DIARIS DEL MARIMON 2011

 

    

    

                                                        TARZAN Y CHITA 

2 Juliol 2010

L’infern es deia HOSPITAL SAN BENITO MENI. El psiquiatre l’esperava a la porta , li donà la benvinguda. El va acompanyar fins al pavelló on el va deixar amb dos infermers. Semblaven amistosos. Va haver de deixar tot el que portava sobre una taula. Li varen regirar tot. Volia tenir el seu mòbil però les normes ho prohibien, fins i tot el tabac el guardaven aquells dos brètols de vigilants. Li van mostrar la seva habitació que compartiria amb dos interns. De seguit va entrar una infermera molt seca,  després de pesar-lo i mirar-li la pressió, i li va fer prendre 7 pastilles vermelles. Va dormir 48 hores seguides, a la tauleta de nit havia deixat “EL BANQUER ANAQUISTA” de PESSOA (1888-1935), una obra inclassificable. En un magnífic diàleg, certament sofista, el banquer explica a un amic seu la paradoxa de ser banquer i anarquista alhora, tot utilitzant una impecable lògica deductiva, en un irònica i apassionant conversa de cafè. El PESSOA indisciplinador d’ànimes.   Una revolució social, sobtada, brusca, colpidora. Tot fent passar la societat, d’un salt, del règim burgès cap a la societat lliure.

Diu PESSOA:  Les injustícies de la natura, encara: no hi podem fer res. Ara bé, les de la societat i les de les seves convencions: ¿per què no evitar-les?. Accepto que un home sigui superior a mi pel que la Natura li ha donat – el talent, la força, la energia -; no accepto que sigui el meu superior per qualitats postisses.

Per anarquisme entenc la revolta contra totes les convencions i fórmules socials i el desig i l’esforç per abolir-les totes. El veritable mal són les convencions i les ficcions socials, que se sobreposen a les realitats naturals – tot, des de la família als diners, des de la religió a l’estat.

 M’estic tornant anarquista. Les persones totalitàries i despòtiques tenen tendència a un pensament delirant quan es troben sota pressió , sotmesos a un gran estrès. Per això no podia aguantar a aquella clienta , li volia escriure una carta demanant-li que es busqui un altre advocat.  Va recordar els consells que li donava el Sr. Cirera, mort fa uns cinc anys.

" No manifestis mai davant els clients les teves idees personals. Parles massa¡. Tu “ver, oir y callar”.  Muts i a la gàbia ¡. Feia un gest amb la mà passant pel llavi com si fos una cremallera que tancava la boca que mai no oblidaria. La repetia a la seva filla petita i ella l’imitava el gest mentre reia naturalment.

 

Regirant calaixos va trobar una carta no enviada destinada al seu admirat Enrique VILA MATAS:   “Sr. Vila Matas, en estos últimos años mi vida consiste en trabajar por las mañanas de humilde letrado que va mendigando justícia por los juzgados de Barcelona, y pasar todas las tardes acostado en mi cama leyendo avidamente.  Todas las tardes he dicho , excepto aquellas en las que por desgracia debò complir con otras obligaciones profesionales, que casi siempre me llenan de aburrimiento. No me gustan las reuniones de más de una hora, no soporto el no poder fumarme aunque sea un solo pitillo. Considero que a mis 47 años he leído bastante y de todo, sobre todo adoro a los clásicos de la novel·la rusa: Tolstoi, Dowstoieski, Vasili Grosman; francesa: Balzac – uno de mis héroes- , Sthendal, Victor Hugo, Alexandre Dumas , Flaubert; norteamericana: Poe, Faulkner, Melville y, permítame la extraordinaria novel·lista Patricia Higtsmith con su fascinante personaje Tomas Ripley. En fín, toda una borrachera de literatura combinada con una pasión por la historia, ya que en mi modesta opinión debe preservarse la memòria històrica, sin memòria no puede haber dignidad. Disculpe si alguna palabra sale escrita en catalán però mi ordenador tiene instalado el autocorrector de este idioma al ser el que más utilizo. De sus novel·les, DOCTOR PASAVENTO es el libro que más me ha conmocionado. Al enseñarme que en los peores momentos que uno puede atravesar, el desparecer es una opción que siempre no queda como alternativa al negro vacío de una existència monòtona. Escapar es una posibilidad real , irme lejos a otra Ciudad, preferentemente francesa, por mi dominio de esta llengua y por    considerarme siempre un afrancesado. Adoro el cine francès. Toda la escuela de directores y guinistas de Cahiers du cinema. Cambiar de residencia, ir donde nadie , absolutamente nadie me reconozca, debe constiuir un gran placer. Cortar por lo sano con el pasado que en ocasiones me supone una losa que impide que pueda moverme.

