb el maltractament o la tirania dels amos als envers els seus empleats.

Com deia PASCAL a la seva obra cabdal “PENSÉES”: “tots els mals que agafen els homes els vénen per no ser capaços de quedar-se tancats a casa seva”. Era absolutament genial. Una veritat com un temple, que calia aplicar a la seva conducta.

El gran dibuixant JEAN GIRAUD “MOEBIUS” havia acomplert 71 anys. El va descobrir de jove amb els còmics de les aventures del tinent M. BURBERRY, tenia tots els títols i sentia un entusiasme malaltís per aquesta genial obra. Posteriorment va ser el creador de la maqueta del monstre de ALIENS EL OCTAVO PASAJERO , va veure aquesta pel.lícula el dia que la van estrenar a Barcelona al Cine MONTECARLO del C. Provença. Avui ja no existeix. MOEBIUS era entrevistat a LV i la frase del titular era la seva proposta de deixar-se portar per l’inconscient. Textualment deia que si et deixes portar per l’inconscient un àngel parlarà a través teu. Al principi la frase l’impactà, però amb el temps va comprovar que aquest àngel també podia ser el caigut devot del diable. No podia refiar-se del tot del seu inconscient. El vici el perseguia i no era gens fàcil dir-li que no.

La força te la dona la teva capacitat per comunicar-te. Capacitat de comunicació. Això es vital per liderar qualsevol projecte senyora.

La debilitat ha estat una companya de viatge, i potser aquest és el meu talent: acceptar la meva debilitat i imperfecció.

JORGE CASTANEDA – Rosa Maria SOMS que en pau descansis in eternal – i la busca del Guerrer Espiritual , la dura batalla de guardar la consciència intacta fins el final, no sap si es gràcies a la voluntat o és un misteriós regal genètic. Va experimentar amb l’LSD i diu que conquerir l’èxtasi. Volar és la metàfora. Llegia assegut al wàter amb el cap embotat. S’havia pesat 91,400 grams , havia perdut 7 kilos en dos mesos. Anotava en una petita llibreta les qüestions que plantejaria al Sr. Williams a la reunió d’aquell vespre:

L’excés d’orgull avinagra el caràcter. Vigila el to de les teves preguntes. Pensa com un bon jurista: amb objectivitat i exactitud. Hans KELSEN “Teoria Pura del Dret” 1934. La Llei és basa en la raó, no en la passió, per molt que ens apassioni el Dret.

Mentre es dutxava li vingueren al cap imatges de “CUANDO RUGE LA MARABUNTA” amb Charlton HESTON, i la sensació de sadisme que tenia veient les imatges del natiu que s’adorm i es devorat per les formigues carnívores de l’Amèrica del Sud. Els crits d’aquell desgraciat mentre li anaven buidant l’estomac pessic a pessic milers i milers d’aquells éssers devastadors. Va experimentar una erecció excitat per aquella visió.

Va trobar-se prenent un tallat al seu veí i amic Domingo. Sempre li retreia que a les reunions parlava massa i que sovint parlava dels altres amb un irònic menyspreu, que interrompia als altres mentre estaven parlant, que no sabia escoltar. Domingo era soci de l’Ateneu i el va obsequiar amb un llibret amb els millors poemes de CARLES RIBA (Nascut al C. Muntaner número 1 de Barcelona el 23 de desembre de 1893- morí a la seva ciutat l’any 1959), el seu preferit era “Salvatge cor” (1947) i deia:

“He dormit dins la torre obscura

de nit en la nit sense cel

En tres somnis he estat arrel

i flor d’una estranya aventura”

Recordava una altre seqüència del seu somni, feia negocis amb un enemic seu irreconciliable. Es posaven d'acord amb el que cobrarien fent una feina d'assessorament a un Casal d'avis.

El receptari de TALESE per ESCRIURE: Primer curiositat. Segon, paciència. Tercer, establir una relació de confiança. Quart, l'educació i el respecte.

