L'ADVOCAT I LA CRONOLOGIA

 

CRONOLOGIA D’UN ADVOCAT ORDENAT

 

               El gran masturbador (1929) DALÍ

1ª Hora

Es va llevar a les cinc.  Matinava sempre, feia dies que no es trobava bé. Va obrir el calaix de la tauleta de nit on tenia el tabac i el cendrer. Va treure el calaix de la vella tauleta corcada només per olorar a fons el tabac ranci. Li agradava aquesta sensació. Sentia la música inexistent dels dos grans pins que aparentment es gronxaven  al seu ritme, una il.lusió que omplia d’horror el seu jardí. L’horror d’una realitat intolerable: la bogeria. Va dutxar-se amb aigua molt calenta, quasi bullent, molts minuts quiet sota l’aigua.  Sortí d’entre el vapor per tornar al llit tapat amb la camisa que havia portat el dia anterior i es va mig dormir pensant que havia de seguir una línia de conducta costi el que costi, no abandonar-se. Hauria d’ordenar totes les seves històries.

 

A les 7 es començà a vestir i a organitzar-se per la nova jornada. Tenia un missatge al mòbil del client amb qui s’havia de trobar al jutjat. Finalment no calia la seva assistència. Li havien canviat els plans del matí. Va buidar totes les butxaques dels seus pantalons, de l’americana i de l’abric. Tots els objectes eren sobre el llit. Claus, monedes, targetes, tabac, mistos, bitllets, rebuts,  notes . Ho tenia absolutament tot a mà exposat damunt el llençol blanc. Era un exercici de parsimònia  diari.  Si calia  tornava a repetir l’operació. Després va obrir la seva cartera de mà on guardava tots els documents del dia a dia. Els repassava un per un i estripava els que ja no li servien i n’incorporava altres de nous assumptes o gestions  a realitzar.

 

El sol s’anava filtrant pels cristalls bruts i es convertia en pols de llum groga. Tenia una visita programada a les 12, de poca importància.  Li va venir un rampell i trucà al client per ajornar-la excusant-se amb la mort inesperada d’un familiar de la seva dona. Aquesta mentida sempre donava resultat i sempre, sempre li acompanyaven en el sentiment, el que el confortava. El seduïa marxar a Palamós, tenia una vista al jutjat de La Bisbal. S’estaria tot el matí en alguna terrassa amb sol del Port de Palamós que tant estimava, i potser es quedaria al Hotel Marina. Era un  mandrós abandonat. Li agradava marcar treves al temps , però tenia una tarda a Barcelona amb compromisos ineludibles, i volia marxar ja de Gelida per activar-se.  Lliure de compromisos matinals baixà al poble a esmorzar a “La Confiança” on va saludar al bo del Francisco mentre es prenia l’excel.lent cafè amb llet que preparaven.    

               

 

 Va tornar a la torre gelada i revisà tota la casa, sempre perdia alguna cosa o l’oblidava. Va encendre de nou l’estufa de la seva habitació i s’ho va repensar , esperaria al migdia per marxar a Barcelona. Va aconseguir dormir tot el matí enmig del silenci de les fades. A les 3 de la tarda va prendre el cotxe i marxà estranyament relaxat deixant l’agror d’aquell  poble. Deixaria el cotxe al garatge de casa seva i aniria a nedar a la Bonanova  fins aproximadament les 6 per acabar de preparar amb total tranquil·litat la seva conferència que impartia a les 7 al Col.legi d’Advocats. Va nedar mil metres, quaranta piscines a un bon ritme. Després de molt temps torna a sentir l'immens plaer de la natació. Al carril del costat una dona neda amb un estil perfecte. Quin cul tant extraordinàriament bell que té ¡ . Sense ulleres però, no aconsegueix veure-li el seu rostre. Cames llargues i fines en un moviment regular constant. Pura energia. El desig li provoca una forta erecció sota l'aigua. La sauna finlandesa purificant. Transpiració. Eliminació de porqueria del cos contaminat. No para de suar. està totalment xop. El cor li traspassa el pit. No troba el sentit de la seva existència. He tombat la temptació. Sota la dutxa mastega dos orfidals. Pensa en el quadre "El masturbador" de Dalí. Sent un gran desig per visitar cementiris de Paris. Vol trobar la tomba de Balzac. Un dels seus grans herois.