No quiero robarle más tiempo, esta mañana le he enviado por correo certificado al domicilio de EL PAIS en Barcelona unas libretas manuscritas con relatos diversos que he ido escribiendo estos últimos años, me gustaria que cuando pueda me manifeste su sincera opinión.

De su admirador que espera su respuesta,

 

                                                                  MARIMON MARIMON

 

 

Octubre de 1987: Carta de su MADRE DESESPERADA (transcripción literal d'un expedient molt antic que anava a cremar ):

 

¡¡Oh¡¡ que enmarañada tela de araña tejemos la primera vez que empezamos a engañar¡¡ - W. SCOTT

 

ANTOÑITO , hijo

 

Cuando se empieza a engañar es muy difícil salir de esta tela que va envolviendo con engaños y falsedades todo tu ser, vas sembrando por doquier donde vayas la sombra de la duda y esto no se borra jamas.

 

Un mentiroso tiene que tener mucha memòria, ser muy cínico para no querer acordarse de lo que ha dicho o no ¡¡

 

Es ya tanta la duda que existe en mí sobre tí, que yo te llevé en mi sangre y te conozco tanto que no puedo Equivocarme.

 

Tu no cambiarás, al contrario te irás reafirmando en este mundo de fantasia que tu dices “tiene que ser” però no sabes donde comienza y donde termina lo uno y lo otro, y ... aquí està la diferencia-.

Por esto quiero hablarte...

 Tu mismo te dices cínico , yo no sé bien lo que tu puedas entender por ello, esto lo sabràs tú, però sí que no tienes buena consciencia con tu forma de actuar, y que de esta ética que quieres demostrar como tus prncipios, que quieres imponer en tu nuevo puesto, no tienes las idees muy claras ya que perdona...pero todas estas coses no salen de una elecciones más o menos ganadas honradamente (sic), esto sale del corazón de uno mismo, de unos principios y sentimientos humanos.

 De la caridad para con el prójimo fallas, tu crees de las persones que por no estar a tu cierta altura no merecen tu respeto, te falta modèstia para atender ala gente, y te sobra orgullo, y...sobre todo no eres honrado contigo mismo y sobre todo con lo demàs.

 Eres mentiroso no por circunstancias que todos sabemos, a veces lo eres porque sí, por tu forma de sentir y de ser, a nosotros nos has quitado el dinero que has podido, y lo que es peor: unos sentimientos que nosotros confiando en tí habiamos puesto, en nuestra situación esto y lo otro es imperdonable.

 Estoy tan desengañada como persona que solo pienso que si tienes la gran suerte de que lo que tienes entre manos te sale bien, lo sepas mantenir y ten en cuenta todo lo que te digo porque junto con tu padre (él no sabe ni sabrà de esta carta) somos las persones que más te amamos desinteresadamente, que nunca más encontraràs y que sabemos perfectamente como eres.

 Céntrate bien, tienes muy buenas amistades, però lo difícil no es tenerlas sino manternerlas.

 No vayas de estrafalario por la vida. Esta gente estrafalaria tienen su momento pero acaban cayendo, son de temporada.

 

                                                        Te quiere Mamá 

 

 

Estigmatitzat: persona marcat de per vida per alguna desgràcia o circumstància.

