UN DIA DE NOVEMBRE DE 2012 I GEORGE SIMENON

 

UN DIA DE NOVEMBRE de 2012 i George Simenon

                Arquitecte:  Josep Ros i Ros (Martorell epd)

 

1ª Hora : GELIDA al Penedès Alt

 

        Es va llevar a les 5, matinava sempre, feia dies que no es trobava gaire bé. A càmera lenta va obrir el calaix de la vella tauleta de nit on guardava el tabac, el cendrer i en general tot el que portava dins les seves butxaques, depenent de l’estació de l’any. Va extraure el calaix de la taula,  posant-lo pla sobre el llit matrimonial ;   tot  per  olorar millor i a fons, el tabac ranci i aquella humitat pura i dura, única de Gelida.  Li agradava aquesta experiència mecànica, que sovint repetia. Encara mig dormit, sentia la música inexistent dels dos grans pins que es gronxaven aparentment al seu ritme.  Una il.lusió que omplia d’horror el jardí de la seva casa familiar, que el seu bisavi Benito havia fet construir al notable, i de tracte senzill,  arquitecte modernista i noucentista Sr. Josep Ros i Ros (1885-1951), amb el magnífic cap d’obra i artesà Luís XANDRI, als voltants l’ any 1919, al número 2 de l’Avinguda Colomer de Gelida, que en aquells primers anys 20 del S. XX es començava a urbanitzar.

 

Molts anys després, la seva àvia li havia explicat que el Sr. Ros moltes vegades venia i anava a peu de Martorell a Gelida:  8 km d’anar i 8 km per tornar, i que molts cops es quedava a dinar a casa. Parlaven molt de política, i les dones llavors no em parlàvem mai de política, era cosa dels homes,  deia amb certa ironia la seva adorada àvia Irene. Home sec, senzill però amb molta cultura a l’esquena, mai mira a les dones,  i sempre educadíssim, sempre.

  

Els 2 pins: l’horror d’una realitat intolerable. Va dutxar-se amb aigua molt calenta, quasi bullent. Va estar-se molts minuts quiet sota l’aigua.  Sortí d’entre els amics vapors per tornar al llit tapat amb la camisa del dia anterior,  i es va mig dormir pensant que havia de seguir una línia de conducta estable, costi el que costi, no abandonar-se. Hauria d’ordenar totes les seves històries.

 

A les 7 es començà a vestir-se i a organitzar la nova jornada. Tenia un missatge al mòbil del client amb qui s’havia de trobar al jutjat. Li explicava que un tal Jordi M. li havia enviat un anònim, i que avui no podia sortir de casa per por. Li explicà que guardava aquell paper amb l’anònim.   Ja no calia la seva assistència. Li havien canviat els plans del matí. Va buidar totes les butxaques dels seus pantalons, de l’americana i de l’abric. S’havia per oblidat per complet del client i del anònim, fet que lamentaria bastant per sempre. Tots els objectes eren sobre el llit al costat del petit calaix de fusta:  Claus, monedes, targetes, DNI, el carnet col.legial, tabac, mistos, bitllets, rebuts, momedes,  una goma de borrar, notes, fulles seques, clips, alguna fotofrafía molt especial, esqueles, i molta pols.  Ho tenia absolutament tot, tot a mà,  exposat damunt el llençol blanc. Era un exercici de parsimònia  diari.  Si calia  tornava a repetir l’operació. Després va obrir la seva cartera de mà on guardava tots els documents del dia a dia. Els repassava compulsivament  un per un i estripava els que ja no li servien i n’incorporava altres de nous assumptes o gestions o treballs a realitzar.

 

10 del matí

 

El sol s’anava filtrant pels cristalls bruts i es convertia en pols de llum groga. Obrí el finestral i va veure com un grapat d’ocells travessaven el cel en posició obscena, provocant  una ombra circular, que se li tirava sobre.  Una mala sensació.

 

Tenia una insubstancial visita programada, a les 12, però  li va venir un rampell i trucà al client per ajornar-la excusant-se amb la mort inesperada d’un familiar de la seva dona. Aquesta mentida sempre li havia donat resultat en situacions més o menys extremes com aquella,   i a més , sempre, o quasi sempre,  li acompanyaven en el seu sentiment, el que l’animava i li servia de consol. “Mientes como respiras”, li retreia la seva esposa dia si dia també al final del seu matrimoni. Llàstima que també no s’ho apliqués a ella mateixa, pensava mesos després, amb la seguretat de qui recupera la confiança en sí mateix.

