VIATGE A PUIGCERDÀ: EL CIGNE NEGRE COIX 1ª part

 

            VIATGE A PUIGCERDÀ: EL CIGNE NEGRE COIX.

En record dels bons germans Rosa i Rafael Quintana, pels divertits moments viscuts i passats amb total llibertat al entranyable BALNERARI PRAT

1ª PART:  BALNEARI  PRAT (Caldes de Malavella)  Maig de 1999. 

Va conèixer a la Elsa Grandet un  matí de primavera molt gris i fresc.  S’estava dins la piscina d’aigües termals quan  inesperadament  la va veure sortir del petit vestidor de fusta amb un barnús blanc immaculat que es va treure amb elegant determinació, mostrant,  amb un estil inigualable,  el seu fantàstic cos ben cenyit al seu banyador negre  i,  com fan les  hàbils  sirenes, va deixar-se caure a la piscineta per situar-se just al seu costat.  Estaven tots dos sols.   Amb una sola mirada còmplice va desarmar-lo, i li digué:  Et tinc vist de no sé on ... vius per Mandri... no?, quin avorriment... fem l’aperitiu ? , tinc molt fred, estaria encantada. Va dir allargant,  amb molta gràcia, la penúltima  lletra a.

La seva entonació era la d’una inconfusible nena bé, però lliberal, de la zona alta de Barcelona.  Dit i fet.   El temps just per sortir de l’aigua,  desfer-se dels molestos banyadors,  posar-se roba ben  còmoda i calenta,  i  ja els  teniu als  dos seguts ben juntets a la terrassa del bar amb dos martinis ben gelats,  rient per un parell de tonteries que ell  havia dit.

Alta i prima,  madureta de 40 i pocs, cabell daurat amb una mitja melena molt ben tallada, de NEW LOOK, un nas llarg i preciós,  uns ulls verds que hipnotitzen al instant, una boca  radicalment perfecte.  Tota ella, tota,  era una bellesa descomunal, com només NABOKOV sabia descriure.

 Ja dinant, vestits per l’ocasió, ella de 21 botons, ell, més informal,  només tenia ulls per contemplar aquella preciositat. El seu posat  germànic cridava l’atenció per on desfilava, i  els quatre babaus que també dinaven al menjador de l’hotel, no li trien els ulls de sobre.   Aquell matí , com molt bé es diu, va tenir la sort d’estar just en el moment i en el lloc adequat.  Que afortunat i superior es sentia.  Va ser, com vulgarment es diu:  arribar i moldre.  

Ella va ordenar al pobre cambrer Pepito, un ex alcohòlic en procés de rehabilitació, amb aquella seguretat única, que només mostren les dones que se saben guapes i riques, que els hi portessin ja,  els cafès  i els postres a la seva suite;  on ell,  aquella mateixa tarda, es va traslladar ipso facto.  

Després de dos dies junts , plovent sense parar, sense gairebé sortir d’aquella habitació, va quedar ben baldat.  

Al matí, després d’una altre magnífica sessió completa, ja fumant els dos al llit,  li va dir:

- “Elsa , demà marxo a Puigcerdà” .

- “Puigcerdà? . Estic  aburrida de Puigcerdà... sembles el papà i les seves dèries pel gel. No t’agradaria més  jugar al pàdel amb mi? ” -  Ell es va limitar a somriure tímidament, com per disculpar-se. No se li podia portar mai la contrària a la Grandet. Tota una senyora doctora de la clínica Dexeus de Barcelona.  

Mentre ella es dutxava i vestia,  va baixar a esmorzar sol, com sempre, Café amb llet i  croissant, la seva necessitat vital diària,   Mig avorrit de tanta aigua insubstancial  i de tantes bombolletes, recordava amb una certa enyorança que la primera nit,  encara sol i clausurat a la seva petita cambra  de la part antiga del balneari on els fantasmes volen, va tornar a veure per TV2 , sense anuncis emprenyadors, una de les tantes obres mestres  de Luchino Visconti   “ROCCO y SUS HERMANOS”   protagonitzada pels llavors molt joves Alain Delon i  Renato Salvattore , dos grans grandíssims.    Salvattore tindria un final tràgic com el de la pel·lícula. Que guapo era el Delon.

En aquell precís instant, li vingué un dels seus rampells incontrolables. Pujà a la suite, sentia el soroll de la dutxa, aigua i més aigua, sonava  la cançó del Sting, favorita de la Elsa, a tota pastilla, recollí de mala manera la seva roba i la va deixar plantada, ben mulladeta.

A dos quarts de deu del mati, després de demanar amb una mirada de complicitat absoluta a la seva amiga i confident Rosa Quintana, propietària del Balneari, que li apuntés la seva factura. Rosa, m’ha trucat la meva santa esposa: urgència familiar, fins molt aviat. El MARIMÓN sortí cagant hòsties cap a Puigcerdà.

 

Per morbositat , agafà l’eix transversal, una de les vies amb més accidents per metre quadrat d’Europa,  en direcció Ripoll, per arribar a  la Cerdanya per la Collada de Tosses. Per no perdre la costum, es va equivocar de sortida i va haver de parar a Vic, per fer un tallat i fumar.

A la plana de Vic i del ultra conservador TORRAS I BAGES,  la feror dels purins porcins era insuportable, i per primera vegada va haver de pujar les finestres i tancar el sostre automàtic del seu vehicle. No feia gaire havia llegit que totes les fonts d’aquell vast  territori,  estan contaminades, i per tant les seves aigües no són potables .  “Fem i farem granges porcines” proclamaven l’any 1984.

Retrobà el bon camí del Senyor, i prop del cim de la Collada de Tosses a 2.000 metres d’altura, es va aturar per para poder contemplar un vell hotel abandonat que li recorda al de la pel.lícula EL RESPLANDOR . No veu ni una ànima. Potser l’espien les bessones pervertides. De sobte, sentí una presència darrera seu, i el cel, com per art de màgia, es tornà negre. Va mirar el cel, i va veure un cavall blanc, com si tornés l’apocalipsi :  “El seu genet tenia per nom mort, i el hades el seguia: i els va ser donada potestat sobre la quarta part de la terra, per matar amb espasa, amb la fam, amb mortaldat i amb les feres de la terra” (fragment del APOCALIPSI - MATEO 24:3) .

 I aquí s’acaba la primera part d’ aquesta història de realitat i de ficció.

 

FI