L'ARANYA RECLUSA I EL CAP D'ANY DE 1999

 

LA RECLUSA i la festa de cap d’any de 1999

 “Tot treball obligat, tota ocupació inexcusable , suposa un desgraciat allunyament del Centre de l’home “ - RILKE

 Barcelona, novembre de 2018

Al Bar del Hotel BERTRAN , la TV dona les notícies. La primera  que l’impacta és la del Suïcidi de KATE SPADE (1962-2018) , trobada morta al seu apartament del exclusiu barri de l’Upper East Side de Nova York amb una fina i hiper-cara bufanda de seda  lligada al coll com a fatal soga i amb una nota a la seva filla de venjança contra el seu ex marit (“pregunta perquè al  teu pare”). Es mostren imatges d’ unes conegudes fotos  de la famosa dissenyadora de moda. En una , datada  l’any 1999, apareix nua seguda a un sofà vermell amb l’esquena ben recta, amb els seus ulls blaus extraordinàriament clars i transparents , guapa com una mala cosa. De jove el posava molt i molt.  Horrible final per la bella Kate,   que la traslladarà fins les silencioses profunditats del Mar on es mouen mariners ofegats, que escupen algues marines, peixos d’ulls immensos obrint-se camí en l’eterna foscor i criatures amb pinces, lluitant a càmera lenta,  devorant-se unes a altres. Creu que la seva venjança és terrible, molt cruel  per a la seva jove filla, però no hi vol pensar més. Era la seva vida. Intenta amb gran esforç no prejutjar  mai ningú.  Que descansi en pau, pobreta.

 

Cap d’any de 1999

Li ve a la memòria el 1999. Sempre recordarà fantàstica festa del cap d’any d’entrada al nou mil.leni. Van anar amb la seva ex esposa a una cita a cegues al  fastuós àtic del seu amic Albert C. , organitzador d’aquella moguda,  al costat de la discoteca  Quartier de Pedralbes, ningú coneixia a ningú, un total de tretze parelles que havien passat una curiosa prova de selecció que mereixeria una novel.la sencera.  Passats quasi 30 anys encara olora els exquisits perfums d’aquelles dones tant i tan atractives.

Gent lliberal i extremadament elegant.  Una barreja d’egocentrisme divertit , vicis latents , bellesa i ironia.  Havien contractat a un parell de cambrers:  un servia les begudes i el menjar i l’altre feia de DJ amb un  domini total de la combinació dels hits dels 80 i dels 90. Millor impossible. Tothom ballant. Ràpids i lents, amb intercanvi constant de parelles. Tot valia.  Carícies  i molts, molts, petons humits.  El champagne francès glaçat brollava d’una font espectacular situada al mig de la gran terrassa convenientment climatitzada. Algun canapè i molt i molt marisc i petites dosis de la substància  que prenia Sherlock Holmes,  sàviament dosificades en la seva justa mida pel divertit  Dr. John H. Whatson, que es va presentar per sorpresa just després de les dotze campanades acompanyat de dues infermeres del seu consultori, dues germanes bessones, la Lilit i la Tiamat, recorda que es deien . L’ aparició del Dr. Whatson i aquelles dues orquídies súper simpàtiques va causar un efecte superlatiu.  Una oda contra l’avorriment del matrimoni , el convencionalisme i  la seva retòrica normal i corrent. Es parlava molt baix, sospirs, alguns riures discrets, exclamacions divertides, de sorpresa,  i el sí, no, ja veus, ja, t’agrada, el tal, guapíssima, guapíssim... imperava la regla pactada del Secretisme. Com en una lògia epicúria.  El temps no existia , al menys ell no el percebia , i així, aquell meravellós  globus de glamour va arribar a l’estació del primer de l’any 2000.   Bé, va estar realment molt molt bé.  Marimón recorda aquella nit memorable com possiblement un dels moments màxims de plena llibertat de la seva existència, de plaers sense complexos,  cap sentiment de culpa, no fan mal a ningú i punt. Alguns idiotes  critiquen  aquesta visió tan llibertina que té de la vida. Passa de la seva reputació, la consciència d'un mateix per sobre de tot, no obstant manté una lluita existencial devastadora, i busca com antídot dòsis de racionalisme francès , del "je pense, donc je suis"  de DESCARTES , de la modernitat, de l’humanisme, de permetre's moments per acariciar a EPICUR sense perdre el cap, i sempre , sempre creurà en la base dels valors dels clàssics pensadors de Grècia i de Roma. Ho van deixar tot escrit sobre els sentiments humans. No n’ha trobat d’altres que els superin. 

