NO ET RIGUIS MES DE MI

 

                                    NO ET RIGUIS MÉS DE MI

 

"Van beure, després de fer topar les dues copes molt lleugerament,  tan lleugerament que el contacte fou gairebé imperceptible". 

Aquesta frase pertany a la novel·la d’Ernest HEMINGWAY “Més enllà del riu i sota el arbres” ,  HEMINGWAY pot dir en poques paraules i visiblement, allò que qualsevol altre persona dilueix i allargassa.

Ell li aguanta el cap amb la ma. Ella es deixa guiar. “Molt bé preciosa, així, així, no paris, no paris, ja em ve...., si , si, així...”  No aconsegueix entendre el que ella  li diu , però executa els seus moviments de forma admirable.  S’incorpora  satisfet, se sent  estranyament protector. “T’acompanyo a casa en cotxe, no trobaràs cap taxi a aquestes hores.” – parla mentre fuma . “No puc viure pendent del que t’agrada i del que no t’agrada”. La sent caminar per l’habitació recollint la seva roba aquí i allà, volàtil com un element químic, amb un pas d’esclop elèctric, com si escoltès el conillet de l’anunci de les piles de la TV. Es gira per acariciar-la i no la trova, ha volat. No s’explica com, no ha sentit la porta. Tanca els ulls i la sent parlar . “No seràs mai un bon novel·lista , no saps escoltar”. “No, no i no¡ jo decideixo el que vull fer amb la meva vida.   T’agradi o no t’agradi. Fot el camp gossa botiflera¡.  Si encara hagués  somrigut.  O s’hagués enfadat . Però no¡  Després d’haver-lo  mirat  de cap a peus., havia esclatat en una rialla inacabable, ofensiva, histèrica, que li feia trontollar els seus pits nus i la feia encara més desitjable .   Et prohibeixo que riguis ¡ .  Però ella encara reia més , fins a venir-li llàgrimes als ulls , i a la fi l’agafa violentament pels punys i la empenta cap el llit.  La tovallola era allà mateix, a l’abast de la seva mà.  Mongòlica¡. La pluja del carrer Betrán, era densa, constant. “Mentre el savi busca, l’artista troba; has entendre que la veritat és l’aparença, que el misteri és la forma, i que el més profund que té l’home és la seva pell· . “La quarta simfonia de MAHLER a tot volum era el turment que utilitzava el Dr. Rostitch amb els interns lligats als llits gemegant de dolor, amb escuma a la boca de l’odi. Jo ocupava el llir número 5. Era espantós, estimada, era espantós, perdona’m , no patiràs només seran uns segons, perdona’m....no et riguis més de mi, et suplico que no riguis més”·