DIA DE REIS A GELIDA ANY 2010

 

                                MOBY DICK DE HERMAN MELVILLE

Dia de Reis 2010 a Gelida.-

Havia dormit malament. Stilnox. Merda de fàrmacs pensava amb el cervell embotit. Desmoralitzat, humiliat, ferit i molt irritat per la ofensa de la seva cosina, la gorda Ramoneta, aquella bastarda  li envià un audio devastador, imperdonable. Tenia un dilema sobre la venjança:  La venjança vista com alguns alguns tan horribles que no tenen perdó,  o fer cas al  que va escriure el JOHN FORD,  un dels deu millors directors de la història de cinema:   "La venganza se revela como tu propio verdugo".  De moment decideix deixar passar el temps i rememora quan  de jove va anar a la Filmoteca a veure tota la seva obra.  Potser "CENTAUROS DEL DESIERTO", estrenada l'any 1956 és la que més el va conmocionar . L'escena del John Wayne quan torna al seu ranxo,  derrotat de la Guerra Civil nordamericana és inolvidable, la seva ansia de venjança contra el indis en busca de la seva neboda raptada és una constant en aquest western crepuscular,  extraordinari. 

 A la nit havia vist EL PIANISTA de POLANSKI (Palma d’or Cannes 2002). Seqüències horribles de mort i patiment.  Va pensar en la bella actriu ELSA PATAKI, que sortia amb el protagonista de la pel.licula ADRIEN BRODY i que la imaginava com a nimfa al Regne de Lesbos, es preguntava si de nimfa ve l'adjectiu nimfòmana,  mentre llegia el diari ja esmorzant a “La Confiança”, prenia notes que al sortir al carrer va trencar.

Va consultar el termòmetre del jardí: -2º. Va recloure’s a l’habitació i es va enterrar sota les mantes.  Li tornava el record de nits passades a Sodoma i Gomorra. La seva psicòloga afirmava que no tenia tots els rols masculins. Al migdia hauria de dinar sol. Caminava amunt i avall pel passadís gelat de la torre amb una manta a l’esquena , com el pianista jueu de Polanski, amagat a un pis de Varsovia , mort de gana, aterrit, prim com un llapis, blanc com la lluna. ¡Quin realisme tan formidable¡.

Pensava en el genial director polonès , en el procés judicial en que es trobava, després de tants anys EEUU reclamava la seva extradició acusat d’abusos sexuals a una menor de disser anys a la casa del Jack NICOLSON a Califòrnia. Quina hipocresia. Quina injustícia . Pensava en Busch, Rumsfied i companyia, que haurien de ser jutjats com a criminals de guerra per la intervenció militar a Irak que tans milers de víctimes havia causat ¡  Admirava la gran força interior de Polanski per tot el dolor que havia suportat a la seva vida: la seva família morta en un camp d’extermini nazi, la seva bella esposa SHARON TATE, brutalment assassinada pels  seguidors del diabòlic Charles MANSON. La seva capacitat creativa i de superació és admirable.  Deixeu-lo en pau d'una puta vegada¡. 

No podia fer-se la idea del valor del semen de les balenes  al S. XIX. Estava satisfet, per fi havia acabat de llegir MOBBY DICK de MELVILLE després de tres mesos de densa lectura.   El descobriment de Melville anys després li canvià la vida.

 Va dinar tot sol al Cigró d'or . No podia deixar de pensar en les seves filles. Mirava de tallar els mals pensaments amb un cop de destral, i anar a dormir la mona tranquil·lament. Havia begut una Voll-Damm,  una botella de vi negre XENIUS-PENEDÈS elaborat amb raïm tipus ull de llebre i carinyena  i dues o tres  copes de Cava Recaredo . Demanava al solstici poder arribar a veure com les dues nenes s’emancipaven. Recordava al professor MILLET de Dret Romà com explicava aquesta figura jurídica del menor emancipat. Realment les seves classes eren molt brillants.

 S’hauria d’aplicar un mètode , una consigna, aconseguir no veure fins a les 14 hores, després de treballar. A partir d’aquella hora si li donava la gana podia anar a dormir cada dia borratxo. Una nit es va veure dues botelles de RECAREDO BRUT NATURE. No podia recordar com havia arribat a casa. Va decidir que havia d’ingressar en un centre de rehabilitació.

