MEMÒRIES DE MARIMÓN ANY 2011

 

                                                    EL CLAN PUJOL     

12.1.2011. 

Finalment  aconsegueix culminar el cim del MONTCAU. Aixeca els braços i dona gràcies al Déu Sol.  Respira, medita, sobre la solitud, esforçart per disfrutar de la teva companyia, la teva ombra. Sigues autosuficient, viu centrat en el present practicant l’atenció plena. Contempla les vistes, en dies clars pots veure Igualada. Controla les teves emocions, les teves pors. No són pertorbadores  les coses que ens preocupen, sino les nostres opinions subjectives, sovint infondades, irracionals, sobre elles.     Segur sobre una pedra punxeguda del cim del MONTCAU llegeix l'article rebregat de  LA VANGUARDIA CULTURAL que portava al  butxaca dels pantalons.  LVC deia que "hay que saber esperar y trabajar mucho hasta lograr alcanzar la línea de flotación adecuada para poder surfear, asumiendo siempre que no es posible alcanzar el final absoluto o la verdad inmutable que como repite VOLTAIRE nadie ha encontrado y y no la  encontrará jamás". No recorda qui ho ha escrit.  Sent dolor al cul per la maleida roca, podria haverr trobat  una esplanada per estirar-se sota un pi, però les presses sempre guanyen. 

Decideix retornar, la baixada és perillosa.  Precipicis a dreta i a esquerra. Les maleïdes pedres. Finalment, arriba a la Masia de Cal Serret , el camí és molt diferent. El verd el tranquilitza. Travessa uns dos kilòmetres de vinyes envoltats de roures.  Para a beure a la font del Vent. S’asseu sota una figuera perfumada, regalimosa,  i es fuma un cigarret. Tot el que l’envolta no ha canviat. Fa segles i segles que es manté igual. S’apropa al Castell de Gelida i veu la torre Soms blanca.  Quan arriba s’estira al llit esgotat. No sap el perquè reflexiona sobre la traïció. 

 La traïció a un mateix és el primer esglaó cap el fracàs. Hi ha dues formes diferents de derrota: davant els altres i davant nosaltres mateixos. Aquesta segona forma de fracàs és molt més dura, sobretot si inclou la traïció a les nostres conviccions o a la nostre moral. Suposa la destrucció del nostre prestigi intern.   Qui traiciona el més autèntic de si mateix, està perdut , ja que provoca la implacable venjança del destí. No té volta de full. 

Agafa el diari i apunta al seu quadern: 

 Eduard MILIBAN , líder del Partit Laborista anglès, no es va implicar el suficient quan els Republicans espanyols li demanaven desesperadament ajuda per derrotar el feixisme. "Aquella omisión del deber de socorro a la democracia fue clave en la derrota de la República", escriu Almudena GRANDES.  Una traïció als principis de llibertat, igualtat i fratrernitat. 

Retorna a la lectura de EL GUARDIAN ENTRE EL CENTENO: de Sallinger 

"Son miles de críos y no hay nadie cerca, juegan en un campo de centeno. No hay nadie mayor, sólo yo. Estoy de pie al borde de un precipicio de locos. Y lo que tengo que hacer es agarrar a todo el que se acerque al precipicio. Eso es lo que haría todo el tiempo. Sería EL GUARDIAN ENTRE EL CENTENO y todo eso. Sé que es una locura, pero es lo único que de verdad me gustaría hacer.  Sé que es una locura.".

 MARIMON anotava compulsivament aquest fragment que creia el més definitori de la novel·la de SALINGER, mentre es pren un cafè assegut al llit mort després d’aquella caminata;  també anotava el que recordava del seu somni d'aquella nit:  volia agradar al seu pare , li va mostrar una petita  construcció gaudiniana acoplada en una columna dela torre. El meu pare m'ordenà que ho destruís. No podia fer-ho, estava enganxat amb ciment , s'hauria de trencar fent palanca amb una barra de ferro. Va sentir una profunda decepció , esperava que la seva obra li agradés al seu pare, no va ser possible.

 

15-1-2011

Deixa't portar pels esdeveniments. No lluitis contra el destí. No ets culpable del que passa. No desgastis més el teu cor. Els 50 em xuclen. Mira de passar-ho bé. Fuig de Causes perdudes.