 

Maig de 2019

Aquella nit havia somiat que caminava perdut per un camí estret d’un bosc. Ho veia tot a càmera lenta. Les seves passes  aixecaven una pols finíssima, era com la sorra d’una platja bruta.

Aquella nit al Sercohotel, veient com la seva estimada Sol marxava al seu castellet desprès d'una tarda explosiva, el darrer somriure que li dedica el desarma,  llavors  va veure  aquell petit hort urbà de l’Avinguda de Roma, s’apropà i la contemplació d’aquell matoll de margarites amb l’ imatge d’una abella que s’alimentava sobre aquell rovell daurat combinat amb   l’aire fresc primaveral , li provocà una eufòria que l’allunyà per uns instants d’aquesta vida on regna el caos, la maldat i l’atzar.  

Amb l’ànim baix pels estranys somnis que no entenia , MARIMÓN arriba al despatx per començar a redactar un recurs per un client nou del Torn d’ofici penal , però ho deixa aviat per continuar escrivint el seu Quadern.  Transcriu part d’un discurs a l’Ateneu del cèlebre  Professor Dr. PI i CAPOLLA de l’any 2002:

Amigues i amics, descobreixo que el gran filòsof alemany  Arthur SHOPENHAUER (1788-1860) és l’autèntic descobridor de la post veritat que avui infecta el sistema democràtic.  Recomano la lectura d’una nova edició actualitzada, d’una de les seves obres més famosa “EL ARTE DE TENER RAZÓN” , que conté 38 estratagemes de mala fe per sortir sempre guanyador en un debat , amb independència que el diem sigui veritat o una mentida. Diu Shopenhauer  “quien discute no combate en pro de la verdad , sino sólo de sus tesis”.   No és el mateix la post veritat que la mentida. La primera és un intent de manipulació de la realitat i suposa i crea crèduls voluntaris; la segona una afirmació que contradiu els fets objectius, racionals, tal com passen, i que busca enganyats voluntaris.

 Trucada del vell Masuet (1) ,  insisteix que vol venir, si o si,  a veure’l al despatx al migdia.

- Li faré un foradet al migdia. -  li respon cínicament.  

- Un foradet ? . A mí?, Que el màntic¡  – contesta el Masuet sortir-se’n de mare.  

- Però Sr. Masuet..., no se n’adona... si no faig res acabo no fent res – contesta el Marimón amb el seu conegut to didàctic -,  aquesta frase, apreciat Senyor  és de la escriptora FRED VARGAS , en la seva obra mestra del gènere policíac europeu “QUAN SORT LA RECLUSE” .  S’ha de llegir el llibre, a mi m’ha entusiasmat;  el millor en anys  . Té un final , molt, molt emocionant, realment   brillantíssim  que tanca el cercle i el domini de les pors mitjançant el mètode de gratar-les sempre sense parar.

Li  explico: La RECLUSA és en realitat una aranya amb un verí que pot ser mortal que viu als Pirineus francesos i als EEUU. Reflexiona sobre el doble o múltiple sentit d’algunes paraules. Són paraules divines. També pot haver-hi una dona reclusa a la presó o que es reclou voluntàriament per no tornar mai més al món. A l’Edat Mitjana hi havia moltes dones que es convertien en recluses. Sovint eren solteres amb fills del  pecat. El pecat... el pecat. No es perdi la sèrie de NETFELIX “The Sinner” Sr. Masuet.  La fascinant atracció de l’ambigüitat. L’espai existent entre el bé i el mal.  Aquestes pobres desgraciades vivien la resta de la seva vida recloses en petits espais com colomars, gàbies de bestiar...  en condicions infrahumanes, inimaginables avui dia.  I s’alimentaven del que la gent els hi llençava dins el seu cau. No pot deixar de pensar-hi. Ni les bèsties ben criades patien tant com aquestes pobres desgraciades. Prop de LOURDES es conserven en molt bon estat dues coves que van ser habitades per recluses.  

-Però que collons m’explica?. Sembles un venedor de enciclopèdies ¡. Inútil¡  –crida el Masuet.