 Curiosament, després de prendre's tres  cafés amb dos prozac es va llevar com nou. Feia un matí d’hivern radiant. Un cel blau, el sol que surt i la lluna que encara es veu al nord. Assegut a un banc prenia el sol amb delit, carregant-se d’energia positiva, fumant-se un pitillo. El va saludar el germà d’un vell amic de la infància. Li feia il·lusió organitzar un dinar a casa seva i convidar als veterans de la Volta internacional de BTT a Catalunya, només homes. Carn a la brasa, torrades , allioli  i cava a dojo.

Quan el sol li cremava es mullava la cara amb aigua molt freda del jardí, era el millor hidratant, ho havia aprés en les seves múltiples estades al Balneari Prats de Caldes de Malavella. Quins bons records¡ . Quina facilitat per endur-se al llit a un dona solitària i depressiva. Hores passades sota el sol amb el barnús blanc a la piscina climatitzada, observant a la gent i buscant la seva presa.

 La llenya no cremava ni tirant-li benzina. Estava massa humida. Tampoc les pinyes servien de res. Estava mort de fred. Va entrar al safareig , on de petit havia vist petits ànecs grocs banyant-se, obrí la nevera i sentí un forta olor de llet rància que va tirar al vàter, va trobar dues llaunes de cervesa, li serviria d’aperitiu. Va oblidar-se del foc i va posar en marxa la vella estufa de butà que tromtollava cada cop que la movia. Amb un got de cervesa gelada pensava amb el Sr. Cros, l’amo de la casa DAMM de Barcelona. Quin gran empresari¡, quina diferència amb el cabró del Díaz-Ferran, president de la patronal espanyola. Porc franquista. Se servia del seu càrrec per fer política pro-PP, un cas similar al de RAMON TORTELL, sempre present en les manifestacions d’aquests sobiranistes de pa sucat amb oli. Els populismes  s’estaven escampant per tota Europa. Personalistes sense ideologia definida, que tenien en comú buscar un enemic extern com a culpable de tots els mals de la seva pàtria. Com va esciure Charles de Gaulle : el patriota estima el seu país, el nacionalista odia a l'atre. 

 Per TV3 donaven un FC Barcelona-Sevilla. Quina ignominiosa retransmissió, els joves locutors feien brometes estúpides i s’omplien la boca amb consignes del procès subvencionat. Sobretot un molt gras amb ulleres i accent de Lleida. Un patriota és un idiota com escriví el savi britanic  Samuel Jhonson.  Mostraven imatges de la llotja –abans dèiem palco que sona molt millor- on apareixien rient els presidents dels dos equips. Lapuerta i Del Niu, bromejà aquell imbècil.  El President de la Generalitat Pasqual Maragall amb una gorra escocesa de quadres, també era segut a la llotja, i no va ser ni anomenat pels locutors de TV3, que segur que no tenien  ni puta idea de la història del Barça. Les lligues guanyades heroicament després de la guerra civil amb Mariano Martín i el César Rodriguez i un gran entrenador Enrique Fernández que va escapar per poc de ser jutjat com a persona “no adepta al régimen”.  El viatge amb vaixell cap a Amèrica del primer equip    en plena guerra civil , després de l’assassinat  del president Josep Pinyol cotmès per falangistes.   Molts ja no varen tornar com ara Salvador Artigas, qui vint-i-cinc anys després va ser amnistiat i entrenà una o dues temporades al Barça de finals dels anys seixanta. Recordava com si fos ara el dia del Guruceta Muro, l’any 1969 o 1970, era al camp amb el seu pare i es diputava un Barça-Madrid de la Copa del Generalísimo. Tota la gespa plena de almoadilles , el partit suspès, la policia vestida de gris repartint cops de porra a dreta i esquerra.  Tenia la imatge a la seva memòria del madridista Amancio llençant el penal amb parsimònia que Guruceta va pitar per una falta de Torres a Velázquez tres o quatre metres fora de l’àrea.

 

                                                 CONTINUARÀ