 Al final sempre arriba la negra nit, facis el que facis, vagis on vagis, el final sempre és el mateix . No hi ha res que impliqui un cost tan alt i un profit tan petit com la venjança. Era dels que mai oblidaven ni perdonaven als qui li havien fet mal.   La impunitat el sublevava. Llegia anotacions de quan i en va trobar una genial de JUNG: "En el món natural el pecat de convertir-nos en més del que som és tan greu com el de convertir-nos en menys del que som".

 Com més ens esforcem a perfeccionarnos, a convertir-nos en persones excel·lents, més clarament es manifesta en contra de nosaltres la voluntat destructiva de l'ombra que intenta arrossegar-nos cap a la foscor i el mal.   

 Damunt d'aquella tauleta blanca, el seu PC tenia un aspecte  taciturn, d'una negror infinita.  Al carrer plovia constantment . La xifra 1 de gener  penjat al calendari  destacava enormement , molt negre,

Somiava que  estava aturat a l'autopista enmig d'un autèntic caos. Un grup de treballadors amb barres de ferro van tallar  el trànsit per protestar per no sé què. ¡Pujol dimisión¡,  ¡Pujol dimisión¡. Sortí emprenyat del cotxe amb una energia desconeguda, sabia que aquells homes tenien raó , un dels fills del Honorable Sr.  Avui no toca, l'amo,  va permetre deslocalitzar, a canvi d'una comissió milionària,  una gran empresa que es va traslladar a la Xina, el resultat fora 200 treballadors al carrer. Tot per Catalunya. es dirigí  amb els treballadors i els va convèncer perquè el deixessin passar, dins del cotxe estava la seva amiga Clara amb dues companyes que el miraven amb admiració per la valentia que mostrava. Només recorda l’olor exquisit dels perfums barrejats de les tres  bellíssimes joves.

Es despertà sobresaltat a les 4 del matí. Tenia por de llevar-se i de fer soroll no volia despertar  ningú. El cor li feia mal. Es repetia que havia de ser fort per creuar la barrera dels 40 als 50 amb plenitud. Em mereixo enamorar-me d'alguna dona. Estimar-la. Si no puc estimar una altre persona no em podré estimar  a mi mateix. Havia de revoltar-se contra el sentiment de culpa. Culpable?. De què?. Es marejava d'angúnia quan recordava tot el que havia fet en aquelles negres nits de luxúria. Van ser reals i això res ni ningú ho pot canviar. Ràbia  i penediment. Escriu una novella li va dir la seva Tieta.

  "No són els diners, els que mouen el món, sinó els intercanvis". Volia trobar sentit en aquella frase de MURAKAMI però no va poder acabar d'entendre-la.

 Prenia el sol a la terrassa amb la vista del vell Castell de Gelida, volia sobreviure passant desapercebut . Llegia la entrevista feta a JAVIER MARIAS a EP que publicava la seva última obra ENAMORAMIENTOS. MARIAS era un desconegut per a ell. Però va endinsar-se en la lectura i anotà alguns fragments.

 "Las novelas no dan respuestas. Como dijo FAULKNER lo que hace la literatura es lo que hace una pobre cerilla cuando se enciende en mitad de un campo en plena noche. No sirve para iluminar nada, sólo sirve para ver un poco mejor cuánta oscuridad hay alrededor. Hay una especie de incondicionalidad en el amor que nos debilita. En el fondo todos somos sustitutos de alguien por AZAR.  La IMPUNIDAD me subleva. Estamos llegando a unos momentos en los cuales se está acabando con la espontaneidad”

 Repassa la premsa del matí. Va copiar  unes declaracions del JUTGE GARZÓN.

 "Tiempo de VERGÜENZA por el abandono de los principios que nos deberían ayudar a afrontar y superar los retos de una crisis económica fabricada por un capitalismo rampante. Tiempo de MEDIOCRIDAD porqué se ha desarrollado una visión alicorta de la situación política y económica. Tiempo de RENUNCIA porque todos en un escenario de corresponsabilidad , estamos consintiendo y propiciando esta situación".

 ERIC CANTONA, el gran ex futbolista francés, proclama que per trencar el sistema  tothom hauria de deixar de pagar les hipoteques. Aquesta acció seria devastadora pel sector financer. La impunitat em subleva. La injustícia em subleva. Les situacions consentides em subleven. La hipocresia em subleva. Aplica-t'ho a tu mateix MARIMON li deia el seu Metge Dr. LUPRESTI .