FRANK SINATRA tenia una mirada neta, precisa, poderosa, poètica i inoblidable

Ja dins la Sauna finlandesa va saludar al DOCTOR BARRET. Feia anys que el coneixia i tenien exactament la mateixa edat. El Doctor era vidu. La seva dona va morir ofegada al mar del port de la Selva. Va ser una gran tragèdia. Segons Barret va tenir un tall de disgestió. La paella és molt perillosa. Costa molt digerir-la.. Escolti'm una cosa Doctor, ¿on m'aconsella que vagi per anar a lligar ? . Al “LUZ DE GAS” , vagi cada setmana els dimecres entre les onze i les dotze . Hi han la tira de separades de quaranta cap amunt . Moltes estan boníssimes i tenen moltes ganes de sexe. Si els explica que és advocat ho tindrà molt facil. Experimenta. Bona resposta. Els hi diu que les ajudarà en el seu divorci. Té moltes possibilitats. Però ha de ser constant. Però si no sóc advocat exercent. Només sóc llicenciat en Dret. ¡Es igual ¡ , per a elles és el mateiix ¡ . Pensava en les èpoques de caps de setmana al BALNEARI PRATS de Caldes de Malavella, la facilitat per trobar una ànima solitària era extraordinària. Totes tenien ganes de follar. Suposava que el seu estat i la influència de l'aigua eren claus per acabar al llit. Es va tapar amb la tovallola al notar l'inici de la erecció. No fallava. La natació era fonamental per la seva existència. Lamentava que feia masses setmanes que no hi anava. No es podia permetre aquella falta de disciplina. Ja portava 30 minus dins la Sauna. Xop de sour que li regalimava per tot el cos. Els porus de la pell eren oberts i suraven a discreció. Sortia per dutxar-se amb aigua gelada i entrava novament a la Sauna. Eliminava quasi un litre de toxines. Era meravellós. Podia afaitar-se sense sabó. Quin gran invent dels nórdics ¡ , molt abans de Crist els nórdics ja es construien petites cabanes de fusta que escalfaven per sota la terra amb carbó. Pensi que als paisos nórdics és molt difícil suar. Clar, sino t'empaiten ¡ . Reien a gust. El Doctor es va acomiadar. Au revoir Monsieur BARRET ¡ . A bientot Monsieur MARRIMON ¡ . Sol prenia el diari i llegia per no aborrir-se. Havia de col.locar-se de manera que no mullés el diari amb la suor que li queia del cap. Mantenia el coll recte i anava fent rotacions tal com lo havia ensenyat el bon Doctor a qui apreciava de forma sincera. Pensava en les aventatges dels règims multpartidistes existents als paisos del nord d'Europa. El Dr. BARRET era partidari del bipartidisme. Ho havien discutit bastant al principi fins que ho van deixar estar. Si fas sauna has de procurar que el cor bategi el mínim. Recordo un jove que el van haver de salvar in extremis per una lipotimia.

“Sans la liberté de blamer il n'est point d'eloge flatteur” -BEAUMARCHAIS

Pensava en el que devia patir un dels seus referents DASHIELL HAMMET , l'home que es va negar a parlar a convertir-se en un delator. De camí a la reunió es va comprar el llibre INTERROGATORIOS (Ed. Errata Naturae) , va retallar una fotografia de Hammet durant els interrogatoris que va haver de suportar durant el seu segon judici de març de 1.953. El llibre descriu l'enorme força moral que va mostrar durant els anys dels processos de la Caça de Bruixes instigats pel senador Mc Cartthy per les suposades activitats nord-americanes. Durant els interrogatoris HAMMET lacònic com el seu personatge SAM SPADE , es va acollir a cada pregunta que li feien a la Cinquena Esmena de la Constitució dels EEUU (“Em nego a contestar a la pregunta perquè la meva resposta podria incriminar-me). El tribunal de forma obsessiva que confessés que era comunista i que delatés a altres persones. Hammett va ser jutjat i tancat a la presó l'any 1951 per negar-se a declarar. Tenia 57 anys. Hammet com a exemple de persona amb una ètica inaguantable , capaç de perdre-ho tot per defensar Elsa seus principis fins les últimes conseqüències.