 

Recorda  una melodia que de petit havia cantat a l'escola sobre tot a colònies, la lletra la va canviar :

 

No parlis tant Jack

Aprèn a callar Jack

Administra bé els teus silencis Jack , sigues més caut

Sigues menys egocèntric Jack

 

 

Memoritzava el discurs sota l’aigua. Per ell nedar era vital per pensar i lluitar contra l’angoixa amb cada braçada sincronitzada de crol. Es podia dir que era un bon nedador gràcies al desaparegut socorrista cubà que li havia ensenyat feia molts anys tots els secrets del crol.  Per calcular les distàncies anava restant els números de les piscines que feia a partir del quaranta, i de cada número resultant mirava de recordar les edats de la seva vida, els fets històrics més destacables o les situacions que li havia tocat viure. Era un bon exercici de memòria. 1938 : Batalla de l’Ebre. 30 anys coneix a la LAURA. 17 any viatge al Marroc. 31 anys : jocs olímpics a Barcelona. 14: inici 1ª Guerra Mundial. Procurava concentrar-se,  no perdre l’harmonia i el sincronisme dels seus moviments de braços i cames amb la bona respiració de fons.

 

Dins l’aigua , recordava aquell cap de setmana a la Cerdanya, com passaven els minuts i el desgraciat del MARTÍN no apareixia. Començava a sentir fred de debò. Hauria d'haver quedat al Hotel del Lago de Puigcerdà, però la prudència el va fer decidir a trobar-se a la plaça de la vella  església d'Alp, no es podria comprometre i no sabia en quin estat arribaria el MARTIN, si es que arribava. Es lamentava pensat que molt sovint les idees dificulten les solucions. 

 

El DAVID MARTÍN era un tipus abjecte, el darrer grau de l'abaixament, baix, vil, digne del més gran menyspreu.  Tot el que vulguis però et té agafat pels collons es deia MARIMON . Qui  contracta un assassí l'haurà de tenir en nòmina tota la vida.  Per sort el Martín va morir congelat sota un allau de neu verge mentre dormia borratxo en aquell Refugi abandonat del Pic de les Agulles.

 

Crear sempre és difícil: escriure, pintar un quadre, executar un projecte, executar una idea. Fer suposa un risc. No sempre els resultats són com un espera. No obstant , mereixen més respecte i consideració els que fan que els que , protegits per la seva inactivitat, només es dediquen a reaccionar davant les obres o les accions dels altres. Es el que PAUL VALÉRY anomena com “la horrible facilitat de destruir”.  En aquesta democràcia de la reacció per internet veiem comentaris com ara “aquest tio no té ni puta idea”, “aquesta obra és una merda”, “aquest projecte no val res...”. J. LAINER , un dels pioners d’internet que va popularitzar el terme “realitat virtual” ja va alertar sobre aquesta Cultura Reactiva. Aquests reaccionaris a més d’intervenir en blogs, també escriuen cartes als directors de la premsa escrita manifestant la seva ira o ràbia contra algun creador.  Fer sempre és difícil, reaccionar és molt senzill. Hi ha moltíssimes persones que viuen reaccionant. La història n’està plena. VALERY va inventar el terme reaccionari.

 

 

Net i perfumat i amb una confiança absoluta, va agafar el ferrocarril de l’Avinguda Tibidabo, no era la primera conferència que donava i portava un guió preparat i memoritzat  per la seva exposició. Té 10 minuts que aprofita per comprar-se dues novel.les pel viatge a Palamós. Ja dins la sala d’actes del ICAB , va començar la seva actuació com actor protagonista, repartint salutacions als assistents. Exposant breus conceptes o suggeriments o desitjos o plantejaments a les persones que més li interessaven, mostrant un alt grau de cordialitat i gràcia i una exquisida educació amb tothom.               

 

Un conegut li preguntà quins llibres portava dins la borsa de paper de LA CENTRAL . “El Manifest comunista ?”. Varen riure en el petit cercle que s’havia format al seu voltant. Orgullós va mostrar les dues novel.les DE SIMENON que havia comprat abans d’anar al ICAB: “EL GAT” i “EL TREN”. “Un dels grans escriptors de tots els temps”, va dir solemnement. S’havia fixat com objecte llegir-se tota la obra del gran escriptor belga. Un desconegut li recomanà  “KIND OF BLUES” de MILES DAVIS, considerat un dels millors discos de la història del jazz que ara es reeditava. També estava a la venda en DVD el film “FUNNY GAMES” de MICHAEL HANEKE (1997),  un drama terrorífic que no  havia vist. Havia llegit en una revista de cinema que article que acusava a HANEKE de ser una persona egòlatra. Quina gran estupidesa, va pensar.

