DIARIS (any 2011)
A primera hora d’aquell
matí de Nadal gelat com no recordava , MARIMÓN va consultar el significat de la
paraula adulador al DICCIONARIO DE LOS LUGARES COMUNES (ed. Ave
Fénix , Buenos Aires, 1.977) de GUSTAVE FLAUBERT:
“Detéstables flatteurs, présent le plus funeste / Que
puisse faire aux rois la colère celeste¡ ,
Apprenez que tout flatteur / Vit aux dépens de celui qui
l’écoute”.
La nit anterior havia patit un somni horrible:
el perseguien alienígenes caníbals . Estava
tancat en una espècie de bunker relativament segur i els monstres atacaven
sense parar. No recorda amb quina dona estava, però ella li cridava: “¡No
ploris idiota¡”. No podia permetre's el luxe de morir. Les seves filles el
necessitaven. Viure sense viure. El luxe de morir sense dolor. C’est la vie.
També anota aquets
fragment de FLAUBERT que tenia anotat al seu Quadern :
“La vida se compone en gran medida, y aunque mucha gente
no se percate, de los que se nos oculta y ocultamos, incluso en las almas más
sencillas”.
S’havia despertat
relativament en bon estat, però amb una estranya marca de queixal a l’esquena.
Feia un diumenge radiant i es recuperava lentament prenent el sol al seu jardí
de la casa de Gelida. Va començar a
anotar al seu quadern noticies i articles de premsa que l’hi interessaven :
Voluntaris de la “Memòria Històrica” havien trobat el cos d'un
brigadista internacional que heroicament havia cobert la retirada dels soldats
republicans a la batalla de l'Ebre. L'anomenaven Charlie Parker. L'esquelet es
trobava en perfectes condicions de conservació. També trobaren bales. Un
fusell, una maquineta d'afaitar, part del seu uniforme militar, les seves botes
en perfecte estat. Estava enterrat a la zona de la línia defensiva notablement
dissenyada pel Tinent Coronel Tagüeña.
La retirada del XV Cos del exercit de la II República
Espanyola sota les ordres del Tagüeña es
va produir el 14 de novembre de 1.938.
Gràcies a soldats anònims com el Charlie moltíssims soldats van salvar
les seves vides fugint pel pont de Flix direcció Ascó i Tarragona. “Charlie
el último combatiente” era un magnífic relat del JACINTO ANTÓN. Un dels seus periodistes-escriptors predilectes.
El genial escriptor barceloní
VILA MATAS (molts imbècils el tenen
proscrit de la cultureta catalana per no escriure en l’idioma oficialista)
publica el seu article setmanal a EL
PAÍS titulat “VIAJES CON WALTER BONATTI”
, on relata les peripècies tràgiques que patí l'alpinista italià que formà
part de l'històrica expedició que a mitjans dels anys cinquanta arribà per
primera vegada al K2.
Bonatti es va sentir traït
pels dos companys que van aconseguir arribar al cim després de ser
abandonat, ell i al seu sherpa Chang. Segons la versió de Bonatti, els dos havien
passat la nit a la intempèrie per guardar el poc oxigen que els quedava. El
sherpa al veure la conducta dels altres dos homes es va llençar al buit. Bonatti va ser trobat deu anys després amb
un manuscrit a la boca: “Fuí traicionado, ello marca a fuego el alma
de un hombre joven y desequilibra su espíritu lo suficiente para hacerlo enfermar i enloquecer”.
Anotà al seu quadern
unes referències de dos obres que li interessaven, una de MELVILLE “TAIPI” sobre el canibalisme i “DIARI D’UN LLADRE” i de Jean GENET. També una divertida entrevista a “La Contra” a LA
VANGUARDIA a una guapíssima escriptora
francesa de la seva edat. “Sóc
economista, demano disculpes”. “Recomano maximitzar el plaer sense maximitzar
el benefici”.
M’apuntava el primer,
pensava. Era despietada contra els alts consultors de finances sorgits de la Escola de Negocis de
París. Definitivament brillant. ¡Quins
ulls blaus que té aquesta parisenca¡. ¡Són totals¡.
A la revista dominical
es publicava un llarg article sobre la infidelitat dins el matrimoni. ASHLEY
MADISON era un agència que s'anunciava a internet per possibilitar aventures sexuals
esporàdiques per llibertins i llibertines.
Li va cridà l’atenció
una referència literària titulada “LA ISLA DEL AVE ROC” amb una
fotografia en blanc i negre superba, d'un autor de Barcelona molt poc conegut :
JORDI ESTEVA. L'article parla de les
cinquanta illes més llunyanes i misterioses del planeta. Esteva retrata l’ illa de SOCOTRA, situada al Marc Indic a uns vint-i-cinc kilòmetres de la punta sud del
continent africà i a més de quatre-cents de les costes d'Aràbia. En aquesta
illa es buscaven tresors com ara el àloe i la mirra, en estat pur. L'àloe el
feien servir els lluitadors romans per curar-se les ferides de les batalles.
ALEJANDRO EL MAGNO no havia aconseguit arribar-hi. En aquesta illa vivia
l'ocell gegant ROC, que es menciona a les aventures de SIMBAD el Mariner.
SOCOTRA ha estat sempre per l'imaginari dels aventurers marins un lloc de
misteri. Cau de pirates, bruixes i nigromants. La referència mundial per ESTEVA
és l'”ATLAS OF REMOTE ISLANDS”
publicat el passat 2.010. A part de
SOCOTRA, es descriuen altres mítiques illes com la de CAMPBELL a l'Antàrtida amb un paisatge tan desolat que la seva
simple visió provoca tristor als pocs tripulants de vaixells que s'apropen a
les seves costes. La illa de PUKAPUKA
on tots els seus habitants viuen sempre nus i on es practica el sexe en
grup de totes les formes possibles.. El
sexe es font d'alegria. No existeix el sentiment de gelosia. No existeix el
matrimoni. Una capità anglès explicà a
les seves memòries que van haver de lluitar contra els intents desesperats dels
religiosos espanyols i portugesos que fins i tot van plantejar a llurs reis la
necessitat d'exterminar tota la població indígena d’aquella illa al creure que
tots havien estat engendrats pel Diable. Sortosament aquells intents va fracassar
ja que aquesta illa és de molt difícil accés, i fins i tot no apareix en moltes
cartes de navegació.
Al cor de la seva illa
perduda, ESTEVA , amb seixanta anys complerts, se sentia feliç. Feliç com un
anís.
El Castell de Gelida no
s’havia mogut de lloc. ¿Què collons faria per Cap d’any?.
FI
Comentarios
Publicar un comentario