MI.preparava el discurs : el món , amics i amigues, es troba dividit pel nacionalisme, l'odi religiós i el racisme, entre d'altres símptomes del retard de l'espècie humana. Ho havia copiat i traduït d'un article d'en JOHN CARLIN.

Ell mateix havia catalogat la escala de la degradació humana, turmentant-se per conductes i experiències viscudes : sinistre, horrorós, abjecte, vil. Mal pare, xingat de merda.

Mail a la clienta X explicant-li la seva malatia i presentant la renúncia.

MILLAS va dipositar la seva carta a la bústia

Amic Lluis,

Afectuosament,

Alfons MILLÉS

Es va comprar el diccionari de símbols de CIRLOT. EL fascinava la simbologia

El Dr. COLLONS li havia confessat que havia passat èpoques en que fumava cànnabis, però ho havia deixat , al menys temporalment, per l'ansietat que li produïa , pels instants en que sentia haver perdut l'oremus com quan es regirava les butxaques buscant un objecte que no trobava , fixacions, nerviosisme, pèrdua de memòria material, que no significa conceptual migmatitzava solemnement. Creia que no valia la pena patir aquesta ansietat malgrat les visions que sentia que el traslladaven a una altre dimensió. Havia de cultivar l'espiritualisme natural. Permeabilitat del cànnabis de màxima puresa, de síntesi deia, que li proporcionava un col·lega que treballava en un laboratori multinacional , era molt temptador, coincidia amb un dels cínics més extraordinaris de la literatura TOMAS RIPLEY : li agradava viure perillosament. El seu passat era el seu present, no patia de remordiments malgrat ser un assassí . El Dr. estava treballant en un estudi científic sobre aquest fascinant personatge creat per PATRICIA HIGSMITH. Es justificava en que existien addiccions molt pitjors que la seva o actituds davant la vida més abjectes, vils i repugnants. MARIMON sempre li donava la raó. El DR. COLLLONS l'havia ajudat. Sempre estaria en deute amb ell. Has de procurar reinventar-te cada dia, obra't a la realitat que també inclou el misteri, prescindir de l'inconscient ens priva d'un 80% de la realitat. Li mostrava estadístiques del professor de psiquiatria de Viena que havia estat el seu mestre. ¡ Els mestres són els infants, ells neixen lliures , amb una innocència RADICAL oberta al misteri, a la confiança en la vida. Es preguntava fins quan duraven aquests efectes dels infants. Quan es despesdien li va recordar la recepta de VIAGRA. Mentre li extenia va citar a JUNG “La vida te hace una pregunta cuya única respuesta eres tu”. Baixant per l'ascensor intentava entendre aquella frase i no ho aconseguí.

“Frequentment es fa justicia, però quasi mai és fa el que és just”. J. BANVILLE – EL LIBRO DE LAS PRUEBAS .

“Amic Ramón,

T'adjunto una targeta amb les meves dades.

Quan vinguis a Barcelona, truca'm.

