L'home de les mosques

 "Les histoires d'amour finissent mal, en général" - Cançó popular francesa  de 1971 

Van beure, després de fer topar les dues copes molt lleugerament, tan lleugerament que el contacte fou gairebé imperceptible. 

Ell li aguanta el cap amb la mà. Ella es deixa guiar:

- Molt bé guapa , així, així, no paris, no paris..ahhhhh.”

No aconsegueix entendre el que li diu, però executa el seu treball de forma admirable. Se sent satisfet i també estranyament protector. 

- T'acompanyo a casa amb cotxe, no trobaràs cap taxi a aquestes hores. 

Ella s'incorpora per fumar. 

-No puc viure pendent del que t'agrada i del que no t’agrada.

 La sent caminar per l'habitació recollint la seva roba aquí i allà, volàtil , com el conillet de l'anunci de les piles de la TV. Es gira per acariciar-la i no la trova, ha volat. No s'explica com, no ha sentit la porta. Tanca els ulls i encara la sent riure.  

- No seràs mai un bon novel.lista, no saps escoltar.

- No, no  i no!  Jo decideixo el que vull fer amb la meva vida. T'agradi o no t'agradi  Fot el camp!

Encara...,si hagués somrigut. O si s’hagués enfadat.... Però no!.  Després d’haver-lo mirat de cap a peus, havia esclatat en una rialla inacabable, ofensiva, histèrica, que li feia trontollar el pit i la feia encara més desitjable. 

- Et prohibeixo que riguis!

 Però ella encara reia més, fins a venir-li llàgrimes als ulls, i a la fi l’aferrà violentament pels punys. , l’havia empesa cap al llit . La tovallola era allà mateix, a l’abast de la mà. 

-Mongòlica¡

La pluja del carrer era llarga, densa, constant. La veritat és l'aparença, el misteri és la forma, i  el més profund que té l'home és la seva pell. “La quarta simfonia de MAHLER a tot volum era el turment que utilitzava el DR. ROSTIT amb els interns del Psiquiàtric lligats alls llits gemegant de dolor, amb escuma d'odi a la boca .. 

-Clavame'l , clavame'l, ,em faràs  un gran favor, mátam mátam,  clávamel bé no vull morir patint. ¡Vull morir molt ràpid¡.

- Era espantós, estimada, era espantós, perdona’m, perdona’m...no riguis més, reia sol com un pobre idiota  , et suplico que et  riguis més de mí....no riguis...no riguis mes. No..... 

                                                                     FI