- Li explico – traga saliva - ... que la FRED VARGAS és una primera autoritat mundial sobre el terrible  període de LA PESTE NEGRA a Europa. M’interessa moltíssim estudiar aquesta terrible pandèmia que va devastar més de la meitat de la població europea a l’edat mitjana.

-Però ... vol fer el favor de callar¡ , ¡ no vull pernil de pata negra a aquestes hores... a quina hora puc venir al seu despatx?  Gandul¡ . Per cert, prepari un contracte per una nova assistenta.... Llàstima que no fos més jove..... El problema de la vida és que es molt avorrida, i jo clar .....

Deixa plantat al Masuet  amb la paraula a la boca.  Les monetes del seu cap salten de rama en rama – estic boig com una cabra... - Marxa corrents a natació on passa la resta del matí combinant piscina i sauna. No pot deixar de pensar en les paraules amb dos o més significats  que la grandesa de la literatura permet a qui escriu jugar amb elles, poder variar el significat segons el context. Una vitalitat extrema amb atmosferes variades d’una gran potencia lírica. El passat li batega com si tingués un segon  cor. 

 Finalment, exhaust , dins la sauna,  sent vergonya pròpia, xop de suor es vesteix com pot , surt al carrer i marxa corrents en direcció a la casa del Masuet,  a dalt de tot del  Barri del Putxet.  Aquest Turó ofereix unes vistes generals extraordinàries de Barcelona.  Encara si conserven cases centenàries, modernistes, renaixentistes .  Inimaginables construccions. S’atura per respirar com li ha ensenyat el seu professor de ioga . El blau del cel ho domina tot, a l’horitzó el mar brilla, esplèndid , però ell no veu res, només expira frenèticament.   Finalment aterra i es troba davant a magnífica i molt ben conservada escalinata centenària de ferro que porta a l’entrada del casalot on viu el seu vell client Sr. D. Luís Masuet Curto. Per sorpresa seva la serventa li diu que el Sr. Lluís ha marxat a Caldetes i que l’espera per sopar a l’Hotel Colón.  Ja sap on dormirà.

 

Segut davant d’un escriptori a la suite que ocupa, agafa la seva gran cartera plena de papers inservibles i de tot  tipus de material d’oficina, pren la foto de la KATE SPADE  per enganxar-la amb cola blanca al seu actual Quadern d’escriptura, ho fa molt sovint amb qui li dona la santa gana. S’ho pot permetre. Fa una estona ha parlat amb el seu nou client  ,  pactarà un sortida amb la Fiscal, no té que escriure   cap Recurs.  Respira aquells segons d’intensa  serenor mentre a la terrassa assegut a la seva taula de sempre un cambrer li serveix una copa. Observa  la foscor del mar , la quietud és absoluta. El mar reduit a infinites linees horitzontals que es contrauen en un moviment etern entre el la terra i el cel.  ¿El futur?. Un gran misteri. Just en aquell instant , contempla atònit i les dues figures surten lentament de l’aigua amb els braços enlairats i movent els dits de les mans , s'incorpora per mirar d’identificar-les: el saluden dues dones que se li apropen, i efectivament , com un pressentiment del que temia, no sap perquè , se li apareixen  les dues bessones diabòliques de la Festa de cap d’any de 1999. Estan  exactament igual de guapes, totalment nues, li somriuen de forma distant però alhora divertida.   i ell  correspon  amb un gest encara tremolós convidant-les a seure per sopar.  Abans però demana que portin dos barnussos per les dues sirenes. El secret és una droga poderosa. Formar part dels il·luminats és un privilegi. Més dur del que es pot pensar, i no pot de cap manera trair als que el van designar, per això no puc explicar com acaba aquesta història. Ho lamento. El misteri no té perqué sorpendren's, és un ésser  conegut que ens retorna d'una manera diferent, convertit en un fantasma, que com tot a la vida por ser bó o no tant bó o molt i molt  dolent. I les mirades d'aquelles dues dones magínifiques no li produien cap temor, al contrari, van ser l'alegria de la nit.     Segurament té raó aquella jove cantant madrilenya tan sincera quan  exclama que estem boixos i ho dissimulem, 

 

                                               FI

 

(1) veure VIAJE AL TRIBUNAL SUPREMO DE MADRID CON EL VIEJO SR. MASUET – publicada en aquest blog -