La dama del ascensor

 

“Al principio no se vislumbra el  desenlace definitivo” HERÓDOTO

“ Va haver de lluitar contra la sed, la gana, la solitud, la autocompassió, la por. No li quedava res.  Va seure en un banc del Parc del Castell de Gelida  i contemplà la posta de sol . Va veure la terra tornar-se blava i molt freda. Desprès només obscuritat.  FI"

Bravo, és un final magnífic.   Has  fet un brillant  microretrat del cada vegada més claustrofòbic,  egocèntric i desorientat present,   MARIMON,   ¿M’explico? . Es pensa que pot dir el que li sembli.      Visc  en la divertida despreocupació del qui sap que no té res a perdre perquè ja ho ha perdut tot. De totes formes hauràs d’introduir algun canvi. Falten escenes de sexe explícit. ¿M’entens oi?.   En cadascun del gestos del editor  RAMON  MELITÓN MANZANO s’endevinava una ràbia concentrada, MELITÓN tenia un nas xato en forma de cigró natural.  Uns ulls desconfiats. La boqueta d’un rap. El volia matar. L’odiava.

Vostè m’entén el que vull dir?. No escoltava , volia marxar aviat a casa i tornar a sentir el plaer etern del SOL DE PIANO del genial francès ( )  DEBUSSY .  Li va agafar un estrany singlot nerviós.   Va  deixar parlant al MELITÓN per l’altra línia, sortint d’estampida a buscar l’ascensor de baixada al vestíbul d’aquell  edifici modernista d’oficines del Passeig de Gràcia, edifici catalogat  únic al món , mostra de la bellesa extrema del MODERNISME ,  de l’alegre Europa del primers del Segle XX . 

Al sortir de la editorial, s’esperava  tot sol al vestíbul  per baixar en l’ascensor,  tenia ganes de tornar al carrer i  fumar  i  seure en una terrassa  i prendre el sol amb un cervesa gelada sobre una taula plena de papers.  A punt de tancar-se les portes per baixar , en un plis plas  es va introduir una ma femenina que aconseguí  reobrir-les.  No passa res, tranquil·la , entri , entri que veuràs el piset, vaig a la planta baixa, tu també no? . No volia cap broma. No era bromista.  Es va fixar en l’ anell d’or  que lluïa la intrusa,  amb una serp de plata incrustada  al seu dit petit. La dona no parlava ,  li  donava la superba esquena de nedadora olímpica  i teclejava compulsivament el seu iPHONE d’última generació.  En un segon va sentir una passió  que feia anys  no recordava. La passió per viure i la culpable va ser aquella dona   que evitava la seva mirada movent lleument  la seva cintura estreta. Vestia una brusa de seda negre sota una jaqueta blava feta a mida i va amb una faldilla gris marengo  minúscula amb mitges elàstiques també grises  que revelen el contorn del seu cos amb tota la subtilesa que poden fer-ho aquestes faldilles. Com que porta la brusa de seda descordada fins el tercer botó, se n’adona que no porta sostenidor i  li veu uns pits joves,  ben fets, amb uns mugrons erectes. Notava la seva camisa blanca xopa de suor. Escolta, puc preguntar-te una cosa... Et vols casar amb mi aquest dissabte? Quan a punt de sortir al carrer es va decidir a afrontar-la només va trobar-se  amb una mirada gèlida, desafiant , perversa, que el va descol·locar.   Aquesta darrera imatge li venia a la ment com un càstig....  

Confinat  al seu pis   anava descobrint  que interessant era l’observació dels rectangles del terra de casa i com es podien arribar a donar una major brillantor.  Fregava el terra  escoltant una i altre vegada el bellíssim tema de Serge  Regiani “Je ne suis jamais seul avec ma solitude”.  No suportava sentir el RESISTIRÉ. Ets un esnob, classista.  El porter li comprà els millors productes de neteja. No li havia demanant el rebut de la botiga. No es fiava d’aquell ximple.

Es va gastar una petita fortuna en productes de neteja. Fregava  el seu pis amb uns moviments impertinents però cada vegada més gràcils .Recorria el llarg passadís , perfectament estirat i amb el punys tancats sobre el pal de la fregona. Igual que un pal de golf que tant odiava.  Has fallat. Ha estat ella la que va començar a injuriar-me  entrant a l’ascensor quan no tocava, sense ni donar-me les gràcies, només l’esquena per resposta. La nit passada havia començat a rellegir  “VIAJES CON HERÓDOTO” del gran mestre polonès Ricard Kapuscinski (Anagrama 2006). HERÓDOTO (450 ac), un gran savi de l’antiga  Grècia,  està considerat el primer historiador de la humanitat i deixà escrita la seva magna obra LOS NUEVE LIBROS DE LA HISTORIA , amb traducció del grec antic de  Bartolomé Pou (Edaf  2000). HERÓDOTO al llarg dels seus viatges per tot el món antic conegut (Persia, Egipte, Babilonia, les Termópilas,  Etiopia, Salamina i les illes del Mediterrani), reunia la màxima informació sobre un país, les seves gents i costums, i  comprovava la veracitat de les dades ja reunides, no en tenia prou amb el que sentia que algú li havia dit, sino que intentava comprovar-ho tot, contrastant les versions per formar-se en definitiva una opinió pròpia. Una autèntica lliçó pels bastards populistes, reis de la demagògia  i creadors de les FAKE NEWS. HERÓDOTO    deixà escrits tres principis bàsics o lleis de la història : per ordenar els fets històrics que relata,  el primer és veure qui ha començat. Quin poble o nació  va ser el primer en injuriar a l’altre? La llei de que la venjança mou el món se li presenta com una realitat que cal  assumir. La segona llei, afecta no solament a la mateixa història sino a la vida de l’home: la felicitat humana mai és duradora. Per últim, la tercera llei d’HERÓDOTO és l’afirmació de que és impossible i alhora absurd lluitar contra el destí dels pobles i de les persones , no poden evitar-lo  ni els mateixos Deus.

Al taxi de tornada a  casa sonava “Pena, pena, penita pena, que recorre mi corasón”  de la gran LOLA FLORES, la faraona li deien i ho era, pujava pel C. Balmes davant del CT BARCINO .

Abans de començar a endreçar novament la seva biblioteca seguint l’abecedari pels cognoms dels autors, recordà que dins l’ascensor es creia ser el gat que contempla un peixet dins la peixera, l’única diferència era que qui tenia les ungles afilades era el peixet.   Mai més va veure la misteriosa dama del ascensor.  Passaven els dies, les setmanes, els mesos, els anys de confinament, i mentre cada dia fregava el passadís amunt i avall es consolava pensant que la felicitat és una actitud mental  més que un estat físic, i que com deia molt bé el seu heroi , el gran  HERÓDOTO, la felicitat humana mai és duradora  mentre que la bellesa de la pedra rectangular que cada dia polia i polia era infinita.                                                      FI