 17.1.2011

Va tenir un somni fastigós. algú volia ejacular dins la seva boca, podia sentir el semen calent. Estava en una gran sala on es practicava un monumental orgia. Homes i dones, dones i dones, homes i homes. Executius tancat tractes sobre indemnitzacions. Era l'infern?. El seu amic BC li va deixar les claus del seu pis de Pedralbes. Les deuria perdre pel camí, es veia caminant amb una sensació molt forta de brutícia. Va passar per davant del Consolat dels EEUU, sense un duro a la butxaca. Sol com un mussol.

 El CAOS segons MURAKAMI: "aquella massa de pedra insensible que semblava penjar d'un fil invisible, estava suspesa en un punt baix del cel, com si no sabés on col·locar-se. Tenia,  per alguna raó, un aspecte artificial , i a primer cop d'ull semblava fabricada per l'home, com si fos un element que formés part d'un  decorat. Al costat hi havia una altra lluna més petita de color verd."  

 Depreciava als suposats periodistes que servint-se dels blogs com a una font creïble d'informació objectiva i constatada. El fet de que els periodistes  propaguin un rumor sense fonament i els difonguin per una font anònima és una desviació de la democràcia , i posa en perill les cartes de noblesa d'un ofici com el periodisme, que ha de procurar fer possible l'integritat de la informació... 

 Estava redactant el seu informe sobre una proposta de querella per injuries i calumnies contra un desgraciat que anava repartint fullletons anònims , sense cap altre prova sobre  les sortides a saunes gais d'un client seu, conegut empresari i pare de familia. L'escàndol va ser monumental. El seu al·legat en la fase de conclusions contra aquelles injuries  va ser fàcil d'entendre, concís i fins i tot agradable a la oïda. Per tot el que exposat , va dir de forma solemne, demano es dicti un veredicte de culpabilitat contra els autors dels blog i la pàgina web que constitueix un delicte de injúries i que tanmateix  siguin condemnats a pagar al meu client la suma de 900.000.-€ pels danys morals a la seva imatge de ciutadà i pare de família exemplar.  Va guanyar el cas, i la indemnització va ser de 600.000.-€. Un 20% per ell. Una petita fortuna.

Al matí següent , al sortir del jutjat, va patir una nova crisi d'ansietat,  es va sentir defallir, el món havia canviat i ja no era el seu. Havia de fugir de BCN.  El seu cor estimulat per l'adrenalina bategava com una màquina tall ferro . Feia molt que no l'assaltava aquell record que tan l'havia turmentat. Fill de puta¡ ¿perquè m'has ratllat el cotxe? Et tenim gravat com ho feies. Li ratllava el cotxe dia si dia no , sentia el plaer de la venjança i s'esgarrifava. L'agafaria pel coll i li aniria donat fortes bofetades a la seva cara de cabró fill de puta. ¡Com l'odiava¡.

 El  principal problema  que tenia és que no havia aconseguit estimar ningú de debò. Mai no havia estimat incondicionalment, en el sentit d'estar disposat a escoltar cada dia totes les històries que li expliqués la seva parella i que quasi mai l'interessaven. Sacrificar-se per una altre persona. Ni una sola vegada. Però calia fer-ho?. Era incapaç de dir a la parella frases com:  no sé què vols fer tu ara. No sé què vols. No sé que vull.

 Va somiar que ingeria el verí mortal, però la mort no li arribava. La seva ànima es va escapar decidida a retrobar el seu cos.  Pujava pel Poble Sec direcció Montjuïc. Havia dormit en una gran sala de l'Hospital Clínic prop d'on va anar a visitar feia molts anys al pobre sr. Médico que es trobava moribund, sol a la seva habitació. El seu lleuger somriure,  la seva dent d'or també s'apagava però en el somni li saltava la brillantor al ulls,  al seu costat reposaven uns nens. Havia d'aprovar com fos aquell examen de matemàtiques. Va reprendre la seva marxa, aquesta vegada l'acompanyava el seu gosset blanc i els germans C.  amb el seu difunt pare. Passaven per uns carrers i unes places molt agradables. Al nord es veia la Torre Foster de Collserola. Va veure com el seu cos es descomposava.