El teu amic,

MILLAS “

Feia molts mesos que no l'afectava tant la lectura d'una novella com EL PERIODISTA DEPORTIVA de RICHARD FORD (1944 Jackson, Mississipi) , li va causar una tristor infinita, la identificació amb els sentiment de solitud total del protagonista FRANK BASCOMBE era total. La falta d'amor o l'amor perdut. No trobar ningú a casa quan arribes al vespre amb qui compartir res. La lluita interna per anar sobrevivint, superar la mort del seu fill de nou anys, el seu divorci, el suïcidi del seu millor amic, adversitats duríssimes que va superant estoicament al llar del relat. Fes un esforç sincer per no perdre mai la perspectiva de les coses. Fins que cap al final defalleix. “Tothom té dret a la felicitat, però en moltes ocasions res no pots fer per ajudar-te a tu mateix”. Aquesta forta pena interior l'acompanyaria per sempre. Necessitava estimar alguna dona, tocar-la, sentir el seu olor, riure. Té raó Ford quan diu que el plaer del sexe és l'origen del 80% de la felicitat. “Sic transit gloria mundi”. Això també sempre és veritat. La revolta interna explota com una bomba retardada que tenia desactivada en el seu interior, quan la policia li comunica el suïcidi i queda magistralment reflectida quan contempla amb una mirada gèlida un crucific clavat a la pared i es diu amb ràbia a si mateix “que ELL procura que tot el món tingui una vida miserable, i després passa de tot. Que ELL hauria de ressuscitar en un món tan complex com l'actual. Que ELL es cauria de cul de la Creu. Que ELL no seria capaç ni de vendre un raspall”. Aquest gir tan radical i inesperat, confirmava la seva admiració per R. FORD , sens dubte un dels grans escriptors vius, del que només havia llegit L' ULTIMA OPORTUNITAT.

Li va recomanar que molts cops és millor no arriscar-se. Pots arriscar-te massa i acabar sense res, excepte amb el remordiment com única companyia, del que ja mai més te'n lliuraràs.

Surt de l'abisme i les tenebres, veuras la llum ¡ BOAZ¡

Visita l'interior de la Terra, i rectificant trobaras la Pedra oculta.

Vida iniciàtica. Transmutació simbólica, espiritual, moral i mental, segons el camí que volgueu prendre.

Les tres Llums: la sabidura. La força, la Bellesa.

“No coneguéssiu altres majestats que aquelles actives intel.ligències” JS PAPASSEIT

“El silenci inclou l'elogi; t'ho dic de debò” ANGEL FOXX CLARK.

Qui parla molt , pensa poc.

Va despertar-se de matinada , baixà com sempre a prepaprar-se el café, el gosset blanc encara dormia plàcidament amb les cuatre potetets enlaire tocant Nirvana. Es va espantar amb el cant del gall quan el cel de GELIDA encara era fosc. De la vella cuina carbonera que encara es conservaba des de 1.925 va apareixier un gros escarabat negre caminava lentament, l'avia vst i s'aturà. El va esclafar amb un diari que algú s'havia deixat, va recollir l'insecte amb el ventr reventat reventat i el tirà al wàter. Va sentir com el goss baixava lentament les escales encara mig adormit. Vestit amb el café a la mà va encendre el seu primer pitillo. Intentà apuntar el somni ....es veia envoltat de situacions perilloses, de luxúria, d'ostentació, passejava pels carrers de Madrid amb descapotable, reconeixia a persones amb les que he tingut tractes i bastants mals records, l'home del cap blanc rient i mostrant les seves dents del vell cocaïnòman , aparentment ho passava bé però interiorment sentia por i angoixa. Finalment em va arribar una notificació conforme m'havien pagat una indemnització per estar de baixa que incloïa una important quantitat d'OR. No recordo res escridàs al gos i s'endinsà pel bosc del Serralet. Llavors se li aparegué na altra senyal. Mig enterrat va veure un objecte de ferro. Amb el bastó va aconseguir descobrir l'objecte . Era un cancel (cincel)

El deure de silenci i discreció.

Va anar a veure EL PADRINO I , còpia restaurada de 1972, amb el seu fill : “no diguis mai el que penses interiorment davant d'un possible o estrany” va recriminar un immens Marlon BRANDO al seu fill Sony. K enemic.

La disciplina del silenci. Tenia tant per aprendre ¡

Alguns pecats són tan horribles que no tenen pedró possible. L’ànima queda per sempre perduda. La consciència caiguda en desgràcia.