 

BAUDELAIRE traductor de la obra de Edgar Allan POE al francés i divulgador de POE per tota Europa, va escriure sobre la  vida tormentada del gran escriptor de Baltimore (1813-1849). Per BAUDELAIRE, POE era un predestinat, un senyalat per la desgràcia . “Il existe des destinées fatales; il existe dans la littérature de chaque pays dels hommes qui portent les mot guignon écrit en caractères mystérieux dans les plis sinueux de leurs fronts”.

 

POE va ser un home estrany . Segons alguns biografs de l'escriptor, això va ser a conseqüència de la visió de cadàver de la seva mare quan només tenia tres anys d'edat. La seva imatge mai s'esborraria de la seva memòria. No de la memòria que es recorda conscientment, si no de la memòria profunda que resideix al nostre interior, ignorada per nostaltres mateixos, i sobre la qual s'edifica el nostre caràcter i el nostre destí. 

 Li venia a la memòria,  el pianista tocant Chopin, i una immensa tristor el va fer plorar.

 La esquizofrènia que havien diagnosticat al seu íntim amic MILLAS  , ¿era de per vida? Va preguntar a la Dra. Psiquiatra, qui va respondre amb un gest afirmatiu. S'haurà de medicar tota la vida no?, preguntà de nou MARIMON, la Doctora tornà a fer un gest afirmatiu amb el cap.  MARIMON es considerava marcat per la desgràcia.

 Quan visità al pobre MILLAS , CLARA la seva filla gran el va portar a la cuina per explicar-li que el seu pare aquell matí havia patit un brot psicòtic molt fort, havia prés un gavinet del calaix i va esgitzar tota la tapisseria del sofà verd anglès amb  orelleres .  Ara es trobava dormint, sota els efectes de la medicació. MARIMON va preguntar a la Clara si podia ajudar-la en el que fos. La noia li va dir que gràcies però no fa falta, ara ho tinc tot sota control. Sortint del domicili del seu amic, va entrar amb afany al primer bar que va trobar , necessitava beure's un whisky per tranquilitzar-se. Va trucar al mòbil de la massatgista xinesa i va quedar en anar-hi en mitja hora. Va pensar amb desgrat que la vida és una lluita contra la força de la inèrcia. Deixar-se portar per la inèrcia suposa perdre el control de la teva vida, li recriminava MILLAS. I ara de que li serveixen a ell aquests consells, es preguntava MARIMON, esperant que la xineta...

 Pecat capital: la luxuria  Una de les formes en que el mal es manifesta. Se'm enfot¡.  Al cap de dues hores va sortir d'aquell pis amb els cabells mullats, davant seu tenia la Filmoteca i sense pensar-so va comprar una entrada per amagar-se a la foscor de la sala i es va quedar amb la boca literalment oberta veient les imatges en blanc i negre de “TARZAN Y LOS CANÍBALES” amb Jonhy Weismuller. Una expedició de blancs cobdiciosos busquen un tresor en un territori poblat per unes tribus que practiquen el canibalisme. Com sempre passava a les pel.lícules de TARZAN,  mentre la expedició pujava per les altes muntanyes de tant en tant queia un pobre negre carregador pel precipici fent un crit esgarrifós que el fascinava. Els canibals van sorprendre a dos negres de l'expedició i lligats com a bèsties els portaven a matar, els crits d'ajuda dels dos pobres desgraciats no van tenir cap resposta dels blancs que dirigien la operació. Eren uns crits de desesperació terribles, posaven la pell de gallina, ningú no va res per ajudar-los.

 Pensava que tothom viu d’alguna forma relacionat amb els desgraciats i que com diu RICHARD FORD a L’ULTIMA OPORTUNITAT el que importa és conèixer aquesta relació en cada moment , conèixer el perill d’aquestes relacions amb els desgraciats, de forma que la teva vida es converteixi en la suma d’esforços per poder suportar aquestes situacions, ja que és impossible allunyar-te d’elles per evitar les seves amenaces , perquè si tractes de protegir-te completament de la desgràcia i evitar qualsevol amenaça, acabes quedant-te amb res. O encara pitjor: acabes absorbit per la foscor més absoluta, per la mateixa desgràcia que tan temies.

                                                     CONTINUARÀ