 Hi ha dues desgràcies úniques a la vida: el remordiment i la malaltia. Va continuar llegint les divagacions del Príncep Pierre BEZUJOF a GUERRA I PAU, amb TOLSTOI es sentia còmode, com una petit a persona reposada en la immensitat de l’univers. BEZUJOF explicava el seus principis a la vida, el primer era el arribar a coneixer’s  millor.  No haver s’arrepentir-se per cap acció. La perfecció només s'obté a través de la lluita Preparava el seu discurs : el socialisme i la seva derivació socialdemòcrata no pot pretendre combatre la crisi  amb criteris i polítiques de la dreta. Només aconseguirà recuperar el suport social si defensa els sectors populars de la desigualtat i l' exclusió, reivindicant la política com a rectora de la economia i plantar cara als poderosos portant a terme   una estricta regulació dels seus abusos insolidaris i destructors.

Com és possible que no s’hagi explicat de forma didàctica i concreta, fàcil d’entendre, que el GRAN CAPITAL especulatiu és el principal RESPONSABLE DE LA CRISI, amb la banca de còmplice ?

¡Que tornin SHUMPETER i KEINES per recuperar la moralitat a la economia¡, exclamava com un posseït.

 Vivim en un món amb en nivell de realitat menor que el del món irreal. Un món caòtic. (MURAKAMI).

 

Va retallar l’article “La temptació del populisme xenòfob”  de J . RAMONEDA publicat a EP del 27.2.2001 , i el guardà al seu arxiu de premsa. Recordava les paraules de la esposa de l’expresident de la Generalitat Sr. Pujol contra el inmegrants . Li repugnaven.

Va llegir  una carta publicada a LV , robada pel feixistes i portada a Salamanca. Era del JOSEP CARNER , que arribar a ser Ministre d’Hisenda de la II República espanyola, enviada al President de la Generalitat Francesc MACIÀ l’any 1932. Li va cridar l'atenció la següent frase respectuosa: “volia donar-li reservadíssimament la meva impressió sobre la situació política...”. Quina respecte¡. 

 També li va cridar molt l’atenció unes declaracions que havien trobat de VICENÇ VIVES criticant molt el paper de l’església durant la postguerra. 

Trova una antiga carta d'amor al seu calaix :

E. Estic bojament enamorat de tu. Em posa moltíssim quan et toques tant el teu nasset, guapíssima viciosa¡. El meu amor només pot ser del gènere platònic. Hi han masses obstacles externs. Tabús com parets impossibles de trencar. Series la meva definitiva perdició. Pensava en el títol de FRITZ LANG i EG ROBINSON mirant els seus quadres en les escenes finals del film envoltat de veus qui li retronaven al cervell. Boig . La teva mirada és pura luxúria. Penso en el  teu fluxe vaginal i en la olor de les teves calces. CONOLLY ho té molt clar: unes de les manifestacions del MAL és la LUXURIA.  Mai havia sentit un desig tan gran de sexe com el d’aquell vespre. Estirat sol de matinada no podia deixar de pensar en el seu rostre. Li menjaria absolutament tot el seu cos. Sentia com li bategava el cor. A l’estómac tenia una bola de ferro que l’incomodava moltíssim. Era impossible dormir. Sentia por de no veure mai més els seus fills. Quina gran llosa tenia al damunt. No era de ficció com les grans columnes i murs  de les pel·lícules italianes de PEPLUM. Aquella nit de revetlla havia recaigut després de gairebé sis mesos. Quina angoixa tan forta sentia quan pensava que faltaven pocs dies per començar les vacances d’agost. Accepta com ets  i punt. Li deia aquella psicóloga  d'una bellesa estratosfèrica . Sentia pena que els seus fills no l’hagessin trucat des de Londres. Sobretot recordava a la més petita. El seu angelet del cor. Que tot quedi a Gelida ¡ . Per distreure’s llegia EL HALCÓN MALTÉS , la descripció de D. HAMMET del rostre de SAM SPADE era extraordinària: SPADE tenia la mandíbula llarga i ossuda, la barba li dibuixava una ferma V, sota una altre V més flexible de la boca. Els narius cap amunt feien una tercera V més petita. Els ulls groc gris eren horitzontals- La V es retrobava quan les grosses celles emergien de dos plecs idèntics. Li venia el record de la imatge de BOGART. La bola de ferro anava disminuint. Procurava respirar concentrat en l’aire buscant l’estat de relaxació. No podia tornar-la a veure mai mes. Es va conjurar per ser digne amb els seus fills, perquè quan mori  tinguin un altre record d’ell. Havia de canviar radicalment  la direcció , per viure sense grans pretensions, per treballar bé, per ser honest. Calia trobar satisfaccions naturals. No sabia quines però calia trobar-les. El que tingui que arribar ja vindrà. El destí és inescrutable.   

                                                 CONTINUARÀ