EL MARIMON A LA CERDANYA
EL MARIMÓN A LA CERDANYA
Uns
dies de repòs a La Cerdanya. Esmorza a la terrassa del Bar LA CENTRAL de
Puigcerdà, que al Segle XIX fou un bastió lliberal en la Guerra contra els
reaccionaris Carlistes. Ens ho recorda el Monòlit de 1873 de la Plaça Major.
Els Carlistes serien grosso modo l’equivalent
actual dels Nacionalistes radicals i altres hooligans
amb alopècia. Recorda la cerveseria del Carrer Fosc de la nit passada. Tornant
a l’hotel va caure sobre la neu com li passà al Robert Walser camí del manicomi
de Berna. ¡Tenien totes les marques de cervesa del món els fills de puta¡. La
més forta es diu SATÀN i la fan a Ripoll uns joves entusiastes. Llegeix ANTOINE
ET JULIE (1952) de George SIMENON, novel.la que narra la terrible història d’un
home vençut per l’alcohol al París dels anys cinquanta del segle XX. Una obra
fantàstica. No té cura. El dolor el situa al costat dels perdedors. Pobres
imbècils – pensava i pensava. Li fa pena l’Antoine i també, és clar, la desgraciada
Julie.
Demana
una Voll-Damm gelada. “¡Les 10,30 és massa aviat animal¡”. “Que porc arribes a
ser” . Al llac reapareix el Cigne negre coix, el seu amic de l’ànima que el
crida amb estridència.
Pénible: avorrit . Chance: sort. J’ai besoin de faire l’amour avec toi.
Quin sapastre...
El
nacionalisme és un sentiment, una il.lusió, una emoció.
Un
sentiment que val com a substitut al sentiment Religiós, amb els quatre gats
que encara van a missa, amb la pèrdua de la fe que movia les muntanyes del
Canigó. També contra la feina més manual, més mediocre o rudimentària.
El nacionalisme
fa menys avorrida aquesta puta vida, i
moltíssima gent amb molt poca cultura, ben manipulada, es tornen holligans amb banderes al vent, gorres, bufandes, xapetes
distintives, camisetes, mitjons, condons, calces i calçotets, i són la massa humana, amb
criatures i tot, els que més criden a les Diades nacionals i xalen veient
POLÒNIA a la grandíssima televisió “pública” (amb multicanals) que patim a
Catalunya.
Amb
aquesta alegria col.lectiva sorgeixen actes de generositat, impensables quan es
treballava a la industria i als tallers d’aquell nostàlgic Barri del Poble Nou
de Barcelona, el soroll de les filadores, dels tallers, impossibilitava escoltar el sermó de la
Muntanya del Mossen Espartico.
Molt
bé, però si ho pensem amb suficient raciocini i perspectiva, aquesta suposada
generositat es limita únicament als connacionals, els nostres, nosaltres sols,
com cridàvem els filo feixistes que
desfilaven, bens juntets, per Montjuic als anys 30 del s. XX.
Als
altres, ni aigua, a la fi tenen la culpa de totes les desgràcies, i són els
traïdors de la pàtria que figuren a llistes negres, ben assenyalats.
El
nacionalisme fomenta primer la desconfiança i seguidament l’odi al veí que,
molt sovint com ens ensenya la història passada, acaba amb enfrontaments
violents i guerres.
Un
petit país com el nostre és una Panera ostentosa de Nadal amb galls d’indi que
es barallen amb els becs.
Torna a
Barcelona cansat de veure vaques i més vaques de color verd. Va a sopar al
Restaurant DA PIETRO davant el notable edifici de la cantonada muntanya del
Passeig Sant Gervasi cantonada amb el seu Carrer de Craywinckel, on viu. Una
molt bona còpia de LA PEDRERA en modern. LA PEDRERA. Va més borratxo que una
cubà. Al Josep PLA li hauria agradat.
FI
Escrit
al Hotel Park de Puigcerdà el mes de desembre de 2015.
Comentarios
Publicar un comentario