 

En el fons, com ell mateix reconeixia, era un  mandrós abandonat, com aquell personatge de SIMENON.  Li agradava marcar treves al temps, i si calia les travava.     En aquell moment el seduïa marxar a Palamós, l’endemà tenia una vista fàcil al Jutjat de La Bisbal. S’estaria tota la tarda vagant sota el sol del Port de Palamós, i potser es quedaria al Hotel Marina, i potser aniria a veure  la Coral per suplicar la seva tendra companyia nocturna.

Però tot això no seria mai possible, tenia una tarda a Barcelona amb compromisos ineludibles, i volia marxar ja de Gelida per activar-se.  Lliure de compromisos matinals baixà al poble a esmorzar a “La Confiança” on va saludar al bo del Francesc Pascual  mentre es prenia l’excel.lent cafè amb llet que preparaven. Potser el millor cafè que mai havia tastat.   Va tornar a la torre gelada i revisà tota la casa, sempre perdia alguna cosa o la oblidava. Va encendre denou l’estufa de la seva habitació i s’ho va repensar , esperaria passat el migdia per marxar a Barcelona. Va aconseguir dormir tota la resta  del matí enmig del silenci de les fades.

 

15 hores Barcelona

 

A les 3 de la tarda va prendre el cotxe i marxà estranyament relaxat deixant l’agror d’aquell  poble. Deixaria el cotxe a garatge de casa seva i aniria a nedar a la Bonanova  fins aproximadament les 6 per acabar de preparar amb total tranquil·litat la seva conferència que impartia a les 7 al Col.legi d’Advocats. Va nedar mil metres, quaranta piscines a un bon ritme. Memoritzava el discurs sota l’aigua. Per ell nedar era vital per pensar i lluitar contra l’ansietat, i deixava enrere l’angoixa amb cada braçada sincronitzada de crol. Es podia dir que era un bon nedador gràcies al desaparegut socorrista cubà que li havia ensenyat feia molts anys tots els secrets del crol.  Per calcular les distàncies anava restant els números de les piscines que feia a partir del quaranta, i de cada número resultant mirava de recordar les edats de la seva vida, els fets històrics més destacables o les situacions que li havia tocat viure.       Era un bon exercici de memòria. 1938 : Batalla de l’Ebre. 38:  anys que coneix a la LAURA. 17 : anys que tenia quan va viatjar al Marroc. 31 : anys que tenia als  jocs olímpics Barcelona 1992. 14: inici 1ª Guerra Mundial. 13: dia del seu naixement, i així. Procurava concentrar-se, no perdre l’harmonia i el sincronisme del crol i els seus moviments de braços i cames amb vital respiració.

 

 

18 hores

 

Net i perfumat i amb una confiança absoluta, va agafar el ferrocarril de l’Avinguda Tibidabo, no era la primera conferència que donava i portava un guió preparat i memoritzat  per la seva exposició. Ja dins la sala d’actes del ICAB , va començar la seva actuació com actor protagonista, repartint salutacions als assistents. Exposant breus conceptes o suggeriments o desitjos o plantejaments a les persones que més li interessaven, mostrant un alt grau de cordialitat i gràcia i una exquisida educació amb tothom.               

Un conegut adulador li preguntà quins llibres portava dins la borsa de paper de LA CENTRAL . “El Manifest comunista ?”. Alguns, varen riure la gracieta, en el petit cercle que s’havia format al seu voltant. Orgullós va mostrar les tres novel.les DE SIMENON que havia comprat abans d’anar al ICAB: “LA VIUDA COUDERT”, “FELICIE ESTA LA” i “EL TREN”. “Un dels grans escriptors... de....”, va dir amb una solemnitat fingida. Però ja  ningú l’escoltava.  

 

Però ell pensava i pensavaen aquella frase que algú li digué: les veritats massa repetides poden acabar en dubtes, però si són mentires constants s'acaben creient , tot instants abans de seure a la seva taular principal per començar la seva ponència sobre el dopatge a l’esport. La sala és plena. El dopatge és un tema morbós que atrau a gent inesperada i inesperable. Pensava en la gran sort que havia tingut al descobrir fa poques setmanes, la Llibreria CANUDA al costat de l’Ateneu Barcelonès. En aquell antic establiment amb forma de passadís, tenien una pila de gastades però ben conservades novel.les del GEORGE SIMENON. Totes en castellà, editades pel gran senyor que fou D.  Luís de Caralt, editor del C. Ganduxer 77 de Barcelona. Ho tenia gravat en la seva memòria per sempre més. Les seves portades són petites obres d’art, amb un marcat estil POP que combina lletres vermelles i blanques sota el fons negre. I algunes porten alguna fotografia peculiar. Molt ben traduïdes del francès.