Va reflexionar molt sobre LA VENJANÇA, mentre llegia “LOS ATORMENTADOS” de John CONNOLLY, Ed. TUSQUETS, serie detective CHARLIE PARKER. Traducción de Carlos Milla Soler. Juny 2011.

“La venganza se revela como su propio verdugo” – John FORD The broken heart.

En otro tiempo busqué venganza. Nunca más lo haré.

Pero este mundo está lleno de cosas rotas”. Són reflexions de PARKER.

Va anotà el bell poema de SALVATGE COR (1948) de CARLES RIBA:

“He dormit dins la Torre Obscura

De nit en la nit sense cel;

En tres somnis he estat arrel

I flor d’una estranya aventura,

pur envaint la cega altura

o aixecant els morts de llur vel

per prendre, al meu rostre infidel,

de no sé quin d’ells la figura. “

Alguns pecats són tan horribles que no tenen pedró possible. L’ànima queda per sempre perduda. La consciència caiguda en desgràcia.

Va reflexionar molt sobre LA VENJANÇA, mentre llegia “LOS ATORMENTADOS” de John CONNOLLY, Ed. TUSQUETS, serie detective CHARLIE PARKER. Traducción de Carlos Milla Soler. Juny 2011.

“La venganza se revela como su propio verdugo” – John FORD The broken heart.

En otro tiempo busqué venganza. Nunca más lo haré.

Pero este mundo está lleno de cosas rotas”. Són reflexions de PARKER.

Va anotà el bell poema de SALVATGE COR (1948) de CARLES RIBA:

“He dormit dins la Torre Obscura

De nit en la nit sense cel;

En tres somnis he estat arrel

I flor d’una estranya aventura,

pur envaint la cega altura

o aixecant els morts de llur vel

per prendre, al meu rostre infidel,

de no sé quin d’ells la figura. “

Alguns pecats són tan horribles que no tenen pedró possible. L’ànima queda per sempre perduda. La consciència caiguda en desgràcia.

Va reflexionar molt sobre LA VENJANÇA, mentre llegia “LOS ATORMENTADOS” de John CONNOLLY, Ed. TUSQUETS, serie detective CHARLIE PARKER. Traducción de Carlos Milla Soler. Juny 2011.

“La venganza se revela como su propio verdugo” – John FORD The broken heart.

En otro tiempo busqué venganza. Nunca más lo haré.

Pero este mundo está lleno de cosas rotas”. Són reflexions de PARKER.

Va anotà el bell poema de SALVATGE COR (1948) de CARLES RIBA:

“He dormit dins la Torre Obscura

De nit en la nit sense cel;

En tres somnis he estat arrel

I flor d’una estranya aventura,

pur envaint la cega altura

o aixecant els morts de llur vel

per prendre, al meu rostre infidel,

de no sé quin d’ells la figura. “

CARTA A LLUIS RECODER

Amic Lluis,

Resto a la teva disposició pel que necessitis.

Afectuosament,

Albert Soms

6-7-2011

Va escriure al VGM demanant-li ajuda per superar els primers temps de profà, es especial quan a :

1) la disciplina del silenci, que li costava moltíssim tenint en compte la seva condició personal com advocat que era d’una complexitat extraordinària.

2)La dificultat enorme que tenia per meditar, li resultava impossible abandonar el món profà.

3) Les dificultats afegides dels símbols en les seves planxes, un problema menor d’acord, però era bastant sapastra amb l’ordinador i li costava no deixar de posar els símbols.

4) Un fet que no li va agradar el dia de la iniciació : finalitzar amb l’himne del Segadors i la bandera, mentre tots els germans havien de saludar rígidament.

No sé que fallarà finalment el TAS (Tribunal Arbitral del Esport) , però si s’acaba sancionant al Contador s'estarà cotmetent una greu injustícia i una il.legalitat.

Relatos breves de un abogado barcelonés

ELS DIARIS DE 1991

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL INTERROGATORIO

EL ASCENSOR