 

 

 

La seva exposició va durar uns 30 minuts i en finalitzar va rebre  calorosos aplaudiments. Va contestar alguna de les preguntes que el públic li va fer. Era un mestre dels eufemismes, encara que com diuen les mitges veritats són les pitjors mentides. Després d’ agrair a tothom la seva presència es va acomiadar i sortir ràpidament , amb el seu ego inflat de satisfacció,  per anar a sopar amb el seu amic MARIMON, que per sorpresa l’havia trucat per convidar-lo. Feia tres anys que no es veien.

 

MARIMON l’esperava segut a la taula de sempre del vell RESTAURANT VERONA del C. Teodora Lamadrid. El va trobar igual de cara. Potser fins i tot millor de com estava feia uns anys. Van donar-se la mà amb una certa fredor. El MARIMON sense que cap dels dos hagués pronunciat cap paraula li entregà una novel.la de la que n’havia sentit parlar perquè el seu autor Félix ROMEO havia mort jove, i ho havia llegit a la premsa: DISCOTHEQUE. Sense esperar resposta li va llegir aquesta paràgraf que portava anotat manuscrit al seu quadren. “Mi padre me tenia en brazos y mi padre se sacó la polla y empezó a mear, mi padre metió la mano en el chorro de orina y luego llevó la mano a mi cabeza y dijo yo te bautizo en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo e hizo una cruz sobremi cabeza y otra sobre mi cuerpo , y mi madre se arrodiQlló y lloraba”.             Li va somriure amb un gest de complicitat absoluta. MARIMON es trobava molt excitat, li tremolava la ma que prenia el seu diari. “També vull que escolti molt bé el que diu GEORGE ORWELL  i diguem què en penses: “Els nacionalistes presenten un estat mental inflexible i poc racional, viuen confortablement auto enganyats, per les proclames dels seus líders messiànics. sempre competitius, són hipòcrites, i en la seva essència racistes. Els bons són ells i la resta són dolents o sospitosos”. Va assentir de nou. “¿Recordes el concepte romàntic del poble el “woklgeist” que els pensadors nazis van saber utilitzar tant bé?”. Encara no havia pronunciat cap paraula.  Novament va assentir.  Quan estaven demanant el sopar va sonar el seu mòbil i contrariat va dir-li al seu amic que havia de marxar ja per un assumpte de la màxima importància. El MARIMON es va quedar amb les patates fregides a la boca  mentre s’ acomiadaven. Va sortir volant del restaurant en direcció desconeguda. Estava totalment trastornat. No havia d’haver acceptat aquella invitació. Al carrer no sabia que fer.  Caminaria tota la nit per la ciutat com feia Dickens a Londres. Però ja no tenia forces, s’assegué en un banc del C. Balmes, davant el Barcino, per fumar i mirar de concentrar-se. Esperava alguna senyal. Volia que l’atzar decidís el seu destí en aquella nit. Als 51 anys ja s’havien complert totes les seves esperances i il.lusions. Ja no era responsable de res. Pujant pel C. Bertran va entrar impulsivament al HOTEL MIKADO per demanar una habitació , dutxar-se i asserenar-se. ¿Era la senyal que buscava?. El temps aviat li respondria. Va trobar el porter a la recepció, li passà pel cap la imatge del Dick Bogarde a “Portero de Noche”, aquell home se li assemblava increïblement . Era una coincidència extraordinària. Va pactar el preu de la habitació. Amb una fredor tallant, el porter de nit  li va oferir companyia si la necessitava, potser intuïa que era el que necessitava. S’ho pensaria i el trucaria. “Estic tota  la nit a la seva disposició Senyor” , li digué abans de tancar la porta quan el va acompanyar a la seva habitació.

 

Recordi despertar-me a les 6,  demani un taxi PER LES 6,45 h., vaig a Madrid i l'AVE surt a les 8 del matí. Marxa amb el seu client el vell Lluís Masuet. "Té 101 anys".  (1)

       

 

         Fi

 

(1)   Continuació: un viatge a Madrid amb el vell Masuet