 

 

19 hores

 

La seva exposició va durar uns 30 minuts i en finalitzar va rebre  calorosos aplaudiments. Va contestar amb habilitat i de forma sintètica, alguna de les preguntes que el públic li va fer. Era un mestre del eufemismes, encara que, com molt bé diuen, les mitges veritats són les pitjors mentides. Després de agrair a tothom la seva presència es va acomiadar i sortir ràpidament , amb el seu ego inflat de satisfacció,  per anar a sopar amb el seu amic MARIMON, que per sorpresa l’havia trucat per convidar-lo. Feia tres anys que no es veien.

 

 

20,30 hores

 

MARIMON l’esperava segut a la taula de sempre del  RESTAURANT VERONA al C. Teodora Lamadrid. El va trobar igual de cara. Potser fins i tot millor de com estava feia uns anys. Van donar-se la mà amb una certa fredor. El MARIMON sense que cap dels dos hagués pronunciat cap paraula li entregà una novel.la de la que n’havia sentit parlar perquè el seu autor Félix ROMEO havia mort jove, i ho havia llegit a la premsa. “DISCOTHEQUE”. Sense esperar resposta , i amb la segona cervesa a la mà, li va llegir aquesta paràgraf que també portava anotat manuscrit al seu quadren:

 

 “Mi padre me tenia en brazos y mi padre se sacó la polla y empezó a mear, mi padre metió la mano en el chorro de orina y luego llevó la mano a mi cabeza y dijo yo te bautizo en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo e hizo una cruz sobremi cabeza y otra sobre mi cuerpo , y mi madre se arrodiQlló y lloraba”.   

         

Li va somriure amb un gest de complicitat absoluta. MARIMON es trobava molt excitat. També vull que escoltis molt bé el que diu GEORGE ORWELL  i diguem què en penses, li tremolava la ma que prenia el seu diari i lleguí:

 

 “Els nacionalistes presenten un estat mental inflexible i poc racional, viuen confortablement auto enganyats, per les proclames dels seus líders messiànics. sempre competitius, són hipòcrites, i en la seva essència racistes. Els bons són ells i la resta són dolents o sospitosos”.

 

Va assentir de nou. “¿Recordes el concepte romàntic del poble el “woklgeist” que els pensadors nazis van saber utilitzar tant bé?”. Encara no havia pronunciat cap paraula. Era el perfecte monòleg. Novament va assentir. 

 

20,30 a 23,30  hores i punt i final

 

Quan ja estaven sopant,  va sonar el seu mòbil i contrariat va dir-li al seu amic que havia de marxar ja, per un assumpte de la màxima importància. El MARIMON es va quedar amb les patates fregides a la boca  mentre s’ acomiadaven. Va sortir volant del restaurant en direcció desconeguda. Estava totalment trastornat. No havia d’haver acceptat aquella invitació. Al carrer no sabia que fer.  Caminaria tota la nit per la ciutat com feia Dickens a Londres. Trucaria a la LAURA per tornar a recaure premeditadament i amb molt de gust en la seva, d’entre les seves, addicció al sexe, ella sempre estava a punt a canvi de cent euros per anant junts al HOTEL MIKADO. 

 

Estava perdent novament la seva línia de conducta. S’assegué en un banc del C. Balmes, davant el Barcino, per fumar i mirar de concentrar-se. Esperava alguna senyal. Volia que l’atzar decidís el seu destí en aquella màgica nit. Als seus justos 50 anys, ja s’intentava auto convèncer que ja s’havien complert totes les seves esperances i il.lusions. Ja no era responsable de res. Pujant pel C. Bertran va entrar impulsivament al HOTEL BETRAN que sempre li havia cridat l’atenció per demanar una habitació i dutxar-se i asserenar-se. ¿Era la senyal que buscava?. El temps aviat li respondria. Va trobar un porter ala recepció, li passà pel cap la imatge del Dick BOGARDE “PORTERO DE NOCHE”, aquell home se li assemblava increïblement . Era una coincidència extraordinària. Va pactar el preu de la habitació. Amb una fredor tallant, el porter de nit  li va oferir companyia si la necessitava, potser intuïa que era el que necessitava. S’ho pensaria i el trucaria. “Estic tota  la nit a la seva disposició Senyor” , li digué abans de tancar la porta quan el va acompanyar a la seva habitació.

 

Recordi despertar-me a les 6,  demani un taxi,  vaig a Girona, a la Bisbal. Sobretot. Veuré al meu client el vell Lluís Masuet. Té 101 anys, pensava mentre el Bogarde es quedà mirant-lo amb cara de pòquer abans de tancar la porta i dir-li novament : Bona nit senyor,  ara són les 23,45,  el que demani serà satisfet..

       